Molta llum per tothom...

Com diu una canço d' Arrebato, 

Amor és que t'abriguin, no importa de què, del fred, de les pors, dels dubtes, d'alguna tempesta, i a vegades fins i tot, de tu mateix.

Són dies atípics, on alguns no volen estar on són, on altres ho gaudeixen intensament perquè porten el Nadal dintre seu, i on altres, ens manca molta gent què el Nadal, eren ells.

Per mi són dies normals, no necessito aquestes dates per trobar-me amb la gent què estimo, ni abraçar més què altres dies, al contrari, miro al voltant i segueixo sense entendre en molts moments, de què exactament va la vida...

Però d'això és tracta viure i deixar viure, oi? 

L'important és no deixar-se arrossegar i seguir sent un mateix, lluny de superficialitats, consumismes i paraules embolicades amb llacets vermells i amb data de caducitat.

Us desitjo,  resiliència, bona companyia, i moments atemporals, sense preses, sense temps, i que la voràgine quotidiana no ens endureixi, ni ens faci ser impuntuals a la vida dels altres.❤️

 

De neteja...

 No em considero dona de poc món, ni d'aquelles intel·ligències distretes, aturades en un pensament únic, en les quatre parets de casa, o en la comoditat i la ignorància, qui em coneix ho sap.

Però cada vegada estic més al·lucinada amb aquesta societat, i amb la mesquinesa en general de qui confon, que quan dius el que penses, tens un caràcter de merda.

Decadència total de principis, de sentiments i d'humanitat, no cal comportar-se com la Mare Teresa de Calcuta, ni enviar missives cada dia de pau i amor, fer ioga, taitxí o al-linear tots els chackras, només cal tenir cor, empatia, amor per afecte, per complicitat, el tot per tot sense exigències ni moneda de canvi.

Em fan gràcia les persones que prediquen amb parcel-letes al cel d'actituds, comportaments, i acceptacions, i al final, entre el seu món interior i el que projecten, hi ha tot un desert de malicia, buidor i decadència.

He sigut de les que pensava que calia mantenir el componiment, per tradició?, família?, pels que ja no hi són?, no sabria ben bé dir el perquè, fins que vaig decidir, que els lligams de sang són aigua si no te'ls guanyes amb el cor, si no hi ha una llei no escrita de carinyo i fidelitat, i de compromís moral de no maltractar els sentiments, i protegir-los.

I quan no és així, cal trencar amb arrels podrides i quedar-e amb les que seguir creixent junts. 

I quin alliberament, quan et deixen de preocupar les misèries alienes, i la vida et fa el favor, d'envalentir-te, a treure't el que et sobrava....

Estrenant dècada

Avui canvio de dècada, i tot el que m'ha portat fins aquí és una motxilla carregada d'experiències, i un equip de vida meravellós, que m'ha permès descobrir-me i treure el millor i el pitjor de mi.

Però com bon escorpí, i després del primer "pronto" sempre em quedo amb el millor, amb tot el que m'ha fet créixer, amb el que m'ha fet apreciar que aquest món se'm va quedar petit des del moment que vaig marxar a Egipte, amb les matinades i les postes de sol al Nil, amb converses on despullar l'ànima, amb nits interminables de passió, amb altres per oblidar, amb "holas i adeus" i uns fins sempre, eterns...

M'agrado com soc, tampoc tinc cap altre més opció, però si, la Marta d'ara m'agrada, i m'agrada perquè vaig trencar tots els tabús del correcte, i tant em fa el que pensin els altres,  m'és igual si com em van dir fa poc, tinc un caràcter de merda, i soc massa directe.

El problema d'aquesta societat actual, és el posturisme, ni soc santa i menys verge, ni crec en deus, ni encomano la meva vida a cap ésser superior que em postuli guanyar punts per una eternitat meravellosa, perquè com no sé que hi ha més enllà,em quedo amb tot el que pugui viure aqui.

He arribat fins aquí com soc, i potser si, soc com un misto en una benzinera, com em van dir una vegada, derrapant sense mesurar conseqüències, unes vegades, i de puntetes i sense fer soroll unes altres, però malgrat errors de desconfiança inicials, mai em podran retreure manca de sinceritat, i la capacitat per escollir el que vull.

He viscut històries precioses, amors fets a mida, atemporals, d'aquells als qui prometre amor etern , però que no ha pogut ser, d'altres per oblidar, i alguns per passar el temps, enganyant el cor.

És la vida, principis i finals, amb el bagatge que li vulguem donar, amb la certesa que porten els anys i l'experiència de no conformar-se amb menys, pujant el volum de les emocions.

