diumenge

Res, coses meves

L'altre dia vaig tenir un somni estrany, somniava que anava amb el pare a l'enterro de la mare, parlàvem, i ell em deia que estigues tranquil-la, que me'n sortiria.

A la realitat és que el pare va marxar dos anys abans de la mare.

Són d'aquells somnis que et fan donar voltes a les coses, i que com no em passa amb la majoria dels somnis, recordo cada moment i cada paraula, tant és així, que fins i tot li vaig explicar el meu fill.

I he entès el que volia dir.

Igual que amb el pare no he tingut aquesta percepció, amb la mare sempre he tingut la sensació que part de la seva essència seguia a casa, no sé bé com explicar-ho perquè hi ha qui no creu amb aquestes coses, jo sempre he cregut que no marxen del tot, i que estan en una dimensió més enllà donant-nos la llum que necessitem.

Cert que he passat algunes situacions força complicades, i jo soc d'aquelles que sovint em dic que puc amb tot, pugui o no, però per tossudesa millor o pitjor me'n vaig sortint.

Quan algú que estimo marxa, sempre demano que no em manqui la seva llum, i no, no és per misticisme, ni per creences religioses, encara que tinc una relació molt especial amb la Moreneta, legat que em va deixar la mare, soc agnòstica.

Però he deixat de percebre totes aquelles senyals, que reals o producte de les meves ganes, la feien més a prop. 

Ara sé que el somni era una mena de comiat, encara que també sé, que l'essència d'una persona, no mor fins que s' extingeixin totes les vides que va tocar...