De neteja...

 No em considero dona de poc món, ni d'aquelles intel·ligències distretes, aturades en un pensament únic, en les quatre parets de casa, o en la comoditat i la ignorància, qui em coneix ho sap.

Però cada vegada estic més al·lucinada amb aquesta societat, i amb la mesquinesa en general de qui confon, que quan dius el que penses, tens un caràcter de merda.

Decadència total de principis, de sentiments i d'humanitat, no cal comportar-se com la Mare Teresa de Calcuta, ni enviar missives cada dia de pau i amor, fer ioga, taitxí o al-linear tots els chackras, només cal tenir cor, empatia, amor per afecte, per complicitat, el tot per tot sense exigències ni moneda de canvi.

Em fan gràcia les persones que prediquen amb parcel-letes al cel d'actituds, comportaments, i acceptacions, i al final, entre el seu món interior i el que projecten, hi ha tot un desert de malicia, buidor i decadència.

He sigut de les que pensava que calia mantenir el componiment, per tradició?, família?, pels que ja no hi són?, no sabria ben bé dir el perquè, fins que vaig decidir, que els lligams de sang són aigua si no te'ls guanyes amb el cor, si no hi ha una llei no escrita de carinyo i fidelitat, i de compromís moral de no maltractar els sentiments, i protegir-los.

I quan no és així, cal trencar amb arrels podrides i quedar-e amb les que seguir creixent junts. 

I quin alliberament, quan et deixen de preocupar les misèries alienes, i la vida et fa el favor, d'envalentir-te, a treure't el que et sobrava....

Estrenant dècada

Avui canvio de dècada, i tot el que m'ha portat fins aquí és una motxilla carregada d'experiències, i un equip de vida meravellós, que m'ha permès descobrir-me i treure el millor i el pitjor de mi.

Però com bon escorpí, i després del primer "pronto" sempre em quedo amb el millor, amb tot el que m'ha fet créixer, amb el que m'ha fet apreciar que aquest món se'm va quedar petit des del moment que vaig marxar a Egipte, amb les matinades i les postes de sol al Nil, amb converses on despullar l'ànima, amb nits interminables de passió, amb altres per oblidar, amb "holas i adeus" i uns fins sempre, eterns...

M'agrado com soc, tampoc tinc cap altre més opció, però si, la Marta d'ara m'agrada, i m'agrada perquè vaig trencar tots els tabús del correcte, i tant em fa el que pensin els altres,  m'és igual si com em van dir fa poc, tinc un caràcter de merda, i soc massa directe.

El problema d'aquesta societat actual, és el posturisme, ni soc santa i menys verge, ni crec en deus, ni encomano la meva vida a cap ésser superior que em postuli guanyar punts per una eternitat meravellosa, perquè com no sé que hi ha més enllà,em quedo amb tot el que pugui viure aqui.

He arribat fins aquí com soc, i potser si, soc com un misto en una benzinera, com em van dir una vegada, derrapant sense mesurar conseqüències, unes vegades, i de puntetes i sense fer soroll unes altres, però malgrat errors de desconfiança inicials, mai em podran retreure manca de sinceritat, i la capacitat per escollir el que vull.

He viscut històries precioses, amors fets a mida, atemporals, d'aquells als qui prometre amor etern , però que no ha pogut ser, d'altres per oblidar, i alguns per passar el temps, enganyant el cor.

És la vida, principis i finals, amb el bagatge que li vulguem donar, amb la certesa que porten els anys i l'experiència de no conformar-se amb menys, pujant el volum de les emocions.

I mirant enrere. es cert, he arribat fins aquí amb el buit de moltes presències, però sense cap absència perquè les porto al cor, i sense por a tot el que m'ha de venir, perquè si m'han de trobar, que sigui amb la meva millor versió.