El Tamarisc més que un arbre.

Moltes vegades hem vist dibuixat en Papir un del símbols mes importants de la mitologia Egipcia.

No té res a veure amb el que es diu que van sorgir de l'acàcia de Iusaaset, la que els egipcis consideraven el seu l'arbre de la vida, referint-se a ell com el "arbre en el qual s'inclouen la vida i la mort."

En la mitologia egípcia, en la Enéada de Heliópolis, la primera parella, a part de Shu i Tefnis  (humitat i sequedat) i Geb i Nut (cel i terra), van ser i potser el mes coneguts Isis i Osiris.

Un mite molt posterior, explica com Seth va matar a Osiris, col·locant-ho en un taüt, i llançant-ho al Nil. El taüt va arribar a ser incrustat a la base d'un tamarisc.

Des de llavors  va ser el Sagrat Sicòmor dels egipcis perquè van considerar que estava en el llindar de la vida i la mort, connectant els dos mons.

El Tamarisc, una bellesa de la natura i l' autèntic arbre de la vida.

En nom del seny !!!

Ahir es van posar en contacte amb mi els serveis informatius de RAC1 perquè els fes una valoració del que aquesta succeint a Egipte en aquest moment, òbviament la meva valoració ara mateix no es seriosa, ni real, ni justa per no trobar-me a El Caire, però si els vaig remetre a alguns companys meus de diferents agències perquè els entrevistessin i poguessin donar una opinió no sé si objectiva però almenys si personal i a peu de carrer.

Em van demanar el meu opinió personal i sincerament no vaig saber donar-la perquè no em quadra tota la situació en aquest moment amb l'Egipte al que jo em reconec.

Les religions mai havien estat un impediment per a la convivència, en els nostres entorns mes pròxims tots sabíem els qui eren els més partidaris de regims islàmics però d'un islamisme moderat on encaixàvem tots i estava obert al món.


Aquests ultims dies en una conversa personal amb un antic company de treball que es va posar en contacte amb mi per un comentari que alhora jo vaig fer en una xarxa social em va qualificar d'insurgent, insurgent jo!! per no recolzar l'Islam i creure que els germans musulmans són uns assassins.


Bé, arribats a aquest punt vaig haver de dir-li que no el reconeixia, ell, el meu company de feina durant el dia, i i el meu amic en les llargues nits al Caire, el de les escapades al Mar Roig i el de les insistents proposicions a turistes que arribaven soles amb els grups.

Ell, liberal i fins a promiscu el podria qualificar, en aquest moment m'estava qüestionant a mi la meva "insurrecció" a uns islamistes que mereixen tot el meu menyspreu perquè en una de les seves accions en els anys 90 es van emportar per davant a molta gent, entre elles a una companya nostra guia d'alemany en el pont de Gizeh, i si nosaltres no vàrem caure en l'atemptat a la Vall dels Reis o a la porta de l'Hotel Europa va ser perquè el destí va voler que jo retardés la sortida del grup 15 m per motius que no vénen al cas.

No m'agraden les religions, cap, i res que coarti la llibertat de pensament de l'ésser humà, però aquesta vegada si que he vist mes que als carrers, en les persones una esquerda molt important de llibertat, de realitat i sobretot de voler tancar els ulls a la realitat del segle XXI i retrocedir en el temps i en la història perque els hi prometen el cel en parceles.

Però aquests germans musulmans, no són l'Islam, com no va ser la inquisició el catolicisme, aquests són uns depravats amb set de sang caracteritzats per una falsa moral de la qual es podria parlar molt i molt, que van assassinar a Sadat i ho farien amb qualsevol altre que intentés fer del seu país, un país lliure, es perd la raó amb la violencia.

L'Islam, és aquest Egipte obert al món on convivíem tots i compartíem nits de Ramada i Nadals on els somriures eren companys de vetllades interminables de diàlegs i idees, on les ideologies eren contrastades i compartides i on tots anàvem a una perquè compartíem vida.

Deia Naguib Mahfouz:

"Tots els extrems religiosos, siguin del signe que siguin, mai s'han distingit per ser guardians dels valors fonamentals de l'ésser humà, sinó el mal que els condemna"

"Tots els valors de l'ésser humà ancorats en un sol punt nomes poden generar conflictes de falta de tolerància"


Víctima d'atemptats integristes, qualificat de "heretge" i sentenciat a mort per radicals Islàmics, creia en el Déu que va defensar sempre, en l'ésser just i imparcial i no en les feristeles que s'escuden en ell per segar vides humanes.

