Llegim malament el món i després diem que ens enganya (Tagore)

La veritat és que faig una ullada a les revistes del cor quan no tinc mes remei que passar per la perruqueria, i entre esperes llegeixo aquests reportatges que parlen de dones impressionants amb cases increïbles, un marit meravellosament ric, un bebè de disseny i un cos espectacular gràcies a parts a la carta, gimnasos, lipoescultures,cirurgies i poc treball.

Una vida envejable als ulls de totes aquelles dones que amb prou feines tenim temps de mirar-nos al mirall, que hem passat embaràs treballant com cabrones, sortint i entrant dels nostres moviments hormonals com si fossin portes giratòries.

Per cinc minuts ens submergim en aquesta propaganda alienant perquè semble que si no pensem com la societat diu, hem de creure que ens sentim miserables en les nostres vides, per ser rosses o morenes, primes o grosses, amb mixelins, potes de gall, varius, gasos i flatulències o potser per no tenir temps de ficsar-nos en tot aixó.

I veus cases amb mobles de canya de bambú en el jardí tapissats en color ivori, on asseure'ns amb aquestes esplèndides camisoles eivissenques blanques que tant afavoreixen a unes pells daurades de rajos "uva", adornades amb impressionants collarets d'or tan grossos com les taques que alguna vegada ens han provocat les baves dels nostres fills.

Després resulta que per aquests mobles no tenim ni lloc on posar-los i una llum divina ens torna a la realitat i a sentir que les coses que mereixen la pena no poden ser etiquetades ni exposades a cap aparador.

Ningú per molt socialment qualificat que estigui s'escapa a les incongruències o putades de la vida, és el joc de viure, moments dispars i diversos que fan de nosaltres el que som per molt que el vulguem adornar.

A la televisió tot son anuncis en contra l' edat, com superar-se a si mateix i al veí del costat, els nostres adolescents estan plens de punyetes, l' adolescència apart de ser una edat difícil esta resultant un gegant amb el que lluita en molts fronts, les nenes somniant amb els pits de silicona si treuen bones notes i els nens amb uns muscles descerebrats i en mig de tot cada vegada mes problemes de anorèxies, bulímies i desquiciats sense escrupuls.

L'edat no és una malaltia, com tampoc ho és l'alopècia, els mixelins o el viure en un pis hipotecat a 25 anys amb un IPC al que invoquem clemència cada vegada que ens arriba la revisió.

Els anys no nomes aporten arrugues, cadascuna d'aquestes lineas d'expressió són un món de petits detalls en forma d'assoliments i fracassos , inseguretats, veritats nostres i alienes que ens donen una altra perspectiva del que haurien de ser les prioritats dels éssers humans.

El pas del temps a mi m'ha tornat mes impertinent, sense obligacions de mesurar-me amb els estereotips que marca la societat, estereotips que d'altra banda ni em serveixen ni els vull perquè no m'han servit de res en el meu caminar per la vida, assumint que del cel a l'infern hi ha un pas quan l'únic que regeix és l'imatge i els continguts es balancegen per la vora de l'abisme amb l'únic propòsit de fomentar tot allò que els altres volen observar.

La vida són moments viscuts, fer-se gran sense traumes, sense coaccions, ser conseqüents amb l'edat sense pretendre fer-nos convictes d'una condemna que amb els anys ens va sumint en un pou fosc i ple d'inseguretats.

Sense remordiments per no poder ficar-nos en una 36, sense complexos perquè no som addictes als gimnasos, sense traumes pel pas del temps, sense maquillar anys amb vestimentes que bé podrien haver estat tretes dels armaris dels nostres fills.

Sense gelosia per no col·leccionar marits meravellosos amb data de venciment, per elles tots!!, perque inconscientment rebobinem restes de convivències i ens felicitem perquè potser tant luxe i tant glamur depènen de la capacitat de tragaderas que tingui cadascuna.

Els criteris que regulen les nostres relacions personals de vegades s'extralimiten i impera l'absurda creença d'impressionar, confonent ètica amb estètica.

Ser dona,ser persona, alguna cosa mes que siliconar-se els pits, vestir-se amb grans marques i utilitzar maquillatges que fan de nosaltres una ombra del que varem ser rallant el ridícul.

