Sense etiquetes

Hi ha persones que fan olor d'amor i acceptació incondicional, d'abraçades llargues on se't tanquen els ulls sense paraules, moments de cor encongit i confiança tan íntima, que un més un... són un.  

Són els que no et eviten el vertigen ni la caiguda, sinó que ofereixen les paraules exactes que només pot regalar-te algú que es va cosir les ferides a aprenentatges. 

Són els que et diuen que això que "'el temps tot ho cura" no té sentit quan has provat a deixar-te bufar sobre les ferides.

Les pots trobar en llocs on l'especial i la senzillesa es troben i es donen la mà, que enriqueix la teva vida en petites dosis i fan deliciosa qualsevol situació en què estigui present i deixa al seu pas l'essència de moments irreemplaçables, perquè donen aquest impuls que necessitem per fer les coses que ens fan por.

Són el paracaigudes perfecte que ens regala confiança en nosaltres mateixos i es converteixen en la dosi exacta de valentia necessària per saltar amb la tranquil·litat de saber-se protegit en la caiguda.

Desprenen aquesta olor tan particular que habita en les petites coses, fan olor de llibre, a tassa de te amb menta, a cafè acabat de fer, a peluix, a nota en una rosa, a terra mullada i a lluna plena. 

Fan olor a vespre, a somnis, a cançó, a una posta de sol a l'estiu i a tarda de manta i peli, que ens trapassa la pell. 

Són expertes en escoltar els silencis i endevinar què passa al teu interior amb el so de la teva veu, perquè et coneixen al detall i saben que no mesures la distància en els quilòmetres que et sobren, sinó en les abraçades que et falten... 

Sempre i per sempre ... 

El meu Karesansui

No sé si heu anat alguna vegada a un "Karesansui" és el nom dels jardins secs ( zen ) japonesos, però no aquestes imitacions on es mira més l' estètica, que el propi sentit de tot el que vol dir.

Un Karesansui, es un lloc molt íntim, i l'hem de fer molt nostre per poder aprofundir en el significat de cada element del entorn, roques que simbolitzen muntanyes, l'estabilitat i la força de la natura, petites pedres circulars representen l'aigua i la fluïdesa de pensaments o la sorra l'univers.


El meu gran Karesansui exterior, es l'esplanada de Gizeh, ho té tot, la sorra blanca, la grava, les pedres ondulades, les roques en la figura de la Esfinge i les muntanyes.

Molt s'ho prenen com un lloc turístic més, però quan realment trobes el sentit de totes les coses, és en la teva solitud, a primera hora del matí, quan tot just ha sortit el sol, o al vespre quan es va amagant per darrera les guardianes del Nil.

La vida és el que volem fer d'ella, i si no ens imposem ens va agafar dreceres que no ens deixen aprendre a mirar les coses, de tant veure-les, no mesurem el temps, ni les sensacions, ni gestionem les emocions perquè formen part de la nostra quotidianitat.

Recordo quan acababa la feina i anava a asseurem a una pedra allà davant d'elles, no sabría explicar les sensaciones, però si podría descriure un per un els silencis, i aquella pau tant buscada.

A casa meva també tinc el meu "karesansui", no és cap jardí espectacular, ni es un bocinet de Giza a la meva terrassa, més voldria jo !!, és el meu raconet de vida, aquella habitació feta de bocins de mi mateixa, de mobles restaurats, parets velles, que vaig fent poc a poc a la meva mida.
Un raconet fet de notes adormides en el temps, del ressò de paraules vives a la pell i a la memoria, de aromes de Padmini, de la calidesa i energia de un lampara de sal, i de melodíes atemporals...

Potser el món canvia massa ràpid, però en aquesta altra dimensió del meu racò passa de llarg de rutines, de superficialitats, de buits i fa que la font d'energia del meu jo més íntim, em retorni a la meva essència sense la necessitat de perdrem per laberints.