Els meus ...

M'he tornat a retrobar amb els què formen part del meu equip de vida, els que des d'aquell gener de fa molts anys, són els meus imprescindibles.

Hem parlat de tot, de com van ser els nostres principis i perquè no dels finals, també, de com ens ha canviat la vida, del poc que imaginàvem els moments actuals d'aquesta societat i d'aquest món deshumanitzat, en mans de bojos sense escrúpols, però sobretot, ens hem assaborit una vegada més...

Parlàvem molt més les mirades que les paraules, amb molts moments per emmarcar, moments que no es poden passar de puntetes perquè són puntals imprescindibles per arribar al jo més intens i profund.

És vida en tot el seu ampli sentit de la paraula, moments, instants, paraules, amors, amics , companys, desamors, fins i tot, noms i moments què serien per esborrar, però què en la distància del temps, han quedat en una anècdota.

És important saber reconduir un sentiment, persones amb les que s'ha tingut tot, i el ressentiment, i fins tot a vegades el dolor, ens han fet perdre pel camí, sense culpables, perquè a vegades ens pensem que la distància i l'orgull mal entès, són la millor tria per continuar endavant, i l'únic que aconseguim és sentint-se perduts pels laberints del cor.

Egipte va treure a passejar la meva ànima lliure, i com més gran em faig, més m'adono que l'opinió dels altres només els hi importa a ells, estic en una altra dimensió, embolicada d'emocions, de moments atemporals sense necessitat de posar noms, i esprement l'aquí i l'ara de les emocions.

I miro enrere amb un somriure, quins dies més esgotadors de feina, i quines nits més intenses de tot el que cal per perdre el nord i la vergonya sense complexos.

Hem recordat a Reme, a Medhat, una mica més lluny d'ençà que Horus va decidir emportar-se'ls, perquè sí, va ser Horus, i no Anubis, deu de la mitologia egipcia que representa la mort. 

Horus va molt més enllà, i és puntal imprescindible des de la primera vegada que el vaig anar a visitar a Edfu, casa seva, una història molt llarga d'explicar i que només entendrien els que la van viure amb mi, i tots aquells que creuen en les energies i en les portes estel·lars, sense necessitats de posar noms, deus ni yins i yans...

La meva mare una nit assegudes a la esplanada de Gizeh, em va dir, "tota aquesta llum em traspassa."...

No cal dir res més, oi? 

Hi ha qui no té desperta la percepció dels sentits, i ho adorna entre modernitats, passant de puntetes entre banalitats, i hi ha qui asseguts a la vora d'una albada, conjuguem passat i present sense comptes pendents, immersos en un naufragi infinit de plenitud que sense haver d' obrir els ulls hem après a mirar...

Confessions de sobretaula

Les sobretaules sempre són el descobriment d'un mateix, i tambe dels altres, clar està.

És com si les emocions tinguéssin permís per no avergonyir-se quan les vomitem sense mesurar conseqüències, sense complexes ni vergonyes, i sense el dolor ni el patiment dels perquè finals.

Són bocins nostres, viscuts i desviscuts, atemporals entre la pell i la memoria, sense preguntes, dotats amb un amor infinit, i amb una memòria selectiva, on només el bo queda viu, i ni el temps pot esborrar, aquesta sensació de plenitud viscuda mentre va durar.

I ahir, un amic de sempre, de tota la vida, molt tancat sempre en les seves coses, em preguntava, què per què no em deixava estimar? i quin havia estat l'amor de la meva vida?...

Em va sorprendre perquè ja és la segona persona que m'ho pregunta en poc temps.

Masses preguntes per un sobretaula de Nadal, amb cava i vi corren per les venes, deshinibidor total de complexes, secrets i emocions.

El meu fill molt atent a les respostes, jo sempre li he explicat quasi tot, pero les meves etapas de mala copia de "Mata Hari", en les que ell ni tant sols era un projecte, no.

No sé si no em deixo estimar, sí que m'he adonat que no vull creuar barreres què impliquin el cor, sóc feliç, tinc plans de vida, un fill criat, què és el meu orgull perquè ho he fet tota sola i sense cap més ajut què la meva capacitat de supervivència, amics pocs, però lleials i atemporals.

He anat esborrant succedanis, compliments, no concibeixo aquests conceptes moderns, què després de haver sigut tot, ja no siguem res, perquè diu molt del que en el fons vàrem ser.

Clar què em manca gent, em manquen els pares, i la meva Reme, amiga i germana insubstituïble, la resta, sí no hi són, no m'aturaré pas a buscar motius, perquè segurament ells i jo, els trobaríem tots o ens els faríem a mida...

Però si alguna cosa tenen els anys, és la perspectiva que et donen referent al passat viscut, com magnificaves realitats què no ho eren tant i com al final, l'única certesa és què és queda qui vol, i marxa qui mai s'ha volgut quedar.

Potser si, què ara no em deixo estimar, o qué deixo què m'estimin com vull, sense promeses ni futurs, sense condicions i vivint el moment.

I què quin ha sigut l'amor de la meva vida? 

Sempre apostaré per l'últim, sense treure cap mèrit a cap dels altres, em costa tant enamorar-me com desenamorar-me, i no sóc de molts amors, sóc d'amors passionals i intensos, però he après ha assaborir moments sense posar l'ànima, perquè és l'única manera de sortir ilesa i no haver de tornar a reconstruir els bocins d'un cor trencat.