Ser home, ser persona no és passar-se hores en el gimnàs inflant-se els músculs,depilar-se les cames, marcar bíceps o comprar-se eslips amb suspensoris que els marquin el cul i la resta.

Ser persona, reconeixes en un cos sedient sense envoltoris, avits de sentiments i sinceres perversions despullats de roba i d' anima, estimar-se, respectar-se, acceptar-se tal com un és, perquè som molt més que cares amb ulls i a la vida i al llit som paradisos per descobrir-nos i explorar-nos i no contenidors on coleccionar el buits de l' anima i llençar principis.

Pero ens venen una societat plena d' interessos econòmics que ens enverinen els sentits diàriament en revistes i televisions predicant la immoralitat de creure que l' imatge guanya mes addictes que el culte a la intel·ligència, i que voleu que us digui pretendre tenir o fer la vida dels altres a part de ridícul em sembla absurd i esgotador.

Em quedo amb l' estrofa d' aquesta cançó :

"Guapa es la historia de quien no se da por vencido

en el maravilloso mundo de encontrarse a uno mismo
de quien acepta cumplir años y seguir teniendo miedos
de quien llena la almohada de inseguridades

 pero al levantarse siempre hace la cama
de quien sonríe de verdad
y como antes sin darse cuenta de quien consigue que lo que quiere

y lo que le apetece hagan las paces
de quien hace del tiempo un aliado sigiloso que

cada mañana y frente al espejo del alma,
le hará sentirse cada vez un poco mas guapa."

( La Oreja de Van Gogh )

El temps i la gent gran

Quan tènia nou o deu anys, venia tots els diumenges a dinar a casa un amic dels meus avis, era vidu, un personatge molt bohemi, del París del 68, que va haver d'emigrar a la capital francesa durant la guerra civil i ja es va quedar allà perquè per la seva professió de pintor se li van obrir moltes mes portes.

En Tubau ,als seus gairebé 80 anys recordo molt lleument com explicava una vegada i una altra les seves fatalitats i les travetes que li va posar la vida, no vaig entendre llavors que davant meu tenia tota una font de saviesa, un ser tan ple com a entranyable del que podia haver après mil coses.

Aquests dies vénen a la memòria persones com ell i com un altre amic del meu pare...Ventura, el seu amic intim argentí, nacionalitzat català com el deia, que ens explicava les seves guerretes per aquests món de Déu fins a arribar a Catalunya.

Pastisser de professió comentava la seva odissea amb la cartilla de racionament i pa negre ,quan ell repartia d'amagat pa blanc, aquest que ara ja amb prou feines valorem i les gestes que van tenir patir els de la seva generació per subsistir i el meu pare si afegia explicant els seus patiments a Argelers quan va haver de marxar amb tans d' altres quan nomes tenia 12 anys i van subsistir menjant el que trobaven pels horts i la platja.

Estic acostumada a tractar amb gent gran, a vegades coincideixo amb avis els matins prenent un cafè, al costat del treball hi ha un casal de cultura per a la tercera edat i des de primera hora del matí esmorzen allà.

Alguns de mirada trista i cansada, prenem un cafè junts, bromejant amb les seves ganes de menjar el que no els deixen.

Els observo quan riem , els miro des de la seva tristesa solitària, i confio que els nostres somriures compartits, siguin per ells la nota alegre d'aquest instant que per desgràcia no puc allargar molt mes.

I penso amb els meus pares, i amb tota aquella gent que estimo que ja no hi és, amb totes les converses que vaig evitar perquè pensava que em quedava temps, amb els moments que no vaig saber esgarrapar, instants per retrobar-nos en alguna mirada i els enyoro i tinc la convicció de que la vida ens hauria de donar una segona oportunitat per ser conscients de que tot allò passara un dia, i nomes ens quedarem amb els records i amb el buit de paraules mai dites.

I cada dia veig aquests avis, impassibles al que passa al voltant, conformant-se amb el que tenen, per aquesta por que pesa com una llosa que és la solitud.

Han estat l'espatlla en el qual ens hem recolzat, les mans que ens han aixecat, ni ombres, ni molèsties... nomes éssers humans plens de cicatrius, de manques i amb la necessitat que tenim tots d'estimar i ser estimats.

