Les nits de treball donen per a molt, les esperes en els aeroports també i desprès d'arreglar el país, de bavejar amb el Barça d'en Pep, d'intercanviar-nos notícies de tots els amics repartits pel món, l'altre dia ens va donar per parlar dels nostres defectes mes aberrants.
El meu, qui em coneix bé sap que és la distracció.
La primera vegada que vaig sortir de casa desprès de néixer el meu fill va ser a la farmàcia, vaig "aparcar" el nen que dormia plàcidament en el seu Maxi Cosi, vaig comprar el necessari i m' en vaig anar, quan havia tancat la porta de l'establiment vaig tenir la sensació de deixar-me alguna cosa...
M' havia deixat al nen!!
El farmacèutic que em coneix de sempre, em mirava esperant quants passos mes donaria sense adonar-me, nomes vaig atinar a dir "noi és que no estic acostumada" !!
I no és per sentir-se orgullosa pero un dia el vaig anar a buscar a la guarderia i al sortir tot emprenyat em diu ¡¡ mama no m' has posat calcetes!! encara no tenia tres anys, l' havia posat la roba sense els slips...
És habitual en mi que sí algú em truca al mòbil i haig de marxar segueixo parlant per ell sortint de casa i quantes vegades tancant la porta de baix dic que esperin un moment que m'he deixat el mòbil dins, però el pitjor de tot és que com els interlocutors ja em coneixen, callen com a putes.
O quan aturada en un semàfor escoltant la radio s' en va el mon de vista i des de darrera m' haig d' escoltar allò de ... "nena!! no et va be cap color o que"????
La setmana passada intentava obrir l'oficina amb les claus de casa meva, però és que a mes emparrada i maleint a tots els déus perquè s' havia "inflat el pany" i no obria, encara sort que hi havia gent dins, els vaig dir que deixava la meva clau perquè la canviessin, però al arribar a casa em vaig adonar que estava intentant obrir amb la clau de la feina i llavors vaig atinar en el fet de que no era el forat el que estava inflat.
Un desastre si però és que va mes enllà de mi , ho prometo.
El mes sonat i de mes repercussió entre els meus, va ser un dia que em vaig trobar en Paco, feia molts anys que no el veia, era un programador informàtic del primer lloc on vaig treballar, el vaig veure a l'aeroport, jo asseguda a la cafeteria parlant amb un company mentre esperàvem per embarcar.
La qüestió és que vaig veure com a uns metres de mi s'apropava mirant-me i amb una rialla d' orella a orella,jo discreta com sempre, Paaaaaaaaaaaaco que fas aqui??? quina alegria nanu!!!! quan de temps!!! no has canviat gens, mes rodonet potser però la mateixa carona !!...
Amb la meva efusivitat habitual vaig sortir a buscar-lo, em vaig abraçar amb ell i li vaig plantar un parell de petons, vaig preguntar-li per la família, i el teu fill Dimas com està?, haurà crescut molt no?, el vaig tornar a abraçar i el vaig fer asseure's amb nosaltres.
Paco va asseure's una micona acollonit, i jo a la meva sense deixar parlar ,agafant les seves mans entre les meves, estava emocionada, m' havia trobat en Paco!!!, l'home que em va ensenyar a conviure amb el números binaris i les IBM la temporada que vaig treballar per la Generalitat, el vaig agafar per les galtes de pa i li vaig dir que estava canviat però les galtes eren les mateixes.
Ens varem intercanviar telèfons per quedar per sopar qualsevol nit i posar-nos al dia, quan ens van cridar per embarcar i em vaig despedir de nou amb mes abraçades, mes petons i molt emocionada, em va dir
, "un plaer coneixet Marta però em dic Oriol i avui vaig de pilot reserva d'un vol, aixo si ,salutacions al Paco, però escolta sopar, soparem oi?
No era Paco!!
La qüestió és que havia deixat que jo continués amb la confusió, però com em va dir el company que estava davant, tal emotivitat i expressions d'afecte qualsevol em portava la contrària.
Em vaig posar vermella com un titot, em va donar un atac de riure , vaig ser la conya de tot Déu durant una bona temporada, i sempre se'm recorda l'incident quan em dóna per dir, "escolteu aquest no és ...."
Cert és que ser observadora no és la meva principal virtut , però em fa viure moments memorables que donarien per escriure un llibre, això si una confessió, ja m'he hagut de sentir dir del meu fill "
aquesta no és la meva mare eh, jo vaig sol" quan vaig perdre el cotxe en un aparcament del Ikea i vaig haver de passejar-me per tots els pàrquings amb el comandament a la mà a veure a quin cotxe se li encenien les llums, tres quarts d'hora desprès, vaig donar amb ell i amb els ulls del meu fill mirant-me per damunt les ulleres com si alló no estigues passant de veritat, pero es el que hi ha ...