I ahir quan vaig escoltar a la meva amiga Reham plorar d'impotència i po des de aprop de Zamalek on viu em vaig sentir impotent perquè es metge i li havien prohibit anar a la feina per ajudar a ningú, quina banda de brètols!!

Seny, nomes cal seny, a uns i als altres perque tots son igual de culpables.

Sense titul



Aquest matí parlava amb Ashraf, i una vegada mes reincideixo en el curiós que resulta que la nostra amistat malgrat la distància i els anys segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i sempre es deu a un sisè sentit que ens alerta.

Ell és un dels incondicionals de la meva vida des de fa tans anys que forma part de la meva existència des de sempre, testimoni de totes les meves històries i confessor de tots els meus desvaris com ell diu, ens parlem des del melic, per la sinceritat que desbordem quan sentim que el nostre jo mes intim té la llibertat suficient per desinhibir-se i vomitar sinceritat sabent que mai blasfemàrem tal fidelitat.

I mentre parlàvem des de la confiança de haver estat testimonis de totes les històries personals viscudes de cadascun, i en uns dies que em resultan especialment durs, per culpa meva però sobretot pel que comporta el meu concepte de vida, he sentit la necessitat de no dir res, nomes d'escoltar i trobar a faltar la despreocupació, el poder viure de cara al sol sense que res enterboleixi el meu rostre, la sensació placentera de que aquest món no va amb mi i que qualsevol boci o insinuació de mal estar rellisca per la meva pell des del cap fins a la punta del peu perquè res que jo no volguí em traspasarà i s'instalarà en mi.

M'explicava la situació a Egipte d'una manera tranquil·la, sense pors, sense angoixes, em parlava de com estan vivint tots aquest període transitori que pot anar del mal al pitjor, i una vegada mes la "patxorra" en la seves paraules, en la precisió, en la forma de llegir aquesta realitat que esta vivint m'ha transportat als moments en els quals hauríem d'instal·lar-nos tots i que segurament farien de nosaltres persones diferents.

M'ha vingut al cap una vegada que vam quedar per dinar a casa meva, ell vivia en l'altra punta del Caire , a Heliopolis, jo a l' Avinguda Haram, eren ja les 16h, horari habitual de menjar a Egipte pels qui treballem en turisme, es van fer les 17, 18, 19, 20, 21h i el senyor sense venir, al final va aparèixer a les 21.30 relaxat, feliç, amb un pastís immens de Konafa (crema i hojaldre) que m'encanta i un somriure d'orella a orella, tan que per un moment vaig pensar que havíem quedat per sopar i era jo la confosa, però desprès d' aclarir-ho i amb una considerable mala hòstia per part meva no vaig poder mes que començar a riure per la cara de sorprès que va fer quan li vaig preguntar perquè havia trigat tant i em va contestar, Martita no erats a casa? veritat que no t'he fet esperar al carrer? doncs que et queixes? Egipte without time hauries d' haver-te acostumat ja.

I tal vegada aquesta forma d'entendre la vida sense temps, sense preocupacions ha estat la que ara em porta a entendre poca cosa , i sé que és complicat encaixar quan una s' acostuma al fet que viure és la rutina de descobrir emocions a les quals posar-li nom, retozar en moments que m' embarguen i m'acaparen sense temps a recol·locar-los, sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que cuido i deixo ben estesa sobre el llit, per poder reconèixem en el plaer assossegat d'assaborir una bona conversa , aquesta implicació rotunda d'emocions plenes que m'omplen de ganes, paradisos emocionals on els sentiments pernocten eternament.

I alguns pensareu que li passa a aquesta bleda que darrerament es tan pesada? res, no em passa res però de vegades em vesteix la decepció volent disfressar-la de centenars d'excuses, i és quan jo sola m'enfado i em plantejo seriosament la possibilitat de lligar-les una a una en una cinta llarga per regalar-les a qui les volgui i fugir.

Asharaf em deia que la vida com a procés total no existeix perquè els projectes han estat substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, he pensat que tènia raó, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de diferents situacions.

L'amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan començi el nou dia se les emportara, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti mes útil en aquell moment.

I abans de despedir-nos m'ha dit , "des del primer dia que et vaig veure vaig saber que eres una privilegiada per haver-te atrevit a travessar-te sencera, a desinhibir l'ànima sense pors tal com ets, i no et permetré que ara pensis que estas equivocada i has de canviar perquè no seràs de cap lloc ni de ningú fins que no aprenguin a mirar-te amb els meus ulls, ulls de qui reconeix que veritablement és molt difícil donar amb algú com tu i deixar-la passar sense quedar rendit als seus peus.
Aixi que espavila i torna a ser tu perquè si surts de la teva pell et faltaràs sempre i faltaràs als qui t'estimem".

