La màgia de Sant Joan.

Ni cal dir que Sant Joan es una nit especial, per uns es tirar petards, fer fogueres, i coca.

Per mi és un ritual màgic des de sempre, quan vivia amb els pares, eren nits de coca i cava a la llum de la lluna al pati de casa, converses, aquell punt d' inflexió del meu pare que em deixava veure un glopet de cava o d' aquella barreja que és feia preparar ell, de moscatell i vi ranci.

Ja de més gran, i per aquests mons de deu, era també la meva nit allà on fos, sense cava,sense coca, però sempre la lluna i jo. Recordo les preguntes del meus companys, però que hi veus?, ho veig tot i em veig a mi, molt petita.

Més tard, encara la vaig estimar més, perquè vaig poguer compartir tot aquest ventall de sensacions amb qui no és necessitaven paraules per transmetre un sentiment i adonar-me que coincidir emocionalment amb qui és com tu, és meravellós. 

Ara, després del temps, la lluna és la mateixa, i segueixo fent especial aquesta nit, necessito els seus silencis, fer interminable una copa de cava, i lliurar-me nua i sense vertigen, tal com sóc.

Els anys no ens canvien, ens fa duals, i el que fa possible escapar d'aquesta dualitat és una mirada on reconeixes, i això a vegades, requereix el treball de tota una vida, una mirada que ens retorna a veure'ns sense filtres ni vergonyes, desinhibits de cos i moral, un despullat integrà i a cor obert.

I en nits com ahir, la sento tant meva com sempre, a pocs botons de deixar-me tota nua, i sense fer-me amagar l'ànima sota la brusa.

Llibertat ...

No vull que valguis la pena, vull que valguis el temps, que valguis els riures, que valguis els moments, que valguis les mirades, que valguis els somnis, que valguis les paraules, que valguis les renúncies, que valguis els canvis, que valguis els empipaments...

Que valguis la vida...

Que tindra ?

No sé quin tipus de influx té la lluna però la necessito, i necessito el seu silenci, la seva pau, aquesta mena de conspiració mutua obrint-se pas entre tot el que ens separa en un sostre revestit d'estels i on la vida sembla aturar-se.

I tant fa que sigui estiu o hivern, és com si el temps fos tan sols un rellotge de sorra que rellisca entre els dits fonent els moments.

Recordo quan era petita al pati de casa, converses amb la mare a la llum de la lluna i amb un got de Cola-Cao desprès amb els anys ja era una copeta de cava quan tornava dels meus viatges i ens posàvem al dia, i quan estava de ruta al acabar el dia sempre necessitava els meus moments de solitud , es com la necessitat de trobar-me amb mi mateixa, i encara que no ho sembli de repassar-me tota sencera amb les meves llums i les meves ombres.

Ara desprès dels anys segueixo sentint-me petita davant aquest univers que envaeix cadascun dels meus racons, i segueixo necessitant la llibertat que em dona el sentir-me nua en moments dibuixats a la pell sense paraules, sense sorolls amb el seu so sigilós i agraïda perquè la vida em segueixi donant l' oportunitat d' emocionar-me i regirar-me sencera cada cop que camino per cadascun dels meus sentits.

Som sentiment ...

I ahir mentre escoltava les incongruències de tots aquells que no entenen res, que es pot ser del Nord o del Sud i quan un andalús a la Sexta deia que ell també volia l' independència perquè va triar Catalunya per una vida millor sense renunciar a les seves arrels, vaig recordar en els meus avis paterns, d' Almeria on "la yaya" sempre em deia quan van marxar exiliats a França, ¿ves nena lo bien que hablo catalan? i era un d' aquells catalàs dispersos que també formen part del nostra idioma perquè l' intenció, les ganes i el voler integrar-se s' han guanyat el carinyo, l' admiració i el respecta de tots.

Orgullosa de pertànyer a un país amb aquesta gent...

Molta llum per tots nosaltres ...

Avui un dels dels Jordi's imprescindibles de la meva vida des de fa anys i anys, el meu estimat amic Jordi S. em deia que perquè felicitava el Nadal si no hi creia, i per una part te rao pero penso que ningú te la culpa de que jo sigui tan poc tradicional i que cada vegada m' agradin menys aquests dies perquè entre altres coses cada dia em falta mes gent.

Pero el meu agnosticisme es meu i encara que no crec en tots aquests dies envoltats en llacets de colors i bons propòsits, us vull desitjar molta llum en el nostra dia a dia i que siguem capaços de trobar pous de vida en el nostre desert particular,  emborratxar-nos de tendresa i inflamar-nos d' il.lusios, trobant cada dia milers de raons per continuar.

Sempre eterns ...

Aquesta setmana els pares haguessin celebrat 65 anys de casats, vaig arribar molt tard a les seves vides i s'han perdut la mitat de la meva, pero d'una u altra manera,  vaig poder gaudir tota la seva,

M'adono del petita que sóc quan el sol acaba i em dóna l'esquena, sempre m'ha meravellat aquesta sensació de llibertat quan s'obre el cel a l'horitzó i la cara de la mare quan per primera vegada va veure posar-se al sol darrera Les Piràmides d'Egipte...

Em va donar les gràcies per donar-li l'oportunitat de viure aquell moment, les gracies ella a mi? quina improcedència, perque havia de ser jo la que rendida a la seva immensitat li donès les gràcies per tot el que sóc.

Vaig sentir una sensació estranya quan vaig viure després de que marxessin per primera vegada una d' aquestes postes de sol que t' omplen quan et sents buida, o quan obres la porta de casa i no sents la seva olor, la veu del pare cantant "cagarades de bou" la seva cançó de capçalera que cap de nosaltres sabíem  d'on la havia tret per treure de polleguera a la mare i l' agafava per la cintura per ballar plegats a la cuina,moments plens de tendresa que entens amb el temps i al fer-te gran.