I mirant enrere. es cert, he arribat fins aquí amb el buit de moltes presències, però sense cap absència perquè les porto al cor, i sense por a tot el que m'ha de venir, perquè si m'han de trobar, que sigui amb la meva millor versió.

Una porta a l'univers...

No sé si haureu escoltat alguna vegada l'existència de Portes Estel·lars, i si ho heu escoltat, si hi creieu...

Per no anar més lluny, al Montseny n'hi ha una, me la van fer descobrir fa un temps, de fet, si no hi creus, no la podràs trobar.

Perú, Bolívia, Turquia, etc, però jo em quedaré amb les que he vist, i en concretament amb la que em va impactar més, la de Abu Ghurab, i que malgrat a simple vista no diu gran cosa, forma part del Temple del sol,  com la de Niuserra i la de Userkaf, i és la millor conservada. És part d'aquest Egipte que sempre us dic què no surt als itineraris.

Aquesta porta, és una plataforma feta de Pedra caliza, granit i alabastre, encara que molts d'ells l'han descrit com a Cristall Egipci, i la seva forma estranya, diuen és un dels camps magnètics de la Terra, inclòs en uns documents desclassificats de la NASA recentment es parla, com una porta estel·lar orientada a l'espai.

Sigui cert o no, el lloc és realment fascinant i ple d'un aura, i una llum, què acapara els sentits.

♥️

Per desfer-se d'amor qualsevol vespre...

 

Agost...

 

L'altre dia reorganitzant els meus bocins de vida, vaig trobar fotografies, moltes, de la mare i la Reme, moments atemporals i indescriptibles que continuen molt vius.

Aquest mes d'agost seria l'aniversari de les dues, la mare el 19 i la Reme al 26, i és ben veritat que quan estem immersos en la quotidianitat no som conscients del valor del moment.

De la mare ho podria dir tot, però seria reiterativa, és un sentiment etern d'amor i agraïment que viu més enllà.

I de la Reme també, i com més anys passen, i potser perquè la recordem sovint amb els nostres amics i companys de feina, més em venen a la memòria situacions viscudes juntes, i moments dolents perquè no dir-ho que vàrem compartir, i ens va mantenir allunyades un temps, no massa tampoc, perquè quan tens alguna mena de sentiment per algú, no cal posar distància si hi ha diferències, el que cal és parlar-ne i reconduir-nos junts, perquè no sempre es troben persones en qui vomitar el cor, amb la tranquil·litat de què és un sentiment honest i sense traïcions.

I així era la Reme, el meu puntal imprescindible sempre, i mira que jo era tossuda com una mula, prepotent i rematadament incongruent, però allà estava ella i la seva paciència. 

La primera persona que em van presentar quan vaig arribar al Caire, una catalana amiga d'Omar Sheriff, quasi treinta anys més gran que jo, amb la que sentir-me menys sola en aquella immensa capital, i una de les professionals que em va ensenyar tot en el món del turisme a un país àrab.

Al meu fill flipa era la seva tieta, però no recorda les nostres nits amb un Blanc Pescador, xerrant fins a les tantes de la matinada explicant-nos tota mena de vivències amb la complicitat i seguretat de saber que mai sortiria de nosaltres dues, o quan ens passàvem dues hores al gimnàs, vegetant perquè no dir-ho, i al sortir ens anàvem a fotre una amanida de formatges, amb sudanis (cacauets) i dues, o tres birretes....

No sé, sé que eren altres temps, i tot això és difícil de tornar a tenir, perquè ella no hi és, i aquella Marta tampoc, però amb els que la vàrem viure, continuem homenatjant aquells moments i els tornem a viure, perquè és el lloc on ens vàrem quedar... la resta és circumstancial.

Amb el temps hem après a alleugerir la nostra història amb el que sobra, i quedar-nos amb el que sempre ha sigut cert, perquè hi ha persones, que malgrat el temps i la vida, sempre seran un destí del que mai es torna...

Taladran una miqueta...

No sé el que li està passant al món, però no m'agrada.

Cada vegada vivim més de cara als altres que de cara a nosaltres mateixos, i a vegades al·lucino en la quantitat de gent que ven a les xarxes socials aquesta dobla imatge del que no és, però evidentment és un reflex de la societat actual, on queden cada vegada menys persones entre tanta gent.

Tots hem sigut joves, ens hem equivocat, ens hem desfasat, fins i tot hem amagat bocins de la nostra vida als pares per pudor, però aquesta degeneració general del jovent, i no tan joves, la manca d'educació, el poc respecte pels grans, fa que com a mínim ens replantegem cap on anem i que estem fent malament.

