Doncs si, desmarcar-se del món.

Si sóc jo, amb totes les meves contradiccions i incongruències, i fa temps vaig decidir cuidar el meu micromón, començant per mi mateixa, perquè si no estic bé, sana, i plena d'energia, no puc fer res pels altres.

Aquesta situació aberrant que viu l'actual societat ens ha obert els ulls a uns quants, hi ha d'altres que encara estan dins la voràgine de la por i el patiment a morir vestits com hagués dit la mare.

Fa temps que aplico la lògica a la vida, ens volen entregats i submisos i si no pot ser amb violència explícita i visible, buscaran qualsevol altra manera, i la trobaran sempre perquè la gent no s'atura a pensar, a sortir dels mitjans orquestrats que venen el relat que els hi ha sigut estipulat.

Per salut mental cal fugir de tot allò que ens intoxica, una gran veritat és que el cervell és més del 90% de la salut del cos, vinculant en tot allò que som i en el que ens convertim, no podem viure d'esquena a la vida, ni als sentiments, ni convertir-nos en autòmats del dia a dia quotidià perquè les pors se'ns mengin els somnis i tot el que som.

No soc de deus, ni de confiar a l'univers la meva sort, ni de "namastes", ni de pau i amor, soc de carn i ossos, amb els meus dimonis, les meves nits en calma, i els meus dies emprenyada amb la vida, i de preguntar-li que... encara no en tens prou?, però d'això es tracta, oi?

De deixar-se arrossegar per tot el que ens mou, perquè demà és avui, el minut immediat després d'ara, quan ens bull la sang i la pell, quan plou i no saps si demà farà sol, quan casa teva és el teu temple, i el teu llit un mar de perversions on desfogar-te de tu mateix.

M'ha servit molt aquesta situació atípica que estem vivint, de la intolerància, de qui val la pena i qui no, però sobretot de saber com soc jo, i no, no m'he perdut pel camí com havia pensat alguna que altra vegada, hi soc, però no per tothom, no necessito que m'afalaguin ni que em condemnin, ni reivindicar la meva feminitat, la meva intel·ligència o la meva mala hòstia.

Estic aquí disposada a l'ara, al demà, al quan calgui, tossudament alçada contra tot allò que no em deixa ser lliure, amb la convicció definitiva de no voler canviar a les persones, però amb la certesa també, de què sé qui és qui, de no fer les coses per quedar bé i perquè s'han de fer, si no perquè vull.

Al final, el món està ple de valents plens de ferides, i de covards intactes, però cada ferida explica una història que ha valgut la pena...

Com diu un llibre que m'encanta de Emilio Leiva, "Cuando la vida se puso en serio"

"El que passa i el que podria passar, és l'enigma de qui ha viscut i somiat. I aquí vivim"...

Sense pors ...

 

Com ens ha canviat el concepte de vida oi?

Personalment, és com si m'haguessin donat un toc d'atenció, com quan a casa em feia la remolona i la mare em deia, Marta espavila que és per avui!!.

Acabar les coses que he deixat a mitges, i tot allò que volia fer sempre, fer-ho ara, sense un perquè sí, perquè em ve de gust, sense plans d'un demà passat, d'un som-hi!!, aquí, ara i amb tu, i ja.

I no és per tenir preses, ni perquè s'acabi el món, sinó perquè tinc una acceptació molt clara de què la vida és cíclica, i estem al final d'un període.

Mai ens haguérem pensat que tot seria tan estrany, encara que ho havíem llegit a llibres que semblaven combinacions de distopies imaginades, Ballard, Verne, de prediccions de Malaquies, Nostradamus, o de Peter Turchin més recent, inclòs de polítics visionaris com Kissinger per exemple.

No fa massa he recuperat la lectura de 1984 de George Orwell en 1984 on ja es parla d'una societat manipulada a conveniència dels qui governen.

I és el que està passant, varem començar empassant-nos el que ens deien per la manca d'informació, per por, en una lluita quotidiana amb els dubtes, un cara a cara amb la incertesa, sense abraçades ni petons, tot el que ens humanitzava ens ho van prohibir, per fer-nos més febles.

Dies estranys, ni millors i pitjors, en una roda infinita de seqüències que no deixava de girar per enverinar-nos, i acollonir-nos més i més, sense temps a reaccionar, i a imposar que les pors paralitzen i cal tenir-les lluny dels nostres batecs, necessitem omplir-nos de tot, buidar-nos de pell i reconstruir l'animà.

No donar res per fet ni sentenciar-nos, aprofitar el moment i aprendre d'aquests parèntesis d'egos i vanitats, on som res, i davant les impertinències de la vida, sempre tan capritxosa, posar-nos en peus i abraçar-nos fort contra les seves tempestes...