Perquè un matrimoni no només es un contracte, una custom o la necessitat de no estar sol, una parella es l' amor en tot el seu sentit i la seva passió, amb tots els seus mals moments i les seves retrobades, son pells enceses i llits desfets, retalls de tots dos que s'enganxen una i un altre vegada quan semblen trencar-se.

 I a vegades com vaig llegir una vegada sembla que les persones perdem la consciencia de les coses de tant aprendre a no mirar.les...potser es per això que hi ha nits que sota els llençols senti només silenci i la sensació de que un boci meu s' ha adormit en el temps.

L' empremta de l' amistat

No necessito veure mocadors roses ni un dia commemoratiu per pensa en tu, de fet cada vegada que a la meva vida passen coses hi ets, pero amb el temps, potser amb l 'edat, m' estic tornant mes selectiva, mes solitària, amb menys ganes de quedar be i amb mes prejudicis per tot el que es mou al meu voltant i intenta trencar-me l'estabilitat que cada dia haig d' anar colo-cant a l' estanteria de les meves emocions.

I en cadascun d' aquests instants et recordo, et veig, et penso i ja no torno a dir-me l' injusta que es la vida, de fet segueixo pensant que es una gran filla de puta pero la columna de llum que em vaig edificant amb totes les meves absències em donen la empenta per lluitar contra els miralls, contra els buits, i no rendir-me a les voluntats dels records.

Et trobo a faltar, instal·lada en alguna part de la meva energia ho saps, i ets la pedra que cada nit deixo caure al pou buit de somnis per l'endemà treure-la xopa de vida..


PD- Per la Reme, per l' amistat en MAJÚSCULES, per les que ja no hi son i per les que lluiten per quedar-se.

Casa meva ...

Fa olor a Padmini, a canyella, a intimitat, a pau, a perfum de nit...

I quan obro la porta del carrer em respiro en pinzellades de sentiments, amb aquests aromes que em retornen a l'infinit d'un moment màgic, únic, d'aquests que la vida obsequia en petites dosis, on jugo a parar el temps i l' atrapo una i un altra vegada.

M'agrada pertorbar els sentits al meu llit, entre els meus llençols, a la meva roba interior i regalar-me esgarrifances en la lluentor de les mirades que encenc i que potser ja no hi son, però que retinc entre la pell i la memòria i embolicada en sensacions em lliguen a instants indescriptibles que em recomponen sencera com un gran trencaclosques a qui encaixen totes les peces.

I a la solitud de casa, bategant en silenci em torno a enamorar de mi, del món, de la vida, del que sóc i del que potser no seré mai més, o si, qui sap ... però em fascina retrobar-me a cada plec de la meva pell, despullar-me de pors conjugant passat i present sense comptes pendents, recordant el meu cos sepultat sota paraules lentes...com un naufragi infinit d'amor que s'ajusta a la meva pell i s'estén immens.

Amb un somriure ...





Recordo als meus pares...

El dia de Reis sempre havia estat un dia molt especial a casa meva, era l'aniversari del pare, i durant molts anys va fer de rei al nostre poble, per això al marge de tristes i deplorables que em semblin aquestes festes, el dia 6 estigués on estigués jo, les 12 en punt eren la trobada sense cita, ell ho esperava i jo ho sabia i allà em tènia, a cor obert per explicar-li només tot el millor de mi .

Aquest any ja farà tres anys que s' en va anar i dos que es va anar la mare, m'adono que cada vegada fujo més de moments que puguin reportar-me tristesa, que m'embolico en capes d'estupidesa i tendeixo a fer un gir a totes les coses que em fan mal, tal vegada perquè segueixo pensant que des que vaig tornar d'Egipte aquesta societat em ve molt gran.

I aquest matí buscant la còpia de la hipoteca perquè tinc la revisió a final de mes i entenc poc o gens d'euribor o IPH vull informar-me ben abans que em tornin a sagnar , m'he abstret en mi, en ell, en la meva mare, en el meu fill i en tot allò que son bocinets de la meva història.

Els millors records amb el meu pare és curiós però els tinc en extrems, els de la meva infància d'una banda i els últims anys de la seva vida, perquè la meva adolescència va ser molt rebel, vaig independitzar-me amb 18 anys portant la contra a tota la família, emportar-me també les il·lusions dels meus pares i la seva alegria, sóc la petita de dos germans que em porten més de 15 anys, era tant el seu motor com la seva desesperació, l'eterna inconformista que es manifestava amb pancartes pels passadissos de casa seva quan no es sentia compresa.

Avui en la distància i a un dia del seu aniversari, penso en ell, en el nostre ultim temps junts, en les llargues xerrades pausades que vam trigar tants anys a tenir, sense retreure'ns actituds, sense necessitat de mitges veritats i amb la certesa com sempre he dit que és una putada que els teus pares et tinguin passats els 45 anys perquè es viu molt de pressa i a destemps, sense poder oferir-los el millor de mi.

Però ja no només penso en mi sinó també en el meu fill que ha hagut de bregar en un any amb la mort dels seus avis als quals estava molt unit perquè el meu pare sempre va ser la seva figura paterna i és quan em multiplico per deu i penso que encara que aquesta vida sigui una gran filla de puta per molts i variats motius, mes ho sóc jo quan es tracta de defensar l'alegria i el futur, encara que de vegades sigui la mateixa vida la que m'esclata a la cara per imprudent.