Un amic meu diu que el problema que tenim els que hem viscut fora de casa, i ens hem empapat d'altres cultures, es que la nostra societat actual se'ns ha quedat petita, i costa encaixar en mentalitats tan superficialment egòlatra.

Segurament té raò, per mi la vida no és una carrera de fons, és un caminar sense presses, un objectiu, un futur, un arribar per quedar-me, sigui un lloc o sigui un cor, més enllà del seny, de la por, fins i tot de la prudència,

Arran d'aquell bitxo que han anomenat Covid, em vaig adonar que ens han fet viure una gran mentida i una dobla realitat, en nom de la por i la ignorància.

Por, perquè no vàrem tenir temps de reaccionar, i ignorància, perquè la mateixa por al desconegut, ens va fer lliurar-nos a la incertesa dels seus propòsits.

Afortunadament, molts hem obert els ulls, i afortunadament també ens hem anat trobant pel camí, lluny del sistema, del políticament orquestrat, de l'OMS i de tots aquells que bloquegen la lògica, i no apliquen la raó, i no costa tant, creieu-me, només tornant enrere, abans d'aquest terrabastall emocional i de salut al qual ens han sotmès, podem corroborar que el cos, si no el manipulem amb fàrmacs i verins, té un sistema immunitari, que reacciona davant qualsevol intrús....

Que sabràs tu, em deien l'altre dia, doncs sabia el mateix que tu, li vaig contestar, però em vaig preocupar, d'indagar, investigar i sobretot obrir-me mentalment, perquè ningú està preparat per acceptar una realitat amb la qual vàrem intentar anul·lar-nos la voluntat.

Però tot això donaria per molt, continua el debat obert entre uns i altres, perquè aquest circ no ha acabat, i encara queden moltes funcions gratuïtes, però amb un fort recàrrec...

I tota aquesta dissertació d'avui, ha vingut després d'estar més de 15 hores, en un col·legit electoral, i compartir després una copa a les dues del matí amb alguns, converses, pensaments i inquietuds, i definitivament estic a anys llums.

Ni millor, ni pitjor diferent, per això puc triar a qui embolicar entre els meus pecats, i mostrar la meva redempció sense complexos. 

Coses de l'edat? 

Doncs no ho sé,  coses de la vida, potser?

Tancant capitols...

A la vida he passat per totes les etapes, són experiències viscudes, batalles perdudes i guanyades que romanen vives a la pell i a la memòria, perquè tot forma part del que soc.

És ben veritat que recordats en la distància del temps, algunes d'elles em fan replantejar on encaixava jo, perquè si bé és cert que tots els episodis de vida valen la pena, perquè han format part d'un mateix, hòstia!! Hi ha cervells que t'adones que mai han estat a l'altura d'una vida.

Però viure es tracta d'això, d'aquesta enajenació mental que patim a vegades i que mentre dura sembla única i atemporal.

Segurament per molts i diferents motius, he passat un dels pitjors juliols de la meva vida, però només en faré cinc cèntims del que més m'ha trasbalsat, i que té a veure sobretot amb la manca d'humanitat i respecte.

Seria molt llarg d'explicar, però ho resumiré perquè d'alguna manera necessito vomitar i recol·locar-me mentalment i aprofitant-me de l'anonimat per la majoria, he decidit fer-ho aquí, encara que molt més light del que ha sigut i ha representat.

Mai he tingut bona relació amb els altres fills dels meus pares, ens portem molts anys i d'ençà que soc adulta, vaig marxar molt jove de casa i mai ho van assumir, quan vaig tornar després dels anys, tots havíem canviat, jo del res vaig passar al tot mentalment, amb un munt de vivències a l'esquena i molt món que als altres els hi va ser difícil gestionar.

Quan va començar la malaltia dels pares, van marxar un darrere l'altre, em vaig adonar de qui tenia al costat i com tres fills criats de la mateixa manera podien ser tan diferents, bé, ells i jo, perquè ells són com un mateix ente, ple d'enveges, complexes mentides i vanitats.

Ho resumiré en què el meu nebot després de 12 anys, va trobar les cendres dels avís, amagades a un sotano ple de merda....

La versió era què passant de tothom les havien escampat on els hi va semblar ells dos sols, enganyant-nos a tots.

Sense dir res a ningú per no involucra-los i fer-los passar per una mala situació, fa un parell de dies em vaig presentar sola a casa seva a buscar les cendres, havien tingut molts anys per enterrar-les i no ho havien fet, i no només això, sinó que les havien abandonat de qualsevol manera.

El malparit em va dir que ja no hi eren, evidentment no puc entrar a una casa que no és meva, i després de dir-li sense insultar perquè jo no soc d'insults, el que pensava d'ell, i d'altre, vaig marxar amb el cor encongit.