Portes que mai es tanquen...

Per a un pessimista, el dia està entre dues nits.

Per a un optimista, la nit està entre dos dies.

Per mi

la vida no entén ni de dies ni de nits

La vida

és l'horitzó immens 
que sempre altera les línies del destí...

El meu Karesansui

No sé si heu anat alguna vegada a un "Karesansui" és el nom dels jardins secs ( zen ) japonesos, però no aquestes imitacions on es mira més l' estètica, que el propi sentit de tot el que vol dir.

Un Karesansui, es un lloc molt íntim, i l'hem de fer molt nostre per poder aprofundir en el significat de cada element del entorn, roques que simbolitzen muntanyes, l'estabilitat i la força de la natura, petites pedres circulars representen l'aigua i la fluïdesa de pensaments o la sorra l'univers.


El meu gran Karesansui exterior, es l'esplanada de Gizeh, ho té tot, la sorra blanca, la grava, les pedres ondulades, les roques en la figura de la Esfinge i les muntanyes.

Molt s'ho prenen com un lloc turístic més, però quan realment trobes el sentit de totes les coses, és en la teva solitud, a primera hora del matí, quan tot just ha sortit el sol, o al vespre quan es va amagant per darrera les guardianes del Nil.

La vida és el que volem fer d'ella, i si no ens imposem ens va agafar dreceres que no ens deixen aprendre a mirar les coses, de tant veure-les, no mesurem el temps, ni les sensacions, ni gestionem les emocions perquè formen part de la nostra quotidianitat.

Recordo quan acababa la feina i anava a asseurem a una pedra allà davant d'elles, no sabría explicar les sensaciones, però si podría descriure un per un els silencis, i aquella pau tant buscada.

A casa meva també tinc el meu "karesansui", no és cap jardí espectacular, ni es un bocinet de Giza a la meva terrassa, més voldria jo !!, és el meu raconet de vida, aquella habitació feta de bocins de mi mateixa, de mobles restaurats, parets velles, que vaig fent poc a poc a la meva mida.
Un raconet fet de notes adormides en el temps, del ressò de paraules vives a la pell i a la memoria, de aromes de Padmini, de la calidesa i energia de un lampara de sal, i de melodíes atemporals...

Potser el món canvia massa ràpid, però en aquesta altra dimensió del meu racò passa de llarg de rutines, de superficialitats, de buits i fa que la font d'energia del meu jo més íntim, em retorni a la meva essència sense la necessitat de perdrem per laberints.

El meu raconet ...

 

 

M'agrada molt la decoració i canvia les coses de lloc continuament.

M' agrada des de passejar-me per "Zocos" de qualsevol país, a mercats medials, d'antiguitats o qualsevol lloc que estigui ple de coses rares que nomes em criden l'atenció a mi.

Casa meva esta plena de racons bohemis, racons molt Marta segons els meus amics, m'encanten les estades a mitja llum, plenes de coixins, puffs, on la nit conjuga amb una llum tènue que m'embriaga al ritme de música que pot anar des del Soul, passant per un Chillout suau fins a convergir en la melodia més ètnica arrencada de les més profundes arrels africanes o en sol de guitarra i com no de la musica del meu Petit País.

Ahir vaig trobar uns cubells de colors que han d'anar amuntegant-se i s'il·luminen cadascun d'ells quan estan perfectament alineats convertint-se en llum de formes desiguals.

A la nit els vaig col·locar en un racó del meu refugi, en la tauleta de ferro forjat darrere la meva llum de sal de l'Himalaia i al costat d'una espelma de canyella, i una bona pel·lícula amb aromes de Padmini que em van retornar a instants retinguts en la pell i en la memòria.

Arraulida en el meu fons vaig pensar en els centenars de petites coses que em commouen i m'intimiden, en aquestes altres que em fan mal i m'allunyen i en les que d'un instant fan la meva fe de vida.

Sempre he pensat que l'essència del que som es reflecteix a la nostra casa i repasso racons que davant meu romanen quiets i adormits, on he dibuixat boques en les línies de les meves mans i he murmurat paraules mudes per cadascun dels sentits...

I dibuixo pau, silenci, pensaments i desitjos, i des de les finestres observo una lluna còmplice de somnis embullats que m'acapara l'ànima fins a fastiguejar-me.

Somric en recordar cares que han escrit la meva història, respiro moments que es van anar, ordeno noms, m'estremeixo en instants compartits i de reüll en el mirall veig la meva ombra somrient i fugitiva d'un desig obstinat que m'habita tota, és llavors quan m' adono que la meva casa és tot el que jo sóc.