Captivada ...

—Mai has parat el món?
—Què és parar el món?
—Parar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per a millorar-te i millorar-lo. Per a poder moure't i moure'l millor.
En aquest temps has d'intentar que ningú ni res et creï problemes.
Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d'una única persona que t'inspiri en aquest món. I saps què…?
—Què? —vaig dir emocionat i fascinat.
—Després el món et premia. L'univers conspira a favor dels que el mouen. I aquests són els que ho paren.
Perquè quan portes anys acceptant que la teva vida és el que et passa i no el que origines, lamentablement, t'acabes acostumant.
I a vegades, el món sembla molt complicat, un puzle que no entens, fins que apareix la peça definitiva…

 (Albert Espinosa, Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine.)


Tot és molt subjectiu, també l' opinión sobre un llibre, però aquest llibre sense grans pretensions, m'han enganxat i és tot allò que necessito per continuar llegint, i per quan acabas de llegir-lo, adonar-te que no tot el que ens passa és mera coincidència. 

Una de tantes histories...

Ahir al vespre vaig veure "Un monstruo viene a verme".

Ja havia llegit el llibre i com sempre em passa vaig trobar més descafeïnada la versió cinematogràfica, em va passar de forma descomunal amb "la Passió Turca" que ni de bon tros reflectia l'ànima de la història.

Sembla una història de terror, però és una trama intensa, que barreja a la perfecció la fantasia amb la més crua realitat.

Per mi el monstre és la vida, el món, el nostre món, tan vell i tan savi alhora.

Ho sap tot, i obliga al personatge a explicar-li la seva història, perquè sap que només quan ell s'enfronti a la seva realitat podrà ser feliç.

Ensenya a ser capaços d'expressar els nostres sentiments encara que no siguin els correctes. El silenci dol, i la resta de les lliçons que li dóna el monstre són també importants.

A mi no em va fer plorar el llibre ni tampoc ahir la pel·lícula, potser perquè el final era previsible o potser perquè a la vida ja he passat pels meus monstres, i al final t' adones que el pitjor enemic que tens ets tu mateix quan no li plantes cara al destí, a les situacions, a tu mateix i t' abandonis en la pena i en compadir-te.

Amb tot el respecte a qui li va agradar perquè és una novella que per qui no estigui preparat et destrossa per dins, però encara que soni molt bèstia el dia a dia de moltes persones es tant o mes dur que aquest encara que no el disfressin de monstre.

I encara que enganxa per la seva qualitat, perqué és un gran llibre i una gran pel·lícula, no t'adones de fins a quin punt està jugant amb els teus sentiments fins al final.

Fascinada ...

He acabat de llegir una vegada mes la " Sombra del Viento "

I segueixo pensant que fins que l' inconscient no es faci conscient, el subconscient  ens seguirà dirigint la vida i els il·lusos l' anomenaran destí ....

Perquè a vegades per trobar-te només has d' encendre la llum i no posar la clau de la felicitat a la butxaca d'un altra.

Hercólobus, realitat o ficció ?



Estic tornant a llegir les "Profecies de Nostradamus", fa anys m'el va regalar un amic del meu pare, però com passa de vegades quan deixes llibres li vaig perdre la pista, aixi que m'el vaig tornar a comprar.

Recordava lleument que estava dividit en Centúries i cadascuna d'elles pertanyia a un temps de la nostra història.

Les vaig repassant una per una fins a tornar a arribar a Hercólobus, el planeta fred o vermell com li diuen algún, que roman amagat des de fa mes de 25.000 anys i que segons Nostradamus apareixerà per arrossegar amb la seva massa de ferro magnetizat totes les llums del cel.

Aquest astre ja ha estat detectat per la Nasa en l'actualitat encara que no donin ressò la majoria de científics per no crear alarmes.

De fet diu que l'ocàs  d'aquesta Humanitat, está simbolitzat en l'eclipsis solars.

Des d'aquest moment les coses han anat a pitjor, i ja s'està veient amb els terratrèmols de Turquia, Grècia, Taiwan, Mèxic, els Àngels, els diferents huracans , inundacions en diversos llocs, genocidis, guerra a Txetxènia, Irak, Somalia, desastres de tot tipus, despertar de volcans, i un llarg etc.

I no sé si seran veritat o no la resta de successos futurs, però el que si sé és que hi ha coses a la vida que no es poden deixar per demà, per més que la mateixa vida s'entossudeixi a proposar-nos el contrari.

Nou vegades et somio ...



