dimarts

Sense pors ...

 


Com ens ha canviat el concepte de vida oi?

Personalment, és com si m'haguessin donat un toc d'atenció, com quan a casa em feia la remolona i la mare em deia, Marta espavila que és per avui!!.

Acabar les coses que he deixat a mitges, i tot allò que volia fer sempre, fer-ho ara, sense un perquè sí, perquè em ve de gust, sense plans d'un demà passat, d'un som-hi!!, aquí, ara i amb tu, i ja.

I no és per tenir preses, ni perquè s'acabi el món, sinó perquè tinc una acceptació molt clara de què la vida és cíclica, i estem al final d'un període.

Mai ens haguérem pensat que tot seria tan estrany, encara que ho havíem llegit a llibres que semblaven combinacions de distopies imaginades, Ballard, Verne, de prediccions de Malaquies, Nostradamus, o de Peter Turchin més recent, inclòs de polítics visionaris com Kissinger per exemple.

No fa massa he recuperat la lectura de 1984 de George Orwell en 1984 on ja es parla d'una societat manipulada a conveniència dels qui governen.

I és el que està passant, varem començar empassant-nos el que ens deien per la manca d'informació, per por, en una lluita quotidiana amb els dubtes, un cara a cara amb la incertesa, sense abraçades ni petons, tot el que ens humanitzava ens ho van prohibir, per fer-nos més febles.

Dies estranys, ni millors i pitjors, en una roda infinita de seqüències que no deixava de girar per enverinar-nos, i acollonir-nos més i més, sense temps a reaccionar, i a imposar que les pors paralitzen i cal tenir-les lluny dels nostres batecs, necessitem omplir-nos de tot, buidar-nos de pell i reconstruir l'animà.

No donar res per fet ni sentenciar-nos, aprofitar el moment i aprendre d'aquests parèntesis d'egos i vanitats, on som res, i davant les impertinències de la vida, sempre tan capritxosa, posar-nos en peus i abraçar-nos fort contra les seves tempestes...

diumenge

Percepcions de vida ...



És diferent i additiu començar el dia en un país com Egipte, és deixar-se desbordar per la vida que brolla en cada cantonada, sense pautes, esperes ni temps, omplint els pulmons de mirades, d'alens, de sensacions noves que es deixen portar i atordeixen cadascun dels sentits. 
 És no buscar res i trobar-ho tot, més enllà d'itineraris, mapes, i sorolls, són somriures, aromes, postes de sol i matinades, és el Nil, és el so d'un banjo, són nits de Ramadà i Nadals, és un té amb menta, un Saglab, un Karkade, o una copa de vi.... 

 Senzill oi?, i és que a mesura que ens fem grans, t'adones que l'edat només és un estat d'ànim, que vius, sents, desitgés, i estimes com sempre, que el temps potser passa pels altres, però tu el fas insignificant, com una data com qualsevol altre, perquè el teu jo es queda, i es queda amb la teva essència, amb el que ets, amb el que vols i amb el que et va feliç, no cal buscar paradisos fets a mida, ni cels estelats, la màgia del senzill, d'aquesta birreta de matinada escoltant el Nil, dels llençols mullats de passió i risses, de matinar havent dormit poc, però obrir les finestres i carregar-te de vida, sense necessitat de viure entre ombres, o de maquillar-te la realitat per fer feliç als altres. 

 I no, no és qüestió de pandèmies, és qüestió de prioritzar els sentiments davant la manipulació social i quotidiana que ens vol engolir a tots.

dijous

Barcelona...

 



Com trobo a faltar la meva Barcelona, la de les botigues centenàries, les petites llibreries del cas antic, la dels carrerons estrets i humits de flors als balcons, amb tota la diversitat de colors, llenguatges i pells.

Una ciutat amb cor, on la diversitat quotidiana es conjugava amb la monotonia de les responsabilitats, com si el rellotge s'hagués aturat i intentés recuperar el seu ritme natural amb el pas canviat, en un món aliè on tot era possible i no existien les presses i si les ganes de compartir-nos.

Pintors, músics, bohemis, homes estàtues, ciutadans del món posaven una nota de color i cultura a aquesta Barcelona cosmopolita que tan gran li va ara a algunes....

La utopia que el temps no t'atrapava sinó que eres tu qui l'atrapaves, i el convidaves a beure un altre cafè amb , mentre observaves passar la vida i els seus canvis de ritme.

Caminar entre carrerons i tornar a la infància, a tardes de compres i suïssos amb la mare, i anys després amb amics, a nits de cabaret a "La Bohemia" o al "Barcelona de nit" fins a veure sortir al sol al Maremàgnum, amb una xocolata amb xurros.

Racons emblemàtics amb vida, on t'oblidaves de l'euríbor, els deutes, les manipulacions polítiques, la teleporqueria, els mòbils, la premsa rosa, la llei de memòria històrica, la Monarquia, la Santa Inquisició, i la mare que els va parir a tots plegats....

Cada dia es fa més complicat situar-se en aquesta Barcelona bruta, buida i estressant, on una analfabeta, s'ha carregat l'essència de la ciutat, donant pas a una modernitat mal entesa que ratlla la grolleria i el mal gust, però que evidentment li ha suposat molts diners.

Però sempre hi ha un racó on no s'han perdut les formes, on el paisatge segueix ple de llibres, petons, música, mirades, abraçades, generositat, senzillesa i món.

Vull tornar a viure la Barcelona de sempre, la d'ànimes bessones fugint de pensaments globalitzats d'occident i gastats amb mentides, fullejar les pàgines d'un llibre, sentir el so d'un banjo del carrer, els aromes d'un bon cafè, mirades de complicitat dels que ens trobem a gust en aquesta Barcelona antiga, de carrers plens, rialles i vida, que fugim de l'oblit i la desmemòria, i contra tot allò que ens vol convertir en éssers buits i solitaris, deshumanitzant-nos cada dia una mica més.

dissabte

Reme



Hi ha persones que són infinites

i sense saber el que tenen,

ho tenen tot, i et fan millor persona

i encara que no venen embolicades,

són un regal de la vida

atemporal i etern.