L' amarg do de la bellesa



No es tracta d'una de les novel·les del meu admirat Terenci Moix somiada en les eternes runes de "Tell -El -Amarna", és una situació real i una constant en la nostra societat tan polivalent i desenvolupada.

Em comentava una amiga fa dies que als seus gairebé 40 anys havia caigut als encants d'un company nou que treballa amb nosaltres, l'home en qüestió és d' aquells que esta encantat d' haver-se conegut però que considero perd qualsevol tipus d'interes quan obre la boca perquè es un insult a l' intel.ligencia i al sentit comú.

Com em tenia fins la barretina aquest matí m'ho arreglat perquè junts organitzessin uns organigrames d'itineraris on el "Narcís" hi fos present.

Ella encantada de la vida, ell amb denominació d'origen, una especie d' imbecil integral i no es un insult, es un adjectiu qualificatiu.

Al migdia he preguntat que tal? i ella m'ha comentat que mai havia conegut a cap home semblant, la meva resposta amb una risotada ha sigut que pocs homes a conegut quan veu en "aquest pollastre" el concepte del que es un home ideal.

La mateixa pregunta a ell menys directa doncs no sap que és l'actor principal de la comedia i m'ha dit que -"és bona nena" però de bellesa distreta- i que mai podria enamorar-se perquè els seus amics s' en riurien d'ell.

M'ha dit que d'una dona nomes busca que sigui maca, que la intel·ligència nomes serveix per tenir problemes dins la parella, que no s' havia enamorat mai nomes havia tingut aventures perquè havia descobert que es millor deixar que l' estimin que estimar.

M' he quedat sense paraules i he pensat que aixo amb un individuo que passa dels quaranta implica que no te ben col.locades totes les neurones.

El concepte bellesa ve a ser com aquest proverbi africà que diu "existeix la meva veritat, existeix la teva i existeix la veritat." i no hi ha res en la vida mes subjectiu però enfrontar-se a estereotips generalment acceptats, crea inseguretat si cada vegada que es miren al mirall veuen que no estan dins d'aquests rols.

Ahir quan surtia de la feina aquesta meva companya amb deia,li  has vist el culet que rodonet??? i vaig contestar, -dona deu portar aquella marca de slips que tot ho axeca-!!!

Realment la societat i l'autoestima esta exageradament regida pel físic , i els valors sempre seran diferents segons qui els defensi, som una societat acomplexada i plena de pors, no acceptem envellir i no acceptem el pas del temps.

Fa una setmana parlant amb una amiga de la que feia temps que no sabia res, li vaig preguntar que tal tot? i va dir-me menopàusica filla!!! i al preguntar-li i que tal??? la resposta va ser ¡¡¡ufff Marta ja veuràs ja, tot cau, tot.. !!! varem començar a riure amb ganes i recordar vells temps i de fons la complicitat del seu marit que encara reia mes, recordar-nos les animalades de tots plegats quan érem de la mateixa colla.

Sempre ho he dit, un cos espectacular com únic valor i un ànima idiota enlluerna el temps just d'haver-lo fet nostre, per la gana de possessió, de novetat que de vegades tenim les persones, el sexe, l'atracció desapareix i damunt d'un llit tots som iguals nomes vària l'actitud,és una de les coses que també he apres amb alguna que altra patacada.

I al final t'adones que per molt espectacular físicament que sigui la persona amb la que dorms el buit és immens si després no existeixen fonaments que ho ratifiquin.

L'aparença és variant i perible , les persones no, i no tenir-ho en compte és viure d'esquena a la vida sotmesos a llums que enceguen però no deixen veure.

Quan brètol comença per M ( de Mourinho )



A ningú se li escapa a hores d'ara que sóc cule, de "soca i arrel" com deia el pare, d'aquelles que quan perdia el Barça no sopava, de les que de molt joveneta estava pendent de les tertúlies de Jose Luis Fernandez Abajo i el seu "contrast de pareceres" en el qual participava molt assíduament, i aquest Barça, com aquell de llavors sempre va ser molt perseguit tant mes en els despatxos que en el camp.

Aquest Barça d'ara és amb el qual hem somiat sempre els catalans, ple de gent del planter que s' estimen els colors, on els mercenaris no tenen cabuda i son capaços de defensar el que és aquest gran club per al nostre Petit País.

El Barça no té cap problema, el problema el té el Madrid perquè s'esta carregant a passos accelerats d'entitat, prestigi i pundonor que tènia fa anys i que malgrat tot com a Barcelonista sóc capaç de reconèixer.

Mourinho és la xacra del Madrid,i la seva impotència es tradueix en males maneres, falta d'esportivitat i violència, perquè és l'arma a la qual es recorre quan falten arguments.

Des de molt jove Mou prometia formes, assegut com a segon a Can Barça, la seva mirada, i sempre insistiré en les mirades perquè realcen les personalitat i d'elles m'he fiat en el meu passejar per la vida, doncs ben la seva mirada, la seva actitud, fins i tot les seves maneres deixaven al descobert la poca coherència i ambició d'aquest ésser, li ha de doldre en l'ànima veure's en aquestes imatges en el balco de la Generalitat prometent amor etern a l'equip de la seva vida el F.C.Barcelona, i no cal dir allò que en un moment d'eufòria es diu qualsevol cosa, també passa això en ple orgasme i les conseqüències ja sabem poden arribar a ser nefastes.