Vaig descubri fa temps a Alberto Ruy-Sánchez a una llibreria del casc vell de Barcelona, em va cridat l' atenció el titul  "Els noms de l'aire" que després va resultar ser un quintet, i de ser un autor desconegut per a mi, es va convertir en un dels meus imprescindibles i de com a poc a poc he anat col·leccionant totes les seves obres i com he quedat fascinada per els seus textos com aquest de "Nueve veces te sueño"

" Así quisiera yo trazar en tu piel, Jassiba, la geometría secreta de nuestro paraíso.

Una figura que sólo tú pudieras ver y descifrar en un lenguaje inventado por nuestros cuerpos.

Las líneas y las formas que nunca permitirían que se te olvidara cada sensación que tuvimos como amantes.

Quiero ser en tu piel la línea escrita de la felicidad.

Marcarte con la huella fugaz de mis dedos cuando te acarician

con la tinta invisible de mi saliva recorriéndote

con la traza que dejan mis ojos cuando te miran muy a fondo en el rostro o entre las piernas.

Quisiera ser la Jena que te cubre y que viene de ese lugar fuera del mundo que por un instante compartimos" .

Soñé que mientras te besaba, tu boca se iba volviendo más profunda, tus labios sabían de pronto ser anchos o delgados según la sed, el hambre, el ansía que teníamos. Tu lengua sabía ser leve anuncio de la humedad o invasión total de tus mareas, torrente, marejada en mi boca, en mi cuerpo. Eras tantas y la misma que te adoré de mil maneras. Con la misma llama encendida. Pero además del arcoiris de formas que tu cuerpo era, había una sola transformación constante: el canto cada vez más grave de la edad. Cambiábamos juntos. Saboreábamos las nuevas hendiduras de nuestros labios madurando. Nos alegrábamos de comprobar, con la lengua, que en la comisura de nuestros ojos la risa compartida tanto tiempo había dejado ya sus huellas. Líneas de fuga, marcas de acumuladas alegrías. Todo esto sucedía mientras hacíamos el amor, como tantas veces, interminablemente, sin principio ni fin, sin buscar una sola cumbre sino muchas repartidas entre tu piel y la mía. Entre una luna llena y la siguiente; o la anterior, porque el tiempo era un río extraño que simultáneamente bajaba y subía. Viajábamos en el tiempo. Y había de pronto hendiduras entre nuestros besos, donde parecían asomarse otras personas, que éramos tú y yo pero no éramos. Otros viajeros del tiempo amoroso, andaban entre nuestros besos. ¿Quiénes eran? Tal vez tú y yo mañana. Tal vez ancestros del hambre de nuestros cuerpos. Nuestros Sonámbulos.

Es només una petita part de tota una antología de poemes, noveles, contes, un plaer pels sentits, un reconvertir-se poc a poc mentre el vaig anar llegint a la seva sensibilitat passejant-me pels paisatges de Mogador, caient submissa als peus del seu " halaiquí ", sumida en la tensió emocional de les seves paraules, en el misteri de tot allò que es reflecteix en els sentits que es perceben a través del desig, el sexe i l'amor.

Històries que emboliquen, sedueixen i em parlen a cau d'orella, històries explicades per un home que ha sabut entendre a les dones des del mes íntim de la seva essència, sense demorar-les i empenyent-les sense vergonya cap al coneixement del plaer mes infinit.

Paràgrafs per ser llegits entre mirades desvirgades, on cada paraula convida a deshinibir-se en una vida profanada per un desig que neix embriagat d'olors, colors, sabors i li atorga l'etern poder de somiar-nos.

Els seus llibres són relats que dibuixen la pell i llisquen els seus dits entre els buits continguts que els reben per deslligar el cos humit d'una dona i recórrer-ho fins a sadollar-ho.

Escriptor i lector es descobreixen en la intensitat d'un mateix desig on l'aire es beu l'alè en cada moviment , el caminar per un món extens i deshinibit, on el plaer sensorial ens porta fins a la plenitud quan els sentits desxifren els desitjos que se'ns desvetllen en paraules, alimentant nostres mes agitats somnis abarrotats en un sexe obert que ens cobreix les parpelles.

" Nomes tu podràs veure'm on ja no hi soc  " diu, en una sublimació cap a la plenitud del meravellós on tots som carn, llum, veu humida i somnis desperts.

Immensament vius



He vist la pel.licula "La insoportable levedad del ser" de Milan Kundera, el llibre em va agradar mes potser per les seves frases cotundents que vaig assaborir profundament.

 "Fer l'amor amb una dona i dormir amb ella són dues passions

 no només diferents sinó gairebé contradictòries".

 L'amor no és el desig d'anar a dormir amb algú ... és el desig de dormir al costat d'algú ...

I jo sé

que no existeix món fora del teu llit

despert o adormit destrueixes tots els límits

obrint totes les portes perquè t'endevini i quan de tant estimar-te em desvetlli...

el meu cos sencer et contemplarà fins a saciar-me'n.

Peró també sé
que puc gaudir de tu
estimar-te sense pressa
tenir-te sense temps
viure't sense pors
colar-me en les teves fantasies i regalar-te un orgasme.
Llepar-te entre les cuixes fins a beure'm glop a glop el teu nom.
Incitar-te amb el rastre que et deixa el meu sexe entregat
Blasfemar-te amb les meves mans
pervertint-te amb els meus llavis
desbordant-te amb la meva llengua.
Embolica't en els meus pecats i submís entre les meves cames
 mostrant-me la teva redempció...

Perque la felicitat es el desig de repetir 

 Com diu la cançó

 Dormir amb tu és conèixer la dimensió que té un vers

 sentir que dormo i alhora conèixer l'univers ...

Una història que podria ser la història de qualsevol altra.

L' oblit de la memòria

"No és estúpida aquesta fe que la gent diposita en el passat

 com si el passat fos més cert que el present o el futur?"

"Algunes coses m'espanten com a records

 però no puc saber què és el que hi ha a l'altre costat. "

"No puc recordar el nom de les malalties, però record el dolor.

Com algú que ha perdut la casa i encara guarda la clau."

"Per això el necessito a vostè

per que un incendi apagat pot seguir cremant tota la vida"

( ... )

Tokio ya nos nos quiere

(Ray Loriga)

Feia temps que anava darrera d'aquest llibre, estava fins i tot esgotada la seva edició de butxaca però fa uns dies va caure a les meves mans gràcies a lo pesada que puc arribar a ser quan m' ho proposo.

La veritat és que havia llegit les critiques i tenia tantes a favor com en contra i quan això succeeix és que bó o dolent el llibre no deixa indiferent a ningú.

Sincerament m'ha fascinat, és la visió de la vida des d'un nou estereotip de droga química que és capaç d'esborrar aquestes parts de la memòria que no desitgem seguir portant a coll.

El protagonista és el representant d'una companyia que ven un fàrmac que permet oblidar passatges de la vida real tan sol amb recordar-los en el moment d'ingerir-ho.

Seqüències molt rapides d'aquest home que decideix prendre la droga abusant de situacions caòtiques en l'angoixa de viure sense saber per què.

I mentre el llegeixo penso que és cert que l'argument és una mera utopia, però qui no desitjaria que algun passatge de la seva vida quedés relegat al mes ínfim dels oblits?

Deia Dostoievski, "Tota consciència és una infermetat" i si ho pensem be és cert , la consciència és una malaltia crònica de la qual no ens podem lliurar i que cadascú ha d'aprendre a portar.

I aquesta droga fa evadir-li de la vida, convertint-lo en un dement sense escrúpols que tanca la porta de la memòria i avança per camins perillosos plens d'excessos i barbàrie sense que quedi res darrera d'ell, perquè res recorda, alguna cosa semblant a una exploració sobre la tirania de les emocions.

La conclusió és que si be podem oblidar encara que sigui per mitjà de qualsevol tipus de substància química, sempre ens queda la por a equivocar-nos, a esborrar mes del que voldríem i perdre'ns aquests altres moments en els quals ens hem sentit vius sense la necessitat de buscar sensacions o emocions noves, admetent que la vida és un cúmul de circumstàncies que giren al voltant nostre i que en qualsevol moment es donen la volta i s'obre un ventall d'infinites possibilitats amb tot el bo i dolent que pugui existir en elles.

Res porta tan lluny d'una manera tan fàcil, però com diu l'autor " la memòria és com el gos més estúpid, li tires un pal i et porta qualsevol cosa"  i em pregunto que seria de la nostra vida si poguéssim rebutjar aquests records que ja no volem tenir.

Sóc rareta però m' agradat molt perquè s'endinsa en els budells de la propia consciencia i la regira tota.

El cor damunt la sorra

"Perquè no hi ha camins ni dreceres que ens tornin al passat
Tampoc hi ha hores... dies o minuts per a arribar
S'hi és o no s'hi és  ...però ningú hi pot tornar ..."

Tenia raó la fada de Jana quan ella li demanava un moment per a tornar al passat...

He tornat a llegir el llibre " El cor damunt la sorra", no és  només  un conte infantil, és una d'aquestes històries que descobreixen aquesta essència de la vida que moltes vegades ens passa desapercebuda....

Un conte per a nens que ens remou les entranyes als adults...

Observar la vida des dels ulls d'un infant, assaborir cadascun dels moments que ens ofereix i mirar dintre de nosaltres cada vegada que sentim bategar el cor.

La primera vegada que li vaig llegir al meu fill vaig haver d'empassar molta saliva i moltes sensacions perquè anés una lectura amena, sense tristeses, i capaç de transmetre l'essència d'aquelles paraules tan profundament sentides.

Ahir a la nit estava sola i vaig sentir la necessitat de tornar a llegir-lo, assaborint cadascuna de les paraules que no estaven escrites i que arriben il·luminant des de la llum d'aquesta estrella on habita Jana.

Quan creixem ens adonem que la vida no és un conte de fades que hi ha moments en els que si poguéssim tornariem enrere per a no fer-ho tan malament i d'altres en els que ens preguntem en una prova d'humilitat on ens hem equivocat?

La vida en un anar i venir on et trobes amb molta gent, gent que t'han aportat vivències i altres que no han estat més que un breu alt en el camí.

Cadascun de nosaltres busca alguna cosa diferent en la vida, i amb els anys aprens que no sempre l'amor és el mes important, hi ha valors com la llibertat, la fe en un mateix i en els demés, l'amistat, la complicitat.

Perquè pot ser que l'amor no arribi mai... o no torni mai més...

Quan llegia el llibre el meu pensament volava per cadascuna de les converses que la Jana tenia amb la seva fada, potser penseu que em falta un bull, tal vegada, però jo també tinc una fada... no sé a quin que cel s'amaga, ni com és, però és el meu confident i amb la que m'esplaio quan sento la necessitat de despullar el cor sense que després me'l trenquin en mil trossos.

De vegades és només la necessitat de sentir-se comprès i alliberat de tot el que portem dins, reparar en sentiments , en sensacions, interrogant els sentits per a poder viure els moments sense presses, sense pors, i sense desil·lusions, sense preguntar i demanar respostes... deixant-nos portar pel que ens commou per dins.

Són moments amb un mateix en els que t'adones el fàcil que és tocar el cel sense deixar de tenir els peus a la terra, compartir emocions sabent que ningú sortirà ferit, i que no totes les  paraules abans dites en moments de debilitat es clavaran com estaques... aquestes que tant dolen quan s'escolten fora de temps.

M'he perdut dins del llibre i he recordat a la Marta nena, les històries que la meva mare m'explicava quan li parlava del meu amic imaginari, aquest que tenim tots quan som petits i que desapareix quan el cor creix.

Tan de bo aquest amic imaginari visqués sempre en la nostra ànima de nens, l'amic perfecte, el que ens fa els dies llargs i assolellats, el que aparta els núvols i ens axuga les llàgrimes.

Tan de bo fóssim capaços d'entendre que la vida és molt més senzilla que les històries per a no dormir que de vegades construïm al nostre al voltant , que no existen límits , espais o distàncies per a ser un mateix, per a donar-se en cada pas sense importar el que deixem enrere si no té remei, però si la llum que cadascun de nosaltres divisa des de l'horitzó.

Reconèixer que a pesar del viscut no totes les paraules estan inventades, ni totes les mirades buides ni totes les sensacions viscudes.

Saber que tenim les mateixes ales per a seguir volant en altres cels, nits de lluna plena per a banyar-nos en una deu d'estrelles i assecar-nos a l'ombra de l'arbre dels somnis penetrant en les seves arrels per a poder enterrar les penes i els fracassos.

A la vida no  fa falta escriure els versos més bonics del món, ni que ens baixin un cel estrellat ni que omplin els buits amb silencis.La vida és molt més senzilla que tot això, unes mans, una aroma, un somriure... un sentit.

El sentit de totes aquelles coses que es mouen al nostre al voltant i que no fa falta posar-los nom perquè perderien l'essència del que som.

Una matinada, una nit fosca, una tempesta de sorra, una ona de tendresa en el silenci d'uns llençols...

És el que som.

Viure sense la necessitat de pujar als núvols, ni d'enterrar-nos en el llot, simples i sincers , tant com per a ser capaços d'admetre que pot ser pel món no som ningú, però per a nosaltres mateixos hem de ser tot un món, perquè és la única forma d'estimar-nos com éssers humans i seguir avançant.

També jo m'he preguntat moltes vegades per què existim?

I ara ho sé,com diu la Jana perquè vingui algú i ens regui de tant en tant... 

Marta