I quan he penjat he sortit a la terrassa i he vist un sol imponent damunt les meves tomaqueres i m' he adonat que ja han florit malgrat ser la primera vegada que les planto però ha sigut amb tan i tan d' amor e il.lusió que la meva poca destresa i experiència han quedat amagades entre les branques on també quedaran els dies com avui on potser el meu "jo"( sense prepotencies ho puc ben jurar), necessitava ser compres per tornar a tenir-me, i olorant les fulles he pensat amb el pare i en com el trobo a faltar, potser perque en el fons tot forma part de la mateixa absència.

Sempre etern !! ....



Avui mirant les noticies de El Caire he tornat a recordar a un gran home, entranyable per els qui vam tenir el plaer de conèixe'l, un gran escriptor que malgrat els seus detractors, els mateixos que aran volen condemnar a Egipte al islamisme mes radical, va ser Nobel de Literatura.

El vaig conèixer a " Khan el Khalili" al Caire, en el mateix lloc on anys abans vaig tenir el plaer de coincidir amb Terenci Moix.

Hi ha moltes cafès en aquest lloc, però hi ha un que és lloc obligat de molts personatges enigmàtics i bohemis de la cultura àrab, el "Fishway o "Cafè dels Miralls", on estan basades moltes novel·les seves i on passava tantes tardes.

És pot dir que per part meva, és punt de trobada amb companys de qualsevol nacionalitat.

Sempre portava a la meva motxilla algun dels seus llibres, en versió àrab, m'anaven bé per practicar l'idioma, em va començar agradar aquest autor a partir d'unes conferències que vaig anar quan estava estudiant àrab  a l' Universitat de El Caire.

Gairebé mai estava sol, i quan ho estava em resultava incòmode atosigar-lo amb la meva intromissió,  ell bevent un te amb menta amb el prou feines perceptible so d'un banjo i amb l'aroma de poma de la "pipa d'aigua" poc convidava a que jo li demanés que em signés el llibre, la veritat és que em semblava una actitud fins i tot frívola per part meva.

Però vaig tenir sort i una tarda esperant al grup, es va apropar un guia Egipci amb el que sempre que coincidíem intentàvem arreglar el món, el seu i el meu pels criteris tan dispars que teníem tots dos.

Portàvem una bona estona xerrant quan l'escriptor que es trobava a un parell de taules ens observava, parlàvem en àrab sobre els últims atemptats integristes a la capital, en els quals va morir una companya nostra, una guia alemanya.

El senyor Mahfouz llavors va intervenir en la conversa amb una frase tan simple com a contundent:
"Tots els valors de l'ésser humà ancorats en un sol punt solament poden generar conflictes de falta de tolerància"

El vaig contestar en àrab que tots els extrems són dolents, i que no encertava a entendre perquè l'Islam no havia evolucionat en el temps i en la mesura que la societat demanava.

Vaig reacciona de seguida pel meu impuls, vermella com un titot vaig demanar disculpes no nomes pel àrab bastant poc fluid en aquell moment, la qual cosa em causava inseguretat  i no poc problemes de comprensió, per deixar anar alguna bajanada en una lletra mal posada, o per la contundenciá de la resposta sense parar-me a pensar si el comentari podria resultar poc oportú.

Però ell al contrari, ens va convidar a que continuéssim la xerrada en el mateix idioma, i amb la mateixa sinceritat que havíem començat, l' interessava molt el concepte que teníem el Europeus que vivíem a Egipte de tot plegat.

A partir d'aquí va començar una llarga xarrada on l'escriptor no només ens va preguntar pels incidents que havíem tingut la desgràcia de viure, sinó que ens va explicar tots els problemes que havia tingut amb les seves novel·les precisament per ser contràries al regim i enfocar l'Islam des d'un altre prespectiva.

Ens va parla de la novel·la "Fills del nostre barri" la qual només va poder publicar-se a Beirut, la Suïssa Europea en el 1967, estant encara prohibida en l'actualitat en gran part dels Països àrabs.

Ens va parla de la vida, de la pau, dels drets humans, de la religió, no se si em vaig oblidar que tènia un llibre guardat perquè el signés, o l'oblit va ser intencionat, perquè una conversa d'aquest tipus, no mereixia ser interrompuda per tan absurda presuncio per part meva.