Cada vegada estic més convençuda que som el resultat de la suma de tots els moments de la nostra vida, i he recordat a la Marta nena, la que els diumenges al matí es ficava al llit dels pares perquè ell li expliqués les històries de Lluïsa, Marta i Maria, curiosament aquesta Marta dels contes del meu pare era sempre la més rebel i xarraire, escenificant la meva mateixa realitat, anys després rèiem encara que durant el temps que durava el conte jo embadalida no feia mes que preguntar-me el perquè de tanta casualitat.

La Marta que parlava amb el seu amic imaginari, aquest que tenim tots quan som petits i que desapareix quan el cor creix, i li preguntava on estaven els meus papers d'adopció perquè estava segura que d'uns pares tan grans jo no podia haver sortit, perquè tampoc físicament m'semblava a ningú i de caràcter i personalitat molt menys.

Tal vegada fóssim capaços d'entendre que la vida és molt mes senzilla que les històries grisses que de vegades construïm al nostre al voltant, que no existeixen límits , espais o distàncies per ser un mateix, per donar-se en cada pas sense importar el que deixem enrere si no té remei, però si la llum que cadascun de nosaltres albira des de l'horitzó.

Del meu passejar per la vida he après que malgrat el viscut no totes les paraules estan inventades, ni totes les mirades buides,ni totes les sensacions viscudes, que sempre ens queden ales per seguir volant en altres cels, nits de lluna plena per banyar-nos en una pluja d'estels i assecar-nos a l'ombra de l'arbre dels somnis penetrant en les seves arrels per poder enterrar les penes i els fracassos.

I avui que a més d'ells, també em falta Reme, la meva amiga i companya de pis a Egipte, un altre dels meus puntals imprescindibles, ahir al vespre vaig tornar a mirar al cel embolicada en el meu plec de sentiments a buscar-los en aquest estel que sempre hi és i mai he posat nom perquè em farien perdre l'essència del que sóc.

Aquesta Àfrica meva



L'Àfrica que jo he conegut és l'Àfrica que fuig de qualsevol ideologia que no sigui la llibertat, és una forma de vida, gent compromesa amb la terra que trepitgen, és el sentiment que retorna la pau i la força bruta que recorre les venes i ens fa sentir plens.

La gran desconeguda des de fora perquè la vella Europa cada vegada més deshumanitzada esta plena de prejudicis, de mitges notícies, d'imatges buides, i jo d'ençà que vaig sortir al món fa anys, vaig decidir viure des de la meva pell i creure fins allà on arriba la meva mirada.

I entre ells descobreixes no només altres mons dins el teu, també et descobreixes tu mateixa, la passió i el desig que em fa forta i em revelen feble, dins d'una sensibilitat que em converteix en inconscient i impredictible, en temorosa i valenta, en sentiment aberrant que desperta el meu costat més amagat i em fa assaborir el prohibit.

És com deixar-se anar per la vida des d'una força que m'inspira i m'apropa a un abisme tan profund, que amb tota supèrbia em fa engolir al món.

L'Àfrica meva són contrastos, colors, somriures, músiques, aromes però també panxes inflades, gana, malalties, desolació i injustícies.

Postes de sol, matinades i llavis humits experimentant la calidesa d'un sentiment submís que brolla de mans de mil colors compartint junts un bhakti.

I enfonsada en aquesta l'Àfrica tan meva em converteixo en una matinada de tons ocres on els sentiments ofeguen les paraules, els records, les frustracions i devoren aquesta part tant intima que només en solitud sóc capaç de profanar.

Obrir els ulls i veure l'extensió de la vida quan s'obre al cel perquè no cap més cel en aquest cel i gravo el meu nom en els núvols perquè em reconeguin i em deixin tornar cada vegada que la vida em buidi, i la pell fosca i els ulls negres d'aquesta beneïda terra em banyin l'ánima sota l' esguard de la seva lluna plena.

 

Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà.

He barallat contra la dominació blanca, i he barallat contra la dominació negra.

He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica

en la qual totes les persones visquin juntes en harmonia i igualtat d'oportunitats.

( Nelson Mandela )

 

 

La meva total admiració per quest guerrer de la Pau.

Descansi en pau..



El meu fill



                                                         Disfressat amb una peluca penosa

Tinc els seus petons a les meves galtes, les seves abraçades de cada dia, la seva veu enfoten-se dels meus despistes, un sms quan surt amb els amics o va a l'institut dient-me que m'estima, els seus secrets que encara no m'ha explicat i jo ja els sé.

Tinc el seu amor, la seva confiança, les seves ganes jugar , la seva coherència quan cal, el seu somriure quan el necessito i jo el tinc a ell que és el meu regal des de ja fa 15 anys, ens tenim tots dos i divendres va ser un dia especial pel meu fill, no perquè fos dia de les absències, potser perquè des que els pares ja no hi son he après a gestionar el dolor i els recordo cada dia des del somriure.

Tal dia com divendres no és més que un dia en vermell qualsevol en el meu calendari.

S'ha fet gran i per primera vegada he afeitat al meu fill perquè m'ho va demanar, ell ho veia molt complicat fins que s'adonat que tot era molt més fàcil del què es pensàvem como totes les coses que es fan per primera vegada .

I potser pensareu aquesta tia es tonta, això es motiu per una entrada?,

Dons si, perquè he après que a la vida cada moment el podem fer únic, i jo que em sento molt orgullosa d'estar criant-lo sola des de sempre penso que estic fent una bona feina.

Es un luxe de fill, i encara que ens queda encara molt camí per recórrer junts i per separat, vull que es perdi entre els seus castells de sorra i s'enfonsi en ells, sense pensar en futurs, que visqui, que respiri, vull seguir veient el cel obert en els seus ulls on la seva dolçor em deixa sense paraules i em fa emmudir.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes" , jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada dia  més a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

Per ells, per nosaltres, per la vida ...