No vaig tornar a casa, vaig anar a donar una volta pel riu, i em vaig quedar un parell d'hores, volia gestionar bé les meves emocions sense que ningú es sentís afectat.

Aquella nit vaig somiar amb la mare, amb un somriure d'orella a orella i assegudes al pati de casa com fèiem tantes i tantes vegades, no em deia res, però m'agafava la mà i el meu pare arribava i m'abraçava per darrere, impossible la pau infinita que vaig sentir, i el missatge, no sé si real o no, però que jo vaig voler interpretar, era un estem bé, tot està bé i tanca aquest capítol, no cal romandre més temps en patiments innecessaris.

No soc creient, soc agnòstica, i crec molt en les energies, i les dels meus pares les percebut sempre, però em molesten les faltes de respecte, perquè encara que quan marxen només queda el cos, en aquell cos ens hi hem abraçat, i va ser el meu refugi moltes vegades.

No sé com explicar-ho.

He fet un ritual als pares, d'amor, de molt amor, a la llum de la lluna, amb la gent que de veritat se'ls estimaven, ho vaig fer en vida acompanyant-los fins al final, però necessitava
estar en pau amb mi mateixa, i tancar  per sempre aquest episodi de vida.

Pensaments en veu alta...

Dilluns em vaig quedar sense TV, un altra vegada els Leds en menys de 2 anys, ja quan la vaig arreglar per primera vegada, el tècnic em va dir que els Leds junt amb la placa base és el gran problema d'aquestes TV, modernes, que les d'abans duraven molt més.

Doncs bé, no la trobo gens a faltar, una copa de vi, música, un llibre, una xerrada interessant, o tombada a la llum de la lluna repassant el dia, o amb la ment en blanc, amb aromes de jazmi i Dama de nit.

És el moment de desconnectar de la voregin del dia a dia quotidià laboral, més tot el que es va afegint, que en el meu cas no és poc, perquè cada vegada em complico més la vida, però com em diu el meu fill, "ja t'ho faràs"...

Però és que al final és això, si la feina que et paga hipoteca i rebuts no t'omple, s'han de buscar altres alternatives, per anar obrint-se camí i poder viure completament del que t'agrada i és el que estic fent, compaginar obligació amb plaer, un còctel fascinant d'emocions, veure com creixes dia a dia, com ja tens les teves recompenses emocionals, com hi ha gent que confia en tu i es deixa anar tota sencera a les teves mans, com et queda força, ganes i empenta per tirar endavant tot el que et proposes.

No són els anys família, és l'estat d'ànim, les ganes, l'empenta, les il·lusions, els anys només són una data, i no es tracta de voler semblar més jove, o amb menys arrugues, que també,i visca si ho aconseguim!! és deixar-nos anar en tota la immensitat de la paraula, amb arrugues o sense, però pletòrics, més bojos, més plens, despullats de pors, de passats, de bestieses i de preocupacions absurdes.

Al final viure es una carrera de fons, amb totes les seves rasants, i derrapant si fa falta, però amb la certesa de que vençuts, aniquilats, amb ferides al cor i a la pell, direm doncs cony!! ha valgut la pena, per tot i per tant...

Fent amics...

 

Va, avui em ve molt de gust obrir un melonet sobre les eleccions del 23J.

Hi aniré clar que hi aniré, perquè m'ha tocat estar de presidenta a una taula electoral, i no em puc insubordinar perquè com diu LOREG (Ley Orgánica del Régimen Electoral General) 

"En el artículo 143 de la LOREG es claro. “El presidente y los vocales de las mesas electorales, así como sus suplentes, que dejen de concurrir o desempeñar sus funciones o las abandonen sin causa justificada incurrirán en la pena de prisión de tres meses a un año o una multa de seis a veinticuatro meses”.

No se contempla una cantidad concreta para esa multa. De hecho, es variable y tiene que ver con las circunstancias personales de quien ha realizado el incumplimiento, especialmente con su economía. No son necesariamente pequeñas: se han dado casos de hasta 5.000 euros. También se pueden dar multas (más leves) por aparecer tarde, una vez constituida la mesa. El compromiso no es solo de presencialidad, sino de puntualidad".

Hi aniré, clar, no soc tan absurda com per arriscar-me que em multin o em fotin a la presó , però NO votaré.

I no votaré perquè senzillament no tinc a qui votar, no crec en cap d'ells, la vida és alguna cosa més que promeses fetes a mida del que volem escoltar, quan al final si és necessari pacten amb el mateix diable, per continuar mantenint la poltroneta i el sou descomunal que tenen per no fotre res del que van prometre.

