diumenge

Doncs si, desmarcar-se del món.

Si sóc jo, amb totes les meves contradiccions i incongruències, i fa temps vaig decidir cuidar el meu micromón, començant per mi mateixa, perquè si no estic bé, sana, i plena d'energia, no puc fer res pels altres.

Aquesta situació aberrant que viu l'actual societat ens ha obert els ulls a uns quants, hi ha d'altres que encara estan dins la voràgine de la por i el patiment a morir vestits com hagués dit la mare.

Fa temps que aplico la lògica a la vida, ens volen entregats i submisos i si no pot ser amb violència explícita i visible, buscaran qualsevol altra manera, i la trobaran sempre perquè la gent no s'atura a pensar, a sortir dels mitjans orquestrats que venen el relat que els hi ha sigut estipulat.

Per salut mental cal fugir de tot allò que ens intoxica, una gran veritat és que el cervell és més del 90% de la salut del cos, vinculant en tot allò que som i en el que ens convertim, no podem viure d'esquena a la vida, ni als sentiments, ni convertir-nos en autòmats del dia a dia quotidià perquè les pors se'ns mengin els somnis i tot el que som.

No soc de deus, ni de confiar a l'univers la meva sort, ni de "namastes", ni de pau i amor, soc de carn i ossos, amb els meus dimonis, les meves nits en calma, i els meus dies emprenyada amb la vida, i de preguntar-li que... encara no en tens prou?, però d'això es tracta, oi?


De deixar-se arrossegar per tot el que ens mou, perquè demà és avui, el minut immediat després d'ara, quan ens bull la sang i la pell, quan plou i no saps si demà farà sol, quan casa teva és el teu temple, i el teu llit un mar de perversions on desfogar-te de tu mateix.

M'ha servit molt aquesta situació atípica que estem vivint, de la intolerància, de qui val la pena i qui no, però sobretot de saber com soc jo, i no, no m'he perdut pel camí com havia pensat alguna que altra vegada, hi soc, però no per tothom, no necessito que m'afalaguin ni que em condemnin, ni reivindicar la meva feminitat, la meva intel·ligència o la meva mala hòstia.

Estic aquí disposada a l'ara, al demà, al quan calgui, tossudament alçada contra tot allò que no em deixa ser lliure, amb la convicció definitiva de no voler canviar a les persones, però amb la certesa també, de què sé qui és qui, de no fer les coses per quedar bé i perquè s'han de fer, si no perquè vull.

Al final, el món està ple de valents plens de ferides, i de covards intactes, però cada ferida explica una història que ha valgut la pena...

Com diu un llibre que m'encanta de Emilio Leiva, "Cuando la vida se puso en serio"

"El que passa i el que podria passar, és l'enigma de qui ha viscut i somiat. I aquí vivim"...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.