Fa un temps em va passar una cosa estranya...

Anava pel carrer i em va parar una dona d'avançada edat demanant-me per favor que li tragués diners del caixer amb la seva llibreta del banc a la mà.

Al principi em vaig quedar sense saber que fer, la dona va dir-me que no entenía aquests invents moderns i que necessitava diners per pagar uns encàrrecs a la nit.

Em va donar el seu numero secret, li vaig treure diners i vaig comentar-li el perillós de fer allò, em va dir que ella ja sabia a qui demanar-li perquè m'havia mirat als ulls mentre estava al forn comprant el pa.

Mirar-me als ulls..., em vaig quedar amb aquella frase tan senzilla perque jo sóc molt de mirar als ulls i es una situació que em va recordar molt a la meva vida a El Caire on la mirada es una mena de aval moral.

Mes tard en comentar-ho amb els meus companys de treball la resposta general va ser la mateixa
- estàs boja????
- perquè fas una cosa aixi????
- no saps que pot ser un parany???
- sempre has de triar el perill???

Vaig pensar que eren un bretols cagats que no veien més enllà.

Fa dos dies, vaig veure una noia de la meva edat ajupida plorant a una cantonada d' unes galeries, tothom passava pel davant, la mirava un moment i fugia, d' altres fins i tot es giraban a contemplar-la però ningú li deia res. M' he ajupit al seu costat i li he preguntat si estava bé i podia ajudar-la, la noia m' ha dit que li acabaven de dir que s' havia quedat sense feina,tenia dos fills petits i era tan inesperada la noticia que sense adonar-se s' havia quedat allà quieta plorant per tot el que li venia damunt.

La vaig veure tan indefensa que no sabia que dir, nomes la he abraçat i li he dit que de tot s'en surt, que la vida es una gran filla de puta que s' ensanya amb nosaltres quan menys no esperem però que sempre hi haurà una llum per seguir endavant encara que costi veure'la.

I és en moments com aquests t' adones de com va el món i com ens estem tornant les persones, voldries no haver-te fet gran perque al teu voltant tot fos de color rosa, pero la vida es de molts colors i a vegades ens traspassa i ens supera sense saber gaudir dels seus moments,dels matisos, d'aquests detalls que tantes vegades ens passen desapercebuts.

La por a aprofundir... a observar... és el camí que ens permet fugir sense donar masses voltes a res ni mirar en el nostre entorn.

Tenim por a la vida i fugim dels canvis...del risc...i de nosaltres mateixos...

No ens atrevim a desafiar el temps, aquest justicier implacable que de vegades inunda, ens travessa amb ràfegues contínues i ens deixa indefensos, desemparats i disposats a canviar el sentit de les coses, contemplant l'adversitat que ell mateix introdueix en nosaltres per a mutar-lo... per viure'l i matar-lo.

I ara que a la meva vida la majoria son absències, on vaig empalmant pèrdues una darrera l' altra, on aquesta setmana he enterrat a la meva millor amiga, la Remei, alguna vegada os he parlat d' ella, m' adono que passem la vida a remolc del destí, triant com ser mes que ningú oblidant com abandonar-nos al moment, com vivir-nos mantenint calmades converses amb la vida, cara a cara, amb valentia, com preludi del que pot ser un petó o l' abans d'un adéu...

Ens estem convertint en maquines, sense sentiments ni respecte per l'entorn dels altres, que a vegades no és tan privilegiat com el nostre...o potser si.

Jo sóc molt simple i  puc triar asseure'm el sofà una tarda de diumenge sense pensar, amb el comandament a distància a la mà, amb la boca plena de galetes de xocolata mirant programes de cotilles que embotona'n la ment i aixafen el espiri't, pero sóc la mateixa que agafa una motxilla i surt al món.

Sóc propietària de les meves equivocacions i les gaudexo per que han fet de mi el que sóc, pero aquest món em va massa gran, que ens passa? tots estem plens de paraules pero buits de empenta, de sentiments, de abraçades ... de solidaritat.

I avui quan ja fa una setmana que la Reme no hi és i em sento mes buida que mai, quan extranyo l' abraçada de la mare, fins i tot les reganyines del pare, quan el meu Egipte esta patint , quan Catalunya esta mes sotmesa que mai, quan he descobert que per alguns la decencia és pels demés, que les mentides una carta de presentació, l' aparença una careta on amagar la merda que porten dins, on al carrer la gent passa fam no desisteixo en atrapar el meu somni perque si, perque nomes tenim una vida i no em resisteixo a entregar-la a tan baix preu.

I trio seguir envellint amb dignitat, apurant instants, perquè l' edat es una circumstancia de la vida, no un limit a res i per ells, per mi, per tota la gent anónima i no tant, pel dolor d' aquest moment i també pel record de tots ells m' acosto al sol i em deixo acariciar per les seves mans, sense cremar-me, apoderant-se de la meva pell i mostrant-me des d'on sorgen els seus llamps.

PD- Per la Conce, per la Neus, per la Fina, per mi i tots aquells que en aquest moment les absencies son més importants que qualsevol de les presencies.

Pel nou any ...



Va dir Arquimedes "Doneu-me un punt de suport i mouré el món", però avui potser en el final d'un dels pitjors anys de la meva vida m'atreveixo a dir, que mouré el món començant pel meu propi, i ho faré no per ser una egocèntrica o com a punt d'inflexió existencial, sinó com a forma de supervivència, ja no sé si tant física com moral, però si demanant l'absolució per tots els somnis arrabassats, per tots els sentiments calcigats, per totes les absències plorades, pels bocins de pell que no tornaré a sentir, però sobretot pel meu egoisme en voler ressorgir de les cendres,de renovar-me en promeses noves i girar la vida del reves. Després de tot, ...qui sap si potser necessitava tocar fons perque aquest fos el principi del començament.