N'he tingut prou amb el tema Catalunya, on molts ens vàrem deixar la pell i les il·lusions, dormint a col·legits electorals per defensar les urnes, el dret a decidir, on vàrem protegir els nostres grans dels atacs violents del sistema, perquè no ens enganyem el sistema és igual de feixista a Espanya com a Catalunya, sinó, comproveu, el que vàrem votar, i on hem acabat, per passar-se pel forro dels collons el nostre vot.

Per tant, prou vendre parcel-letes al cel, perquè els ídols només existeixen a l'adolescència, quan per genètica tenim les hormones despendolades i les neurones van segons bufa el vent.

I per cert, l'argument de què "tu no estàs als peus dels cavalls per això ets valenta", efectivament, no soc valenta ni estaré mai als peus dels cavalls, per això com no vull pols no vaig a l'era, com diria la meva mare.

Si no votes guanyarà l'extrema dreta diuen alguns... doncs mira, pot ser que guanyin i que rebenti tot, que voleu que us digui?.

La mateixa alienació tenen uns com els altres, o us penseu que intentar imposar classes d'àrab a les escoles, permetre el burquini a les piscines, aguantar tots els delinqüents sense extradir, als que dia si i dia també omplen de merda els carrers de Catalunya, i donar veu als fonamentalistes, i altres cacicades, és d'un cervell mínimament centrat? 

No, però dona vots i els tenen agafats pels pebrots, per covards.

I ho dic jo, que he treballat a Egipte, tinc grandíssims amics allà que no tenen ni comparació amb aquesta mena de talibans que corren per aquí, i que com a respecte a la terra que tan bé em va acollir, vaig aprendre àrab com una manera més d'entendre la seva cultura i integrar-me plenament a la seva gent, i això que amb l'anglès en tenia prou, i no com ells aquí, que intenten imposar uns costums i uns drets, que no han defensat als seus països d'origen...

Però aquí som tan guais amb l'acolliment, que tenim la quota plena de miserables per metre quadrat, (com si no en tinguessin prou amb els autòctons), vivint d'ajuts, pagues i sense fotre brot, però ep!!, no diguis res o ets una racista, doncs mira, aquí queda.

Resumint, la política és un femer, i si a la vida real, qui pensaves que mai et decebria, ho fa, imagina't els companys de viatge en política, on els ideals, excepte en comptades excepcions, són de portes giratòries, i segons el poder a repartir...

Res, pensaments...

 

Amb Hany ens expliquem la vida sovint,i malgrat la distancia, també ens veiem sovint, portem junts un projecte de feina, i a més són més de 30 anys d'amistat. 

Hem compartit moltes coses, tant a nivell de treball com personal, i fa uns anys i desprès d'alguns d'altres, varem recuperar-nos com amics en l'ampli sentit de la paraula, i avui m' explicava com a vegades és cansa de ser el motor de tota la família, de tot l'entorn i que tots acudeixin a ell quan ha de solucionar qualsevol situació.

I no sap com l'entenc, perquè fa temps em succeeix el mateix, sembla que jo hagi de tenir la vareta màgica de la solució. Tal vegada perquè la vida t'ensenya, que un no pot romandre en el dolor, l'angoixa, l'apatia, el conformisme, o la incertesa més temps del necessari, sobretot perquè aquest temps és teu i no torna.

La veritat és que la vida no em deixa massa temps per pensar en res, però sé que encara que no estic on vull estar, hi estaré, i on soc estic bé, tutejant aquesta espècie de paranoia mental a la qual anomenen destí, i que no és més que una alienació del que ens projectem mentalment.

Però em fa gràcia perquè el meu entorn es pensa que soc resilent a tot, i la meva imatge és la d'una persona segura, contundent i sobretot privilegiada mentalment, però no ho és tant, el que passa és que la societat actual, no permet ser d'altra manera o se't mengen, i és important maquillar les teves inseguretats, perquè no s'aprofitin d'elles.

Així i tot, queda molt per fer, sense donar masses voltes al futur, perquè el futur que ens ofereixen és l'instant immediat a l'avui, no cal donar res per perdut, siguem valents, defensem el que ens mou el cor i les il-lusions, perquè en aquesta societat plena de buidor i despropòsits, l'ùnic que no poden controlar, són els moments fets a mida de la pell, i que ál final sempre són els que mouen el món, al menys, el personal nostre.

És perfecte...

 

No esperis a qui no arriba 

 no busquis a qui no apareix, 

no t'entretinguis en el que no és cert. 

Qui et necessita et busca 

 qui et busca et troba i qui et troba... es queda.