No podria explicar amb paraules el que m'han aportat a la meva vida, ja no és el fet que em demostrin l' agraïment pel poc que faig de mil formes, formes precioses que em reprenen a la meva infància, productes dels seus horts, canastrell de ganxet fets amb les seves mans ...detalls que no tendrien perquè tenir però que m'omplen d'orgull per poder aportar a les seves vides sempre que puc una mica de llum.

La solitud en la vellesa és una de les malalties mes doloroses i llargues, gairebé eternes, que no té remei , nomes comprensió i una espatlla on recolzar-se.

Em fan sentir una immensa tendresa aquests pous de saviesa que ja ningú escolta, aquests petits mons que ho contenen tot i a tots, i m'omple d'orgull que els dies que sóc fora es molestin a preguntar als meus companys el perquè de la meva absència.

Sense necessitat d'aprofundir mes en les seves vides sento el fil que ens uneix, uns són mes fins, altres gruixos, emanen una llum especial des d'un sentiment potser invisible per a alguns , però em sento enormement feliç i agraïda als ulls que em miren i a tots aquells que endinsant-me en el seu món em permeten mirar.

Vint i cinc anys de SAU



Ho reconec em tenen rendida, amb lletres que m' esgarrifen i m' emocionen, molts cops fent repàs de moments importants de la vida descobreixes que moltes d'elles han tingut alguna cosa en comú.

Són com una pinzellada en un racó, sempre en el mateix lloc i del mateix color, com el perfum que ensumes gairebé sense adonar-te quan et creues amb la gent pel carrer, com una cançó, aquella que no esperes però que escoltes per primer cop i la fas teva perquè la vius i et profana el cor.

Hi ha lletres que romanen en la pell i a la memòria, que respiren el mateix aire i ens omplen els pulmons de sensacions tornant-nos a llocs on ja hem estat.

Sentir el vent a la cara per trobar aquesta mirada entre altres mirades, en les prestatgeries de casa meva i entre els plecs del meu llit, lletres que parlen amb l'ànima despullada i el cor entregat.

Va marxar en Carles sota l' esguard de la lluna a l' esquena i ens va deixar la més bonica cançó d'amor fins llavors mai escrita.

Cada dia en algun lloc surt el "tren de mitjanit", el seu va sortir un 13 de febrer...

Una lluna que va perdre el seu més gran enamorat, aquell que li va cantar el "boig per tu" més apassiona't.

Aquell que va dir que entraria al cel per la porta de servei i nosaltres sempre varem saber que va sortir de la terra per la porta gran.

Es una cançó que ell deia que potser escriuria demà.

A la terra ens queda en Pep amb musiques fetes de sentiments que ens omplen sense paraules. Potser un altre dia podrem tornar a cantar-la junts, amb el privilegi que tenen aquells que no moren mai perquè tornen a viure cada cop que algú tarareja la seva veu.

Hi ha imatges, sensacions i melodies que perduren de forma intemporal, que sentim properes i intenses, i que amb una estranya sensació de complicitat busquem reviure en la nostra realitat , com si es tractés d' un somni.

Gràcies Carles...gràcies Pep... gràcies Sau

PP la solució??? fem memoria!!



Sóc una d'aquestes "niñitas", no la Soraya Saez de Santamaria ,"la set ciencies" com l'anomeno jo, no, sóc d' aquestes altres de les que voste en les seves entrevistes parla tant i tant,  una mica grandeta i despendolada segurament per al seu gust, que segons la ideologia de vostè esta fent mèrits mes que suficients perquè la cremin a la foguera , agnòstica, divorciada, partidària del matrimoni entre homosexuals, de l'amor lliure i de qualsevol causa justa que no coarti la llibertat de l'ésser humà com a tal i que encara aixi sobreviu al seu partit i a totes les idees feixistes que ens intenta imposar.

Aquesta "niñita" insurrecta que li subscriu té una hipoteca a 20 anys, no creu en el matrimoni com a institució, és mare d'un cel d'adolescent i no mira al fet que preu va el pa ,la llet, les patates o les anxoves de Santoña perquè que vol que li digui a vostè ,tinc el sa costum de menjar cada dia..

I sinó és be, és pollastre, conill, patates o qualsevol altra cosa assequible a la meva butxaca.