Desitjo que aquest nou any ens porti a tots els somnis fets a mida, una abraçada sincera per tothom.

Parlo de tu ...

Ha estat una nit freda, recordant-me en certa manera a una de tantes en aquests deserts que tant m' agraden, on em perdo cada vegada en la solitud del silenci, embolicada en una flassada de sentiments on busco respirar mes fort la vida.

Des de la terrassa de casa observo el cel, com la llum es nega a morir i fa d'això un espectacle ple de pau.

M'adono del petita que sóc quan el sol acaba i em dóna l'esquena, sempre m' ha meravellat aquesta sensació de llibertat quan s' obre el cel a l' horitzó.

Triga poc a desaparèixer darrera la muntanya, poc més d'un segon, com la vida...encara que sota els llençols aquesta nit senti només silenci,  la sensació de que un boci meu s' ha adormit en el temps.

Sempre he tingut por de que arribes aquest moment, que sense tu les paraules tendres em quedessin penjades a l'armari, tenir aquesta sensació d'ànima sense destí, de veu que no s'escolta i no sap reconeixia l'amor quan s'ensopega amb ell.

Ets un do de vida, on cap nota havia sonat mai abans, on et retrobava cada vegada que ho necessitava encara que no hi fossis en la forma que ho entenen els demes, llegint les petjades que em deixaves al vent per redescobrir-te a la volta de totes les cantonades de la meva vida.

El mateix dia que fa catorze anys que va néixer el meu fill, "mai mes tindrè un cumpleanys com aquest em deia avui", tu has marxat, amb el silenci de qui ha volgut passar de puntetes per la vida, però tu has deixat petjada a cada lloc on has trepitjat, has sigut vida i ens han omplert de vida gràcies a les portes que m' has obert a cada pas.

Ja no es nomes el que amb omple's, sinó el buit que m ' has deixat quan has marxat, però no vull llàgrimes ni riures perduts,vull recordar-te com el que ets, la meva mare, la meva llum i l' estel que cada nit vetllara pels meus somnis agafada a la mà del pare.

Gràcies mare per tant i tant amor

Esbossos d' un mati



Aquest mati he estat recluida una vegada mes a la habitació dels" mals rotllos" com jo l'anomeno perquè es plena de tot allò que em sublima però que també molesta, aquells petits detalls que cada vegada que estic disposada a tirar a les escombraries em dono mitja volta, em sento en qualsevol lloc lliure d'embalums i desempolso l'arxiu de la memòria.

Reconec que en aquest moment haig de ser mes practica doncs necessito anar buidant el pis, necessito amplitud i lliurar-me de tot allò que moltes vegades al passar per davant és com si m' estires de la samarreta per retenir-me un moment i ficar-se de nou dins de la meva memoria.

Ni que dir que els records es porten dins, que no fan falta aromes, imatges, lletres o tal vegada alguna peça intima de roba que ens retorni cada detall del que un dia va ser, però la vida es tan punyetera que fa que quan un està ple, qualsevol moment passat es difumina sense necessitat d'evocar-lo, de trobar a faltar el que ja no existeix, és curiós que nomes apareguin en aquells instants quan per mil raons l'ànima implora tot el que li manca.

He obert una caixa de llauna d'aquestes tan Ikea i he decidit baixar-me de la vida una estona, assossegar l'esperit , allunyar-me sense demanar permís, distanciant-me dels records que avui passaven de puntetes per la meva vida.

Deixo les finestres obertes i admeto que hi ha calaixos que millor no obrir, perquè existeixen cuirasses inherents des de ja abans d'existir...

És un fluir de raons, de preguntes, un fluir d'emocions que van mes allà del que desitjaria, on s'esgoten les mirades de tant imaginar-les i escapen per no recordar-les.

I m'he trobat amb una carta que vaig escriure fa anys amb la certesa que ella mai la llegirà, una de les millors maneres que tinc de vomitar el cor sense tornar a tacar a ningú.

" Hi han ferides que mai s' acaben de tancar
tu necessitàs temps i jo necessito trobar tot allò que poques vegades hem sapigut buscar juntes.

Els sentiments, l' amor, la complicitat no s'escriu en paper mullat
i sovint he pensat de quina manera ens van educar els pares
per no tenir aquesta necessitat d'abraçarnos sense motius
i dir-nos que ens estime'm.

Recordo quan vaig marxar de casa...
aquella carta que nomes podia obrir a l' avio perquè no volias que llegís davant teu
 aquella carta que em va trencar el cor fent-me pensar que et deixava sola
 que abandonava tot el que havia sigut meu
 un trencall que no et deixaria viure la teva vida
 ni continuar amb la meva cada vegada que tornés
perquè em deies que había trencat la vida dels demès.

Peró vaig marxar estimant-te i vaig tornar per estimar-te
i des de sempre no he deixat de fer-ho mai
malgrat els moments que et vaig necessitar i tu no hi eras.

Et trobava llunyana, apartada, freda...
i jo necessitava trobar en tu tot allò que ja no em podia donar la mare
i no es l' edat, i no es la distancia, no es res de tot allò físic que pugui marca al ser humà
es una especie de pared alta i gruixuda que cada vegada costaba més puja i que al final esgota.

Dius que vaig a la meva sense pensar si tot allò que faig o dic li afecta als demès
però no es soberbia, ni tan sols prepotència
és por
per no sapiguer mai a quin lloc pertanyo i si tenia cabuda al que pertanyies tu...


