Sí Abu (pare), perquè un dels millors regals que m'ha fet la vida ha estat la possibilitat de conèixer a Sid Ahmed ,em va fer sentir summament afortunada creuar-me en aquests mons amb veritables estendards d'humanitat i dignitat humana.
Podia anomenar a altres persones que han marcat la meva vida d'alguna manera, no parlo d'amor, ara no, sinó aquest altre tipus de sentiment que no caduca i que ens manté units en la distància i en el temps.
Sid Ahmed era especial, musulmà creient i practicant, noble d'esperit ,defensor de la llibertat de l'ésser humà i de tots els seus drets, sense mes remei que obrir-me de bat a bat a la seva saviesa en tantes tardes compartint "taula" (un joc de taula àrab) i conversa amb l'aroma d'un te amb menta en una "haima" a la terrassa de casa seva.
Va ser un regal conèixe'l, vaig tenir la possibilitat de descobrir a cor obert tot el que no esta escrit en els grans reportatges, ni en cròniques dels telenotícies, ni en portades de diaris, veure en l'ésser humà alguna cosa mes que aquests estereotips que sovint ens venen com a símbol d'identitat.
Nits de Ramadà asseguts amb amics compartint postes de sol i dies de dejuni, amb l'ànima nua, fent tan fàcil treure's les sabates i deixar-les a l'entrada,com despullar-se de la resta de sentiments que ens ofeguen i ens pesen, sent mirall on mirar les nostres grandeses i les nostres imperfeccions.
Hem parlat de vida , de religió des de el meu agnosticisme jo, i des de la seva devoció per la religió islàmica ell, sabent tots dos que totes les religions portades a l'extrem, són instruments nocius en mans d'els qui s'aprofiten de la ingenuïtat de les bones persones.
I ens defensàvem d'aquestes gents sense escrúpols que busquen addictes en la pobresa sense ensenyar-los que el veritable valor de l'ésser humà es troba a ser amo de la seva pròpia consciència, perquè som mers actors en l'escenari de la vida, i els únics que realment serem responsables del resultat final de nosaltres mateixos.
"
Abu no crec en poders divins" li deia, poders que condemnen, castiguen o obsequien la nostra actitud davant la vida, però si crec en la pròpia consciència, la qual ens delimita el que esta be i el que no ho esta, sabent amb certesa que el futur no depèn de la decisió de cap ésser suprem.
Com pot ser que no creguis en res ? em preguntava...
I crec, clar que crec, i ell al final ho va entendre, perque no crec en tot allò que coarti la meva voluntat o la meva llibertat personal, tinc les meves creencies personals encara que no estiguin capitulades en cap llibre, sense imposicions, sigui el que sigui el mitjà i el resultat al final.
Era un veritable plaer per als sentits xerrar amb ell i amb els seus amics, jo els explicava com era la societat en la vella Europa i ells es remuntaven amb enyorança a temps de Sadat i Nasser.
I quan el deixava l' abraçava i li deia "marhaba sogre", perquè sí, va ser sogre abans que amic, i mai varem deixar de considerar-nos família malgrat les voltes que va donar la vida en la meva situació personal, perquè sempre he pensat que passi el que passi pel camí no es poden esborrar els anys com si res hagués succeït.
És part de la nostra història, de les nostres vivències, bones o dolentes , però formen part de tot allò en el que ens hem convertit, i sense els encerts i els errors segurament no arribaríem a ser el que som.
Era l'avi del meu fill i el meu amic i quin millor llegat era que deixar-li la possibilitat d'aprendre d'ell.
Avui el tinc present com a tantes vegades des que ens va deixar, no sé que pensaria de la situació actual del seu estimat país, però he sentit la necessitat de recordar aquells moments de tendresa quan ens presentava a casa meva a les 7 del mati amb "faves,picants i ous" abans d'anar-me a treballar, "perquè el te amb llet eren "wajish" (dolents) per a l'energia que necessitava una dona treballadora".
Però qui li treia l' il·lusió, al final el meu estomac va aprendre i es va acostumar a aquests desdejunis que eren descobriments de tota una vida que va començar en el Khartum i que va acabar al barri de Dokki massa aviat.
Però com sempre dic, ningú mor mentre se'l recorda,i sé que des d'algun lloc hi és, al costat del meu pare, sense necessitar mai mes que jo faci d' interpret per seguir xarrant ells dos i vetllant plegats les foscors dels que ens em quedat aqui.