No es cregui que jo he estat aixi d'impertinent sempre, em vaig torçar interessant-me per la política des que un senyor d'intel·ligència distreta i principis poc ortodoxes va decidir recolzar els interessos econòmics d'uns pallassos per enfotres de nosaltres en una foto, per allà aprop de les Azores i ficar-nos en una guerra passant-se pel folro l'opinió de tot un país que va sortir al carrer.

I és vergonyós que temps després no tingués ni la decència de demanar perdo a la humanitat perquè la mort de milers d'innocents en una guerra que tampoc era la seva.

Encara que com no totes les guerres són iguals com deia Jon Sistiaga en la seva novel·la, hi ha morts de primera i de segona i Zapatero va enviar suports a altres guerres que tampoc eren la nostra.

Aquesta noia repelent li recorda que les ADM de l'Iraq no van ser mes que la caixa de trons dels Peperos que no sabien com tergiversar i manipular la informació per d'una o una altra forma crear el dubte i la controvèrsia en els ciutadans

I aquesta noia impertinent que sóc també sap parlar i escriure en castellà malgrat viure a Catalunya, ja veu tinc la punyetera mania de ser bilingüe i d'utilitzar dues i fins tres llengües indistintament, igual que el meu fill que a 2n ESO per cert ha tret un 9'85 en llengua castellana, les quinze centèsimes de punt restants segurament són l'accent gallec que té el seu professor que xiuxiua amb facilitat i no sempre és entendible perquè parla molt per acabar sense dir res.

Un avi em deia l' altre dia, "com guanyin aquests tornem al 36, és molt perillosa aquest gent"

I ho són, vostès són molt perillosos perquè porten mes de 4 anys dient que Espanya es trenca, i són vostès els qui s'encarreguen de prodigar aquesta imatge d'enfrontament i d'encoratjar als extremistes i als incautes que estan desmembrant el país.

Han fet de la prohibició dels toros un problema d'estat, quan milers d'Espanyols, aquests amb els quals vostès s'omplen tant la boca en les seves "menjades de seny" segueixen engrossint les llistes de l'atur, donant la  culpa a Zapatero al que per descomptat dono la seva part de responsabilitat, però com partit a l' oposició i pel bé d'aquest patriotisme seu que tant enalteixen podrien haver donat solucions en lloc d'acarnissar-se amb el programa electoral de Rubalcaba i amb la seva yugular sense iniciatives, solucions ni respostes als problemes del seu estimat país.

No he escoltat ni una sola proposta electoral, es donen vostès per guanyadors, segurament, repeteixo que la falta de memòria historia és una malaltia en aquest país, nomes cal repassar les autonomies on governen vostès i apreciarem el so de batibull i la corrupció molt que els pesi que governa.

Ara s'apropen les eleccions i les guanyaran vostès perquè sense entrar en l'opinió de ningú ni en el concepte de llibertat i democràcia que tenen els seus votants a Catalunya mes d'un ja ens estem preparant per treure el nostre independentisme i nacionalisme de la tauleta de nit amb el que potser no combreguem en tots els seus conceptes però que estic segura vostès ens obliguessin a recórrer a ells per defensar la nostra cultura i la nostra llengua.

Vostès són uns incoherents amb una falta de memòria històrica demolidora, converteixen els herois en vilans per art de màgia depenent del moment i la situació, com fan com van fer amb Gadafi per exemple que va rebre a Aznar en honor de déus i va ser considerat com un assoliment entre els de el seu partit, anys desprès s'ha fet justícia i han matat a un assassí, en quina part de la història m'he perdut?

Però passant-me d'una cosa a una altra això ha de ser una mica com la utilització a conveniència del PP de les situacions lingüístiques quan Aznar no li va importar pactar amb els nacionalistes de CIU i parlar català en la intimitat durant els 8 anys que va governar.

Menteixen amb la inflació, Aznar va tenir una mitjana d'un parell de dècimes percentuals més que ZP en la seva legislatura, pujant ademes les pensions el triple que ho va fer Aznar malgrat les retallades, i tornen a enganyar en dir que la culpa de la pujada de les hipoteques la té ZP, doncs els tipus d'interès els dictaminen el Banc Central Europeu.