Ara no hi ha volta enrera

 per tu sempre he arribat massa tard o massa d'hora
i m' has ensenyat a viure sense tu
a ser una mes de les persones que he deixat de necessitar a la meva vida
algú amb qui em manca'n paraules i em vesteixo d' indiferència
t' estimat molt però de que serveix un sentiment que rellisca sensa mullar la pell".

Hi es curios, han passat els anys, ella segueix sense llegir aquesta carta perque vaig aprende que no amb tothom es pot vomitar el cor, es massa intim i personal que ens deixa despullats davant de qui a vegades li sobren ganes per fer-nos mal, i jo segueixo en aquesta habitació plena de pols i amb una cervesseta gelada disposada a omplir les escombraries.

Aprofito per desitjaros un bon estiu i que hi tornem a ser-hi tots plegats a la tornada.  

Gràcies Pep



Gràcies per la filosofia, gràcies pel lideratge, gràcies per els èxits, però sobretot gràcies per guiar-nos a tots en el camí dels valors i el saber estar junts davant les adversitats.

Gràcies per tornar-nos la fe i la consciencia de país , sé que et trobarem a faltar , a tu i les teves rodes de premsa, les teves paraules, els teus somriures i les teves emprenyament-es perquè ets autentic.

Ens has donat el que somiàvem, després més del que mai haguéssim somiat i encara mes perquè ens han ensenyat a somiar més enllà amb un possible futur meravellós que ni imaginàvem.

Ens has fet feliços, ens has fet més grans, ens has fet millors i ens has donat un futur amb esperança.

I no et dic adéu perquè tornaràs a casa, pertanys al Barça i dins de la tristor de saber que marxes amb queda la il.lusio de que la teva feina continua endavant amb el Tito i que el Barça net, digne i lluitador que tots estimem mantendrà per sempre mes la seva essència.

Mai cap titul haurà sigut tan important com la dignitat que ens han tornat i el lloc privilegiat en el que deixes al Barça a l'historia.

Amb el cinturó ben cordat com ens demanes i el cor humit , fins aviat Pep !!!

Aquesta nit ....

I passi el que passi ...

PER SENTIMENT I ORGULL ...

 SEMPRE VISCA EL BARÇA!!!!

Va per ells



Feia dos mesos que havia arribat a Egipte per quedar-me definitivament, tenia 18anys i després d'un període breu de trobades i desencontres amb mi mateixa i la meva supèrbia vaig descentre al món dels humans i vaig aprendre a ser persona.

Recordo encara amb precisió aquell dia que caminant pel carrer Taha Hussein al barri de Zamalek, camí a "Nefertiti" la meva agencia llavors a pocs metres de casa meva,  vaig tenir per primera vegada la sensació de tenir-ho tot.

En un instant vaig em vaig atrevir a preguntar-me, puc ser mes feliç?

I vaig fer un cop d'ull ràpid al meu entorn, la tenda de fruita, la carnisseria, la paradeta de begudes i telefon, alguna que altra ambaixada a les cantonades, i Abdu, el nostra fidel Abdu, el cuiner Sudanès de l'agència amunt i avall per quan arribéssim un a un amb el nostre peculiar humor matine socórrer-nos amb el seu especial te amb menta i llet a primera hora del matí.

Eren les deu,  pot ser una hora una mica tard pel nostre pais, però a Egipte el món gira mes lent, es un país sense temps, es viu la nit com si fos el dia i els horaris es limiten al nostre temps de treball.

Havia estat fent el "ckek in" fins a les tres de la matinada a l'Hotel Semiramis, amb Abd Aziz el meu cap, (Sisin li deia jo, llavors el meu arab era distret ) i Salama un dels guias mes savis del país que feia escassos grups,sempre grups importants, un home gran ,una font de saviesa, les hores d'espera eren tot un aprenentatge per mi, no nomes en pla històric, sinó en les formes, en el pensament i sobretot en la mentalitat de qui deia no tenir pressa perquè el món no anava cap a cap lloc.

Sempre he pensat que Egipte hi ha dos tipus de guies, els que veneren el seu treball i els que veneren els diners, la diferència entre els uns i els altres és l'actitud, els coneixements i sobretot el temps.

Temps sense presses per ensenyar-nos als que venim de fora la història del país que dorm a la vora del Nil, amb tots els seus matisos de presents i passats que s'han abocat en aquest actual Egipte que ens acapara, que ens ensenya a detenir-nos a pensar, a separar ànima i cos i a raonar més que actuar.

I es aquest Egipte el que vull recordar ara, el que amb va ensenyar a obrir els ulls i apendre a viure sense equipatges, a ser viatgera de la meva pròpia vida, sense presses, sense temps, aprenent a mirar i a veure'm, a reconèixer les meves emocions, derrocant fronteres dins meu i fora del meu territori.

El meu Egipte es part de mi, fins i tot part de la meva sang , dons en el meu fill malgrat que nomes es meu i ha sortit mes català que el "pa amb tomàquet", hi batega sang àrab cosa de la que n'estic molt orgullosa.

I en aquests moments on s' ha perdut el nord i la cordura amb quedo amb la veritable essència del país, la seva gent, la seva dolçor, la ma sempre amiga pels que arribàvem, l' abraçada a temps dels qui ens van adoptar com a fills, els consells, les nits de Ramadà, els partits del Barça als hotels on treballàvem quan ens cedien una sala sencera per exercir de catalans i de culers i on hi havien molt companys meus seguidors del Al Ahly, trist protagonista aquest últims dies i el Zamalek, els dos equips de la capital on els seus seguidors son majoritàriament també del Barça i on alguns dels seus jugadors amics també venien a veure els partits amb nosaltres perquè quan el Barça guanyava la senyera catalana i cule onejava per El Caire.