Al poc temps va patir un atemptat en mans dels integristes islàmics "Gamaa el Islamiya"(germans de l'Islam), els mateixos que van assassinar al president Sadat i que ara pretenent movilitzar el pais en contra de la sentencia al seu ex President Mubarak, disfrassats de badells pero amb les mans plenes de sang..

Aquets mateixos "democratas" que li van ocasionar la perduda d'un ull, perduda d' audició, i tota la mobilitat en el braç esquerre, pel fet d'escriure sobre l'Islam des d'un punt de vista tolerant i obert al món.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer des de diverses perspectives el món del Fonamentalisme Islàmic, no va ser sola una tarda, varem coincidir més vegades en el mateix lloc, fins a poc temps abans de l'atemptat,potser no amb la intensitat del primer dia, però sempre al passar per davant no em faltava la seva encaixada de mans i el seu somriure.

Vaig tenir la sort de conèixer a un gran home, a un defensor de la llibertat ,que una de les tardes es va-acomiadar dient-me:
"Tens tota la raó, tots els extrems religiosos, siguin del signe que siguin, mai s'han distingit per ser guardians dels valors fonamentals de l'ésser humà, sinó el mal que els condemna"

Dos anys més tard va ser qualificat de "heretge" i sentenciat a mort per grup de radicals islàmics. Des de llavors va romandre pràcticament reclòs en la seva llar, amb sortides esporàdiques i controlades per la policia.

Creia en el Déu en el qual va defensar sempre, el Déu sense nom, en l'ésser just i imparcial i no en les feristeles que s'escuden en ell per segar vides humanes...

I avui especialment que he parlat amb tota la meva gent a El Caire els sento tan meus com sempre i des de la distancia recorro pam a pam tots els racons que porto tatuats a la pell com part imprescindible del que soc i torno a llegir l' escrit que teniam a l' entrada de l' agencia amb una impressionant foto de Gizeh al fons.

I segueixo pensant en els moment que malgrat les adversitats i les circunstancies,  en el mes profund d' un  desert sempre hi brota una flor, potser plena d' aristas tallants, pero una flor que entre els dits assenyala un horitzo infinit i Egipte sense dubte sempre serà un horitzó etern.

Si no llevo brújula
 ¿cómo voy a saber hacia donde voy?
¿ Que más da que el cuerpo vague perdido en la oscuridad
si las estrellas pueden guiar el alma?.
A veces sonrío
y lo hago mirando como se desace el peinado de una nube que me recuerda a la luna.
Pero solo he imaginado el peinado y he imaginado la luna...

Amlah ya âmar inàqak fassahar
 

مصر

Egipte

Deia Terenci Moix:

"Molt abans que existís l'eternitat
va existir el Nil
fins i tot abans de la vida van existir les aigües de l'oceà
i l'alè que va segellar el pacte entre els déus i l'etern".

Així comença el seu llibre ..."La ferida de l'Esfinx".

I Einstein afegia..

"Hi ha dues formes de veure la vida
Una és creure que no existeixen miracles
l'altra és creure que tot és un miracle".

I el destí mai ens empeny a llocs que no desitgem anar, sempre triem nosaltres...

Triar Egipte és sumir-se a la saviesa d'Amón, on la vida és part d'aquesta eternitat que perdura en el temps i en la història del transcendental, del que mai pot deixar-se morir perquè fecunda vida més enllà d'aquestes vides.

Gravat en jeroglífics en un santuari de Sais en el Delta del Nil, indica que per als sacerdots egipcis, l'home tenia dues ànimes, una que era intel·lectual i una altra introduïda en l'ésser humà a partir de la revolució dels cossos celestes.

L'ànima intel·lectual era superior al cicle de la vida i gràcies a ella, alliberats de la fatalitat, els remuntava cap als déus i els feia amos del seu destí.

Encara recordo el moment en el qual vaig dir a casa que em marxava a Egipte.

Jo tenia 18 anys, volia veure món, escapar, conèixer altres cultures que poguessin donar-me les respostes que necessitava per trobar sentit a la vida.

Vaig atrapar moments i em vaig vestir amb ells per amagar les meves pors, vaig rellegir cartes, rebuscar mirades, vaig fingir seguretats i sobreviure a destemps.

Volia olorar les aromes d'aquests països dels quals tant em van parlar, perdre'm en els seus carrerons bruts, humits...resignats.

