He recordat als meus avis que van haver d'emigrar a França i mai van tornar, al meu pare que amb 14 anys va estar retingut al camp de concentració d' Argelers i a tants i tants que van lluitar per la llibertat i els drets.
Jo no que no entenc de política i que ser catalana és un sentiment que va més enllà d'un mapa de geografia o d'una situació de naixement, repasso d'un a un els moments aquells en els quals la meva mare emocionada m'explicava el dolent que va ser la postguerra, com part de la seva família van quedar en el "altre bàndol" d'aquesta Espanya fosca i casposa on ens van ensenyar a odiar-nos.
I els meus avis paterns, andalusos ells, emigrants a Catalunya, van aprendre a parlar català en la França que els va acollir, en el Perpinyà que es va ser construint amb els trossos que a cadascun de nosaltres se'ns anaven marxant.
I quan anys després camí a França per veure el avis, en creuar la frontera de Portbou per canviar de tren passàvem per Argelers el meu pare m'explicava les nits de lluna plena amagats a les platges, bevent aigua del mar i recollint el que bonament podien dels camps que hi havia per menjar, una Espanya negra de misèria, gana i abandó.
Per tot això i molt mes perquè cadascú de nosaltres té la seva pròpia història de melancolia, els hi devem a tots ells i a tots els que ens vénen darrere, dignitat.
.png)