 Www.EmilioLeivaProfesor.com

Les portes cap l'infinit ...

Tots els que ens estimem Egipte, sigui per cultura, perquè hi hem viscut, perquè sovint s'escapa a tota aquesta societat individualista en la qual ens movem, sabem que més enllà del que venen els itineraris, hi ha un altre Egipte encara més fascinant.

No cal dir, que Egipte s'ha de llegir entre batecs, sensacions i sobretot amb la percepció dels sentits, no tothom és capaç i la sensibilitat no té res a veure, és alguna cosa molt més profunda que queda a la pell.

Fa uns dies va tornar un grup que em van demanar que els organitzes jo el viatge, són una família de 8 persones, han viatjat molt i per lliure sempre, els hi agrada conèixer els països des del seu fons i no des del merament comercial.

Han tornat fascinats, Port Saïd, Ismailia, amb totes les restes de la guerra dels 6 dies, el Caire des del Mokatta, o la muntanya vermella, veure on Nil Blau i Nil blanc es troben, per convertir-se amb aquest Nil empoderat i font de vida.

La ruta del Caire- Luxor en tren, per poder apreciar els paisatges i les diferents vegetacions dels camps egipcis, les barraquetes a peu del Nil, les formes de viure, el contrast de colors i perquè no, les mancances d'una societat feta d'extrems.

Bojos amb Karnak, però no el Karnak de la immensa sala Hipòstila de més de 100 metres, que també, sinó un raconet una mica allunyat del centre del temple i del públic anomenat "les set portes "on explica el viatge d'un difunt a l'altre món i el seu esperit es va trobant amb les set portes, que representen cadascuna d'elles un déu diferent, que li aniran fent preguntes que haurà de respondre de manera correcta per poder anar-les passant una a una.

Darrere de cada porta, sobre la pedra estan tallades les set claus, només una conjugació de les respostes de les set portes, era la fórmula coneguda pels antics egipcis que segons ells, els portarien al paradís.

Sempre ho dic, i ho sento però es cert, no tots els guies són egiptòlegs, però un dels millors guies amb el que vaig tenir l'oportunitat d'aprendre, era catedràtic de la facultat d'Ain Shams, Hostes Salama, que ja als anys 90 quan una vegada més, em vaig endinsar una mica fora de l'itinerari, mentre la gent feia fotografies, em va trobar asseguda davant les set portes, i em va preguntar que hi veia, la veritat és que no sé com explicar-ho, però aquella porta em tenia fascinada, sense saber gairebé que contestar li vaig dir, que a mi em semblava l'entrada cap altres dimensions, i llavors és quan em va explicar que ell també li havia donat moltes voltes encara que mai sabrem la veritat, teníem el do de profunditzar més enllà.

Ell havia investigat que possiblement les set portes eren una referència a les diferents ètnies que els egipcis sabien que tenien un poder mental sobrenatural, i que diferenciaven entre egipcis, asiàtics, nubis o libis, i que surten no només a molts llibres d'història, sinó també a la tomba del Faraó Seti, en imatges entrant junts en la Duat (el món dels morts a la mitologia egípcia).
Són texts i imatges trobades a les cambres funeràries de diverses tombes.

El llibre de Toth, anomenat el tres vegades gran, també és un gran descobriment, prohibit en el seu temps, i que suposen que ell mateix va escriure en un papir immens, el que no entenen, és com desprès de tants segles va arribar al nostre temps.

No ho sé, però sóc de les que no vull que la mà destructora de l'home, pugui acabar amb el misteri i encant, d'un món fascinant i fet a mida dels meus sentits.

Invisibles?...really George?

Graciós és aquest anunci d'una dona de 40 o 50 anys que diu "em sento invisible".

No sé, que és ser invisible?, que no et miren pel carrer?, que no t'adulin, vestir-se com si tinguessis 20 anys per cridar l'atenció i cobrir la teva inseguretat? Què consideren ser invisible? Tant necessitem de l'aprobació dels altres per sentir-nos be?

Com a considerada madureta socialment, mai m'he considerat invisible, tampoc m'ha preocupat si em miren, em piropegen, m'insulten o senzillament passen de mi.

Les dones som alguna cosa més que un tros de carn amb ulls, i la nostra percepció de ser dona, parella, amiga, filla i mare, no ha de canviar amb l'edat.

Estem vives, i són un munt d'hormones despendolades, segons el moment i l'ocasió, estimem, sentim, vibrem, i quan cal, som assenyades i coherents.

Qui marca les pautes del meu comportament?,ningú, només jo, oi? i l'emoció, ràbia, impotència o desig del moment.