Estupida comparació direu, doncs si, però és per alló dels impulsos i de que tot és fosc i desequilibrant quan es tracta de parlar d'impulsos o de Mourinho.

Tinc clar que el vestuari del Madrid rep ordres exactes i concises de parar al Barça de qualsevol forma i això implica l'utilitzar qualsevol tipus de violència, perquè aquest home, aquest mal cardat al que tinc qualificat aixi des de fa temps té la fosca teoria que el fi justifica els mitjans.

Ha sabut desquiciar a Casillas, un home sempre esportiu i coherent, avorrir a Cristiano, fe marxar a Guti, convertir en gosset babos a Karanka, i a Pepe... bé aquest ha sortit tarat de fabrica, nomes cal mirar-li la cara per resumir en dues paraules el seu estat natural.

Ha creat un grup d' éssers que fan imposar la violència a l'esport, que protestan falta i falteta al arbitre cada vegada per desestabilitzar-lo i posar-li el public a sobre, un President sense escrupuls que li riu les gracies i les gracietes i el deixa governar perquè es tan obscur i fastigós com ell, i una "central lechera" de periodistes manipuladors i manipulats on la principal consigna es" difama que algo queda"

Peró mireu tot i aixi nosaltres som la nostra forca i davant aquest Barça el mon sencer s' ha tret el barret, podrem guanyar o perdrà, jugar millor o pitjor, però som esportistes, som persones, som un grup de gent que fet un  Barça triomfant com diria en Nuñez, un Barça que no necessita dels demés per fer-se a si mateix,un Barça que es exemple de honestedat, humanitat i pundonor per milers d' infants que s' hi reconeixen , aquest ha se der el nostre emblema, i poder mantenir molts anys mes en Pep, perquè es l' essència del Barcelonista i ha fet del Barça el que tots em somiat des de sempre, perque la mamat, la viscut i l' estimat des de petit.

El Barça és el que és perquè si, i segurament el Madrid ho tornara a ser quan es tregui aquesta "ladilla cojonera", aquest malalt de sobra, aquest florunculu pullos que l' ofega,però per damunt de tot d' uns i altres hi ha l' esport i aquest senyor i tots els que el permeten, estan fent del futbol una vergonya i aixo no parara fins que amb una tarda gris i negra , una de tantes que te el Madrid quan es veu impotent i en Mou ordena,qualsevol desquiciat dels seus s' emporti algun contrari per davant fen-li mal de veritat, desprès serà que tots ho veien venir, tots ploraran però " la gloria de este gran club noble y belico a parir" haurà segat la vida d'un esportista.

Ja s'ho faran pero em sembla que des de directiva galactica, mitjans de comunicació merengues, socis i aficionats blancs haurien d' una punyetera vegada tallar les ales en aquest borinot perque nomes estan conseguint  escampa cada dia una mica mes la merda i que un dia ens esquitxi a tots

Ahir ...



Ahir per una estona em vaig oblidar dels gairebé cinc milions d'aturats, dels negocis dels bancs a costa dels habitatges embargats, de la cara dura d'alguns empresaris que en nom de la crisi s' en foten dels seus treballadors i els humilien amb acomiadaments, baixades de sou i reduccions de jornada quan ells segueixen incrementant els seus ingressos.

Ahir per un ratet no vaig pensar en les famílies que viuen al carrer aquests dies i la resta de l'any, en els nens que somien el nadal i en els pares que impotents el patiran.

I per un moment em vaig desentendre de les enquestes banals en les que impera l' economia o el físic per damunt del sentiment , on les dones som nomes un objecte sexual i els homes una renda a termini fix.

Ahir no vaig pensar en talibans musulmans, en radicals cristians, o en intolerants jueus,vaig oblidar-me dels bancs que cobren comissions i ens enfonsen encara mes amb les pujades d'hipoteca, als imbecils que condueixen com energúmens i que potser no enfonsen la seva vida però possiblement seguen la d'innocents que circulen correctament.

No vaig reparar tampoc en les models anorèxiques i en el seu mal exemple per als nostres adolescents, als polítics manipuladors que es venen en nom de la unitat nacional, als periodistes mentiders, als violents, als maltractadors, als mafiosos de les pasteres, als corruptes, als personatges que posen preu en les televisions a la seva vida privada, als casos de corrupció en tots els estaments, als esportistes envejosos , als "donjoans" adulterats i als impresentables que pensen que tenen dret a tot per un múscul ben desenvolupat.

Ahir vaig aprendre a desdibuixar absències, a mirar la vida des dels meus peus, recorrent un a un tot aquest món que batega dins del meu i al que potser mai he donat massa importància perquè sé que la melancolia m'engoleix i em vulnera fent-me relliscar cap a penes assumides.

Ahir vaig començar una nova col·lecció de racons plens de paraules que es neguen a morir ofegades, ahir sense veure la cavalcada va ser una veritable nit de reis, una nit màgica, plena de sorpreses, de converses, de mirades, de batecs i retrobaments.

Ahir vaig saber que era possible sense paraules desxifrar abraçades, saber que sempre queda alguna cosa per trobar, i que en la vida ens falten moltes cançons, molts llibres, moltes