Si poguéssim no sacrificar els nostres propis espais
que són la màgia de l'espai compartit.
Si poguéssim no intentar canviar aquelles coses
que són les que fan que ens apropem.
Si poguéssim deixar de controlar el que "ens amenaça"
darrere de falsos "ajustos".
Si poguéssim no desdibuixar lo més bonic que viu en nosaltres
per viure amb un altre.
Si per viure amb un altre
no calgués desdibuixar el més bonic que viu en ell.
Si poguéssim comprendre'ns des de la pell
sense deixar de ser pell.
Si poguéssim deixar-nos il.luminar
sense fer-nos ombra.
Si pogués ser jo...
simplement volent estar amb tu.
Si sapiguéssim acceptar el desafiament d'estimar-nos i respectar-nos lliurement tal vegada
seria bonic viure en parella.
( Cecilia Spangelberg )
I ho seria amb un cafè a mitja tarda, una bona conversa plena de rialles, una cervesa al vespre comentant el dia dur de feina descarregant-nos mutuament de problemes, ser amics, un passeig agafats, una mirada, un somriure ple de petons, compartir i compartir-nos i entre nosaltres com a única possessió, el temps.
Dies en què el desig es fa amo del cos i em desperto viva, plena d' aquest cumul de sentiments fets de tendresa i pell disposada, dies en els que miro a l' altra costat del llit on ell dorm i el desig s'escorre em gotes entre les meves cuixes.
Moments sense demanar on el despullo em presses, on les mans tenen ales i les boques una sola obsessió, moments per compartir el mateix aire quan el seu cos es el mes dolç dels refugis.
Complicitat beguda, llepada i mossegada, humitejant amb saliva tots els seus buits, tornant-me a enamorar cada vegada que em veig en els seus ulls i em sento entre els seus malucs profanant-lo sencer obert de bat a bat per vestir-me de vida.
Amor, estimar, no és omplir necessitats i manques, ni suplir-les, és donar-se sencer sense perdre ni substituir nostre JO mes íntim.
Ser parella no és rutina, no son els anys que passen acomodats, no es deixar-se de besar apassionadament sense motius, ni deixar les mans quietes en moments compromesos.
L' amor, la complicitat és perversió, es fa olor, es respira, es toca, s'assaboreix, s'aprèn, es té, es comparteix...es viu.
Ser parella no és nomes carinyo o estima, es estar enamorat sense limits, un plec de sentiments lligats al cor i a la pell que em fan tremolar tota sencera.
Que en penseu de la parella, es pot viure permanentment enamorat?
Personalment considero que i tant que si !! ...sempre que no deixem d' alimentar els sentiments perque com diu "El Petit Princep, l'essencial és invisible als ulls".