Podria ser que ens comencem a estimar totes una mica més?, però sobretot les abanderades dels conflictes imaginaris, de les guerres de sexes, de la demonització de la menopausa, perquè noies, res es perd, res s'acaba, al contrari, es pot gaudir igual o més, i sense preocupacions...

Hi ha altres problemes en aquesta societat, i personalment penso que la que ens preparen no és gens petita, així que deixem-nos de bestieses, i complementem-nos junts per al menys, no posar-los fàcil, tot aquest terrabastall social que pretenen.

I per que no?...

És una bestiesa, ho sé, però de joveneta jo era de les que deia, a partir dels 40 anys millor anar tallant el cabell, no sé per quina raó ni per quin concepte.

I de sobte et mires, i et preguntes, i per qué?, el cervell té aquestes coses, de vegades t'atrapa i et tanca, d'altres t'allibera i et retorna a tú.

Tal qual ...

 

"No hi ha res més fastigós que la procacitat amb què els que han fet dels diners l'única raó de viure, agiten regularment el fantasma de la crisi econòmica, i els rics es revesteixen d'austeritat per a advertir als pobres que seran necessaris sacrificis per a tots. (...) 

Però qualsevol que hagi conservat una certa lucidesa sap que la crisi sempre és aquí, que és el motor intern del capitalisme en la seva fase actual, de la mateixa manera que l'estat d'excepció és avui l'estructura normal del poder polític".

Un gran llibre, però per qui el vulgui entendre, i fugir d'aquesta clandestinitat ètica i moral, que subestima l'intel-ligència dels ciutadans. 

Està molt bé aixó de deixar-se portar, és còmode,peró no aturar-se a analitzar el perquè de les conseqüències del que estem visquent, és quedar-nos a l' intemperie dels seus desitjos i nus a les seves mans, i mira ves per on, ni vull, ni puc, la meva consciencia social, però sobretot el dret a gestionar-me com a persona, no em permet cap tipus de submissió a excepcions permanents com a formes de govern d'aquests talibans morals.

Bagatges ...

És ben veritat que la vida et retorna el que li dones i al final, ens ho creiem o no, el primer instint, la primera sensació, és una mena de premonició del que pot passar.

Soc molt intuïtiva i això no sé si és bo o dolent, perquè a vegades m'ha portat a estar al caire de l'abisme de les meves emocions.

Però si alguna cosa bona té fer-se gran, és que la vida l'observes des d'altra perspectiva, "és que tu ets molt lliure i fas el que et dona la gana i sembla que et rellisqui tot", em deia l'altre dia un dels meus companys de feina, el que per edat ens entenem millor i podem tenir xerrades força profundes.

I no, no és així, el que passa, que observo la vida des d'altra perspectiva, he pres distància i m'he adonat de realitats que no ho van ser tant, i ho aplico a mi, quan tinc algun dubte d'aquells existencials descafeïnats, que faria jo?, que hagués fet jo?.

La resposta quasi sempre és contundent, i mai m'agrada. 

És a dir, abans era més intensa, una talibana de les meves emocions, em deixava portar fàcilment pels sentiments, per l'instant, semblava que era una espècie de dèspota sentimental "d'amb mi o contra mi", inconscientment, clar està.

Tinc un bagatge de vida prou fascinant i interessant perquè m'hagi servit d'alguna cosa tot aquest terrabastall de moments i emocions fetes a mida del meu inconformisme.

Serveix molt el nostre entorn, ser selectiu, no conformar-se amb menys, i no parlo de físic, parlo d'aquesta connexió intel·lectual i social, que fa que les persones, nues de pors i vanitats, ens anem trobant pel camí per no deixar-nos anar mai més, un fill, que és un bocinet de cel, amics atemporals i incondicionals, que són família i formen part del meu equip de vida.

I no és fàcil eh?, però passa i quan passa, deixem-nos de vergonyes, i vomitem el cor.

Un any més ...

I possiblement el dia més bonic, i encara que l'amor, en el seu ampli sentit de la paraula, sigui una complicitat quotidiana amb les persones que estimes, i no només un dia assenyalat, ens passegem per les nostres estanteries del temps, on els moments estan perfectament col-locats, però els records ens travessen sencers...      

Aquesta Rosa de Sant Jordi, és l'ultima que la mare va fer al Centre de dia, i me la va regalar a mi, sentiment en estar pur.💓

 

Recordar és reviure

Hi ha persones amb les quals pots parlar de tot, i persones què ni tan sols et molestes en parlar de res.

Això ho porta l'edat, el no tenir necessitat de quedar bé amb ningú, i fer del teu entorn un lloc on quedar-se cada vegada que necessites vomitar el cor.

