Recordo la primera posta de sol a Gizeh en els ulls de la meva mare.
Tant intensa com sóc per transcriure i reviure sentiments i emocions, i era incapaç de fer-li percebre l'infinit als peus de Abu Hol, i com es perd la prespectiva del temps.
Volia que visqués a la seva pell com passat i present conviuen sense molestar-se, i conviden a deixar-se anar passejant per bocins d'eternitat.
La meva sensació de "déjà vu", com sí tingues l'ànima amagada entre els seus dits i el meu cos vagues pel món fins el moment de tornar per quedar-me.
I ho va viure tant, que ahir rebuscant per casa vaig trobar dins d'un llibre una carta que em va escriure, i on deia que Gizeh va ser el punt de partida per poder arribar al meu fons.