I segueixen mentin en dir que la llei del matrimoni homosexual destrueix a les famílies perquè els únics que destrueixen són vostès, negant-los la dignitat a col·lectius que els semblen minoritaris, o pitjor encara, per la seva moralitat excloent, que no tenen dret a decidir lliurement el que vulguin ser o com vulguin anomenar-se.
A més la família que a ells els agrada cridar "tradicional" no ha estat mai tan protegida, amb les seves lleis per a la maternitat, paternitat i ajudes econòmiques a les families monoparentals.

I tornen a mentir amb la immigració.

Amb Aznar hi havia 700.000 immigrants sota la catifa, "còmodament" tractats pels empresaris, treballant a preu fet per miserables sous negres, i tractats com a esclaus a raó i conveniència de les necessitats i gargamelles del poder econòmic.

A ells els va interessar ignorar-ho, però a ZP no, va fer-los visibles, els va donar drets i obligacions, els va donar nom i cognoms, i també els va oferir el que un ésser humà més anhela en aquesta vida, la dignitat, però això al PP s' ho passa per la barratina.

Aixi que els hi demano que deixin d'abduir-se amb mentides i miratges i ens deixin de vendre parcel·les en la lluna, la realitat és la que hi ha, famílies monoparentals o no, igualtat de sexes, immigrants amb dret a la seva dignitat i d' altres que haurien des de fa molt de temps de tenir el billet de tornada al seu pais, tolerància, igualtat i els mateixos drets per a tots, com a persones que som Sr Rajoy.

I miri vostè en seu ultim debat amb Zapatero l' única conclusió que vaig treure per part de vostè es que ha de canviar de perruquer perquè la tonalitat del Just for Men es un insult al bon gust i que el seu maquillador es socialista perque es va ensanyar amb voste.

Molt trist tot plegat que l' unica conclusio que puc treure es el seu mal especte fisic.

Un altra novembre de la meva vida



Un any mes i perquè no dir-ho a gust en aquesta pell que porta les petjades que tota vida deixa enrere.

No és pedanteria, no sóc gens vanitosa i si fora aixi que m'ho facin saber, perquè faré un exhaustiu examen d'humilitat.

Quan sóc un any mes sàvia contemplo la meva maleta plena de tot, de sexe de nits inflamades de desig i lubricades de paraules oblidades i de dates inexactes.

De llums, silenci, tempestes de sorra i vent i foscor.

Cossos mullats, desitjats de ser devorats, desitjats, aniquilats , de profund amor i , sentiments caducats, mirades perpètues i murmuris a cau d' orella.

La soga al coll, el desamor, la indiferència, la ràbia i el fred als peus.

Els dies de caure i tornar-me a posar dempeus presa del valor obstinat d'un ànima lliure.

La meva vida sempre ha sigut una recerca d'altres horitzons que no destinten el blau del meu i convertissin la meva vida en rampells de vents amb partícules d'una felicitat tan intensa com inconstant amb sabor a pell i fel i embruixada amb aromes desconegudes que empastifaven els meus sentits d'inconscient bogeria omplint de passió tot el que contemplaven els meus ulls.

Són filosofies de vida molt particulars, uns trepitgem el terra contundent que esta sota els nostres peus, equivocats o no, i d' altres enyoren aquesta llibertat entre gàbies amb grans reixes que els permeten entrar i sortir per tornar entre bastidors i perpetuar la letargia de qui viu a l'espera.

I si alguna vegada he pensat i ara què?, la resposta ha sigut,  ara jo...

Sense emmarcar llibertats en un món on tot és possible ni de tancar portes perquè la nostra por ens reté, sabent com va dir Hobbes que " l'home és un ogre per l'home".

No és estar de volta de res, és alliberar-se d'un mateix, dels altres i de totes les excuses mal definides que s'interposen entre el dubte i la por.

Avui torno a fer l'ullet al ressò de records que s'apagaran algun dia, com s'ha anat esborrant inexorablement tota la resta, perquè no val dibuixar les absències reprenent camins des del mateix punt on es van deixar, ni tornar a passar per moments on s'estripa la malenconia i ens engoleix aquesta força de des.coleccionar paraules que acabessin implacablement ofegades en algun racó de l'ànima.

I ara desprès dels anys he aconseguit que encara m'inundi aquest sentiment de tendresa, nostàlgia, record de tot allò que per sempre m'impregnarà,  tot allò que sempre anirà vinculat a qualsevol dia de la meva vida en la que totes les formes de sentir s'intensifiquen per fer-me sentir única.