Recordo l'Agús, així l'anomenàvem afectuosament el meu fill, l'amic en comú, Jordi i jo. En Jordi és un d'aquells amics de fa anys, que ni recordo des de quan està la meva vida, amb temporades millors i pitjors, perquè tots dos som molt nostres, però amic sempre i imprescindible, encara que m'hagi d'escoltar que tinc una capacitat brutal per desconnectar del món i passar de la gent quan em passa alguna cosa, però segurament té raó.

I' Agús,podria ser tranquil·lament el nostre pare, un home viscut, culte, de món, un pou de saviesa que sabia de tot, devorava els llibres, i cada vegada que quedàvem era com descobrir-lo una mica més.

Era un home estimat al poble, molt compromès amb el patiment aliè, i encara que sigui un tòpic, molt amic dels seus amics, i sempre disposat a tot.

Va marxar Diumenge de Rams, ell que era agnòstic, vaig pensar que ens va fer l'últim a pica d'ullet, i és curiós perquè aquella nit vaig dormir molt malament, no me'l treia del cap, i el matí en Jordi em va enviar un missatge dient-me que l'havia passat el mateix.

Res és perquè si, de fet, de les poques coses reals en què podem creure, és la nostra immensa capacitat per gestionar les emocions, assaborir-les, i viure tot allò que només perceben els sentits.

No es tracta de misticismes, del yin i el yang, ni tan sols de deus o religions, és creure amb l'Aura, amb els Djinns, amb la percepció dels sentits que mai enganya, de la connexió amb les sensacions, amb la Teoria Doppelgänger, amb els jeroglífics de l'interior de les Piràmides... amb tots aquells moments íntims viscuts que no cal explicar perquè només gent, tant no sé sí profunda, o inconscient com jo, entendrien.

Johm Locke, en la seva teoria del coneixement diu, que sense idees adequades, no estarem capacitats per tenir un coneixement científic, per mi va més enllà de la simple teoria, qui diu que les idees són adequades o inadequades?,i per què anomenar coneixement científic a la percepció dels sentits?, i a l'energia que ens generen els sentiments?

No perdem el temps buscant on col·locar els sentits o l'anima, i aprofitem la llum que ens donen....

NOTA- Ell no era gens de xarxes, ni de transmetre la seva vida en directe, per això sé que no l'hagués agradat que penges una imatge de les nostres trobades familiars,, però si del postre que més l'agradava, el "Menjar Blanc",i que va descobrir a Reus, gracies a la Reme i les seves germanes.

Sempre viu.

Allò que en diem, conclusions?

Des de molt petita sempre he tingut al cap la idea que soc adoptada, primer era buscar els papers de l'adopció a casa, als armaris de la mare i quan m'enxampava em deia si estava ximple, però la veritat és que em portava massa anys amb els meus germans, i després no entenia massa per què aquella senyora que era molt més gran que les mares de les meves companyes de classe, m'havia tocat a mi, tirania de la inconsciència i la ignorància ho anomeno jo ara, per arribar aquelles conclusions tan bèsties.

Més tard, amb els anys, em preguntava que poc i res tenia jo amb els altres dos fills dels meus pares, només m'ha faltat que en xerrades amb algú molt proper em digues, "és que no tens res a veure amb ells, en res ni físic ni mentalment, sou nit i dia", i la meva ex cunyada, però eternament germana, em digui el mateix.

L'edat no té res a veure amb entendre's o no amb una persona, sempre poso el mateix exemple, la Reme, la meva companya de pis al Cairo, amiga, germana i tots els qualificatius emotius i de sentiments que se'l poguí donar a una persona. 

Ens portàvem 25 anys, i per mi sempre va ser un puntal imprescindible, amb les nostres estones d'emprenyamentes i discrepàncies, clar està, però amb tot per compartir, tant és així, que d'ençà que va marxar, una part de mi es va quedar buida, perquè la veritable amistat és un codi infinit que es porta a la pell.

Ara, amb els anys, les circumstàncies i tot el que ha anat passat, encara ho tinc més clar, els vincles de sang només serveixen si van lligats al cor, als sentiments, si no, només són un apunt en un llibre sense valia moral.

No cal rebolcar-se en preguntes, en dolor, en passats, en tots aquells interrogants que a vegades la vida et posa davant perquè et qüestionés el sentit de tot plegat, la vida és molt més senzilla que tot això, i et torna el que li dones, sense cap presa, és condescendent, irònica, fins i tot pot semblar freda, però no, és la que destapa la foscor, les mentides i ho col·loca tot al seu lloc, quan decidim allunyar-nos i romandre en la indiferència per ser nosaltres el que movem els fils de la nostra existència,