No es mereix Egipte aquest govern i amb xerrades amb els amics ho he dit sempre,despres de Mubarak res, caos i el final un govern Islàmic, el mateix fonamentalisme que es va carregar a Sadat quan li va estendre la ma per governar, perquè son aixi, perquè la llibertat porta vel i perquè no volen que s' obri a Europa i a tots els seus defectes, malgrat no nomes el turisme sinó que la corrupció,les drogues, la prostitució ha omplert sempre les arques del "govern democràtic" de la Republicà Egípcia.

Però tant se me'n fot com tinguin les butxaques, quin govern no las te si tot esta podrit, jo vull que Egipte torni a somriure, a viure la vida instant a instant sense pensar amb demà, perquè demà es massa lluny i la vida es qüestió de moments que forja'n sentiments, sensacions, mirades i batecs, on jo vaig aprendre a pensar amb els altres, a estimar, a plorar, a emocionar-me amb una posta de sol, a agrair al taxista del hotel que m' esperava de matinada despres del seu torn que jo acaves la feina per portar-me a casa sense voler cobrar res perque no volia que agafes el taxi d' algun tarat, a tremolar quan vaig veure il.luminada a Keops per primera vegada, a maleir en un atemptat i desesperar-me amb la mort d' amics e inocents, a tenir por en un terratrèmol, ajudar a escapar a qui estava retingut contra la seva voluntat i a reverlar-me contra tot alló que feria la dignitat de aquest meu pais.

I ara sóc el que ha fet Egipte de mi, i vull que Egipte sorti a ser el que tots volem i deixin de manipular a les persones, de assassinar indiscriminadament encoberts en partits de futbol, revoltes o manifestacions, aquest país no es mereix un govern aixi, i aquest deu, el seu deu no es mereix que un grup d' assassins sense escrúpols, de mercenaris politics s' aprofitin del seu nom per tancar les portes del seu país i omplir-lo de foscor.

Va per ells, per tots els que m' estimo, i pels que no conec, perque tornin les nits de mil aromes, els dies de colors, els somriures i les abraçades i on jo mirant al cel d' una nit qualsevol de lluna de xerrada quan em preguntin per mesures pugui tornar a dir que no sé res perque nomes la meva fe en la vida és la única cosa que entra dins els meus càlculs. 

N' estic segura

Vint i cinc anys de SAU



Ho reconec em tenen rendida, amb lletres que m' esgarrifen i m' emocionen, molts cops fent repàs de moments importants de la vida descobreixes que moltes d'elles han tingut alguna cosa en comú.

Són com una pinzellada en un racó, sempre en el mateix lloc i del mateix color, com el perfum que ensumes gairebé sense adonar-te quan et creues amb la gent pel carrer, com una cançó, aquella que no esperes però que escoltes per primer cop i la fas teva perquè la vius i et profana el cor.

Hi ha lletres que romanen en la pell i a la memòria, que respiren el mateix aire i ens omplen els pulmons de sensacions tornant-nos a llocs on ja hem estat.

Sentir el vent a la cara per trobar aquesta mirada entre altres mirades, en les prestatgeries de casa meva i entre els plecs del meu llit, lletres que parlen amb l'ànima despullada i el cor entregat.

Va marxar en Carles sota l' esguard de la lluna a l' esquena i ens va deixar la més bonica cançó d'amor fins llavors mai escrita.

Cada dia en algun lloc surt el "tren de mitjanit", el seu va sortir un 13 de febrer...

Una lluna que va perdre el seu més gran enamorat, aquell que li va cantar el "boig per tu" més apassiona't.

Aquell que va dir que entraria al cel per la porta de servei i nosaltres sempre varem saber que va sortir de la terra per la porta gran.

Es una cançó que ell deia que potser escriuria demà.

A la terra ens queda en Pep amb musiques fetes de sentiments que ens omplen sense paraules. Potser un altre dia podrem tornar a cantar-la junts, amb el privilegi que tenen aquells que no moren mai perquè tornen a viure cada cop que algú tarareja la seva veu.

Hi ha imatges, sensacions i melodies que perduren de forma intemporal, que sentim properes i intenses, i que amb una estranya sensació de complicitat busquem reviure en la nostra realitat , com si es tractés d' un somni.

Gràcies Carles...gràcies Pep... gràcies Sau

Tretze anys de la meva vida



( Es un dels seus ultims treballs per l' escola )  

Recordo quan vaig saber que estava embarassada, va ser una barreja d'empipament, temor, però per sobre de tot incertesa i mal estar , feia molt temps que les coses no anaven bé entre nosaltres i tenia decidit acabar la relació desprès de casi 12 anys, nomes li havia dit a la mare i estava esperant el moment que coincidiria amb un dels meus viatges i aixi seria menys desagradable, ell es quedaria a casa i jo marxaria , era el mes noble que podia fer donades les circumstàncies, jo no volia res, nomes recuperar la meva vida i la meva alegria.

Però com la vida és mestressa i senyora de tots nosaltres quan ens dediquem nomes a deixar-la passar, una tarda desprès de tres "Predictor", tres, perquè no acabava de creure'm la situació vaig tornar enrere i vaig decidir donar-nos una oportunitat pel meu fill, l'únic innocent en la meva inconsciència.

Amb el temps he entès que donar oportunitats als demès és de vegades crear les nostres pròpies cadenes i condemnar-nos a seguir vivint la nostra pena, i ara sé que un fill que creix sense pare o mare no és dramàtic, ni contraproduent ni tan sol rebatible, és només una circumstància tan natural com nosaltres siguem capaces d'admetre i afrontar.

Vaig oblidar-me de mi per començar a viure la vida del nen perquè equivocadament en la nostra societat som educats amb la convicció de que un nen necessita viure amb tots dos, pero al cap i a la fi la inconseqüent vaig ser jo donant-nos un altra oportunitat sense admetre que l'amor feia molt temps que s' havia perdut entre algún racó del meu avorriment.

Però el temps passa i arriba el moment en què cal deixar de ser esclaus de la nostra pròpia consciència i deixar-nos de fer mal per no ferir als demès.

Són instants que sense ser eterns produeixen tant dolor com si duressin tota una vida, però no es construeixen fonaments sobre cendres, ni reneix l'amor desprès del desamor, no es poden recollir els trossos de l'ànima quan ens envaeix la decepció, ni aixecar-se un dia sense un lloc on perdre's instintivament en uns llençols plens de foscor i no ser mes que un reflexe perdut en el fons del mirall.

Es tracta d'alimentar-se des de la font d'una existència, buscar-se en cada racó d'un pensament sense interrogar absències perquè de res serveixen les agonies compartides.

Desprès del temps considero que la vida hauria de donar-nos sempre una segona oportunitat per poder veure'ns des d'una altra perspectiva, aprendre dels errors, de les nostres conductes, de les nostres decisions i com no d'aquesta forma que tenim d'escudar-nos en els demès quan no ens atrevim a fer un pas definitiu.

No vaig gaudir el meu embaràs, de fet vaig treballar fins al dia anterior al part per no estar a casa i quan va néixer el meu fill és va il.luminar la vida, em vaig adonar que tènia una responsabilitat i a poc a poc vaig anar acceptant l'important de sentir-se be i ser feliç per pogué fer feliç a qui tenim al costat i fer de la vida el que som sense caretes.

Volia sentir-me viva, deixar de despertar als matins al costat d'un desconegut, sense angoixes, sentir-me dona i mare i al final em vaig separar per retrobar-me i donar el millor de mi al meu fill, sencera i sense fissures.

Al principi les coses van anar be però desprès del temps m'adono que van ser perquè jo passava de convenis reguladors, de pensions, de visites i em centrava en la felicitat del meu fill, ell adorava al seu pare i jo no volia que això canviés, però ell va canviar i va canviar al seu fill per cadascuna de les diverses parelles que ha tingut, desprès el meu fill va aprendre a viure sense el seu pare.

Em sento no nomes orgullosa, sinó el següent d'aquesta personeta, de la qual sóc pare i mare des que tènia quatre anys, amb la qual he hagut de lluitar des del fons per aixecar-lo quan el seu pare li va donar l'esquena, la seva àvia malalta d'Alzheimer i el seu avi no li podia dedicar tant temps perquè la meva mare el necessitava mes.

I vaig passar nits amb preguntes en les que mai vaig trobar respostes, passava de sentir-me feliç a culpable per la decisió presa,però un bon dia vaig decidir parlar amb el meu fill, des de la seva edat, fent meves les seves pors i els seus problemes i a partir de llavors nomes faig que gaudir d'ell i dels seus moments.

L'important no és que un fill creixi amb pare i mare, perque hi han pares que segueixen junts i no es soporten i l' amargura trapassa als fills,  l'important és que sigui el que sigui la circumstància familiar, sigui feliç i visqui totes les etapes de la seva infància, que es trobi protegit i comodo i l' ajudem a créixer en la vida i en les seves pors.

Ajudar-lo a caminar per camins desconeguts plens d'incertesa, seguretat en les seves pors, creixent junts, sense necessitat de buscar preguntes ni obtenir respostes, sense fulles del calendari, sense rellotges, sense hores, sense temps, envestint a la vida cada vegada que ella ens envesteixi a nosaltres.

I jo ho he aconseguit, dins d'uns dies farà 13 anys i és un nen molt madur, responsable, un tros de cel en el meu univers, és la meva necessitat, fet a mida per retrobar somriures,oxigenar sentiments, reorganitzar sensacions i tatuar un nom definitiu en el cor.

Una etapa difícil però també molt divertida en la qual gaudim junts, en la qual orgullós és sent ja el meu confident, protector i el miro i el veig molt gran, enorme, però segueix sent el nen dels meus ulls, l'abraçada del matí, la trucada sempre oportuna, el poema incoherent penjat a la nevera quan ens enfadem, les carreres al carrer, les converses en penombra, les pessigolles inoportunes, és per a mi la desmesurada d'un sentiment que avarca el principi i el final de qui engendra vida.

I encara que de vegades me'l menjaria per tossut i despistat, no puc mes que girar la vista enrere i honestament reconèixe'm en la seva edat.

Ja tenim tretze esplendorosos anys que recordar en una recentment estrenada adolescència que segurament se m'ennuegarà mes d'una vegada, igual que la"Martona" hagués dit la mare, la pena és no haver pogut compartir amb ella moments que tan grans m'han vingut de vegades i tant m'han fet necessitar-la.

Ara no espero d'ell mes que sigui feliç i sigui capaç d'emmagatzemar i distribuir tot aquest cúmul de vivències,de sentiments, de sensacions, i tot aquest aprenentatge que el caminar junts ens ha portat fins aquí i ens ha fet bones persones.

Com diu en Khalil Gibran :  

"No vienen de ti, sino a través de ti
y aunque estén contigo
no te pertenecen.
Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos
Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerlos semejantes a ti
porque la vida no retrocede,
ni se detiene en el ayer.
Deja que la inclinación
en tu mano de arquero
sea para la felicidad.
 

I es cert jo el protegiria sempre, el mantindria sempre en la llum, però nomes puc ensenyar-li a que aprengui a caminar en la foscor.

El seu avi n'estaria tan orgullós com jo n' estic segura.

PD- Aquesa entrada no pretén ser exemple de res,només el tenir la certesa que la força mes poderosa que existeix es un mateix.