Conèixer a l'ésser humà quan el seu futur és el present i el valor just de les coses es mesura per batecs.

Des de llavors he mirat a la vida als ulls, he recordat sense oblidar, he rellegit tendres records, ordenat carícies, arxivat orgulls i pors, subratllat gestos, imprimit petjades en altres passos enquadernant moments.

He reorganitzat egos i prioritats, decorat la meva ànima de nou i he penjat l'orgull en les estanteries dels moments en els quals es va parar el temps.

He viscut plena en un món on ningú és mes que l'altre ni existeix tan sol la intenció per arribar a ser-ho.

He après a llegir la vida sobre la sorra, a l'intempèrie d'una lluna que es deixa dibuixar amb les puntes d'uns dits nus i humits per la calor del sol.

Sense prejudicis, sense temors, amb la certesa de ser igual a tots, sentint-me immensa davant el poder d'aquesta font de llum que ens converteix en vida que ens ensenya que la vida és un fil que enllaça ombres a través d'un laberint... sempre existeix al món una persona que espera a una altra, ja sigui en el mitjà del desert o en una gran ciutat com deia Coelho... i quan aquestes persones es troben passat i futur perden la seva importància.

Quant mes ens aproximem als somnis mes es va convertint la nostra llegenda personal en la veritable raó de viure.

Un dia el poble Egipci li va dir a l'Esfinx..."la dona que hi ha en tu ha de ser guardiana de tots els terrors".

Ella, milers d'anys més vella que nosaltres encara es manté en peus fent la nostra força digna de la seva i avui mes que mai aquesta força els ha d'il·luminar la foscor, aixecant-los sobre l'horitzó de totes les injustícies, descendint al capvespre per tornar a ocultar-se, congregant a la vida perquè els vents tornin a bufar sobre la terra i fecundi d'esperança des de les tíbies sorres d'aquest desert blanc fins al mes petit paratge humit amagat a la vora del Nil i els retorni tot el que ells ens han regalat durant milers de segles.

Aquest escrit és la meva modesta forma de rendre homenatge als meus amics Egipcis en aquests moments d'incertesa, a tots, als eterns e imprescindibles,i als que d' alguna manera han passat de puntetas per la meva vida,  a tot un poble que a traves de les seves gens i les seves ensenyançes ha fet de mi el que sóc, amb la plena convicció de que entre tots el que l' estimem aconseguirem que torni a ser llum a la fosco on s' amaga.

( La música de fons em transporta a tantes i tantes nits pel Nil )

La percepció dels sentits

És curiós, desprès dels anys m'adono que si be la meva vida quotidiana sempre es mou en punts tan distants com a dispars, el meu fons malgrat el temps sempre és el mateix, fins i tot conservo el sa costum d'escriure quan estic en l'avió.

Amb la llibreta a la mà em segueix estremint veure un paisatge des de l'aire , reconèixer entre tenebres Mesquites, Les Piràmides o el meu enyorat Abu Hol, decidir quina és la millor hora del dia perquè la nit se'm tiri damunt i les diminutes llums de l' il·lusió m'il·luminin entrellaçant moments uns amb uns altres, passadissos interminables d'història, terrats en nits estavellades, aromes de gessamins i sàndal lliscant-se a la vora de mirades que es troben.

Instants on no tinc pressa a arribar a cap lloc, en els que nomes el sentiment mesura el compas del temps i l'univers avança en altres mons tan meus com a aliens, on els horaris no existeixen i les presses i el soroll es tornen silenci per escoltar al vent.

I tanco els ulls i escullo teixir itineraris imaginaris on es perden els meus ulls buscant altres firmaments, respirar la vida sense embolcalls amb qui no m'ofereix les mans sinó que les abriguen amb les seves sota una lluna tenyida de taronja i vestida de llum bevent sense mesura la sang dels meus somnis, deixant que el meu cos vagui perdut en aquest camp de foscor llaurat d'estels.

I m'eclipso entre els meus somnis perduda en els ulls que reflecteixen desitjos i temps viscuts, deixant d'existir el moment, fent etern un batec, buidant d'aire els meus pulmons, caient en un precipici de plaer on el cos deixa d'existir, vençuda a una pau sobrehumana que m'embolica tota sencera.

Em passejo per tots els seus instints, caic profanada en tots els seus desitjos i exhausta en la meva caiguda em transporta fins al seu cor en el que em faig eterna per un instant...

Després obro els ulls, la lluna recobra el seu color, i jo torno al meu cos amb la sensació de que mai he estimat tant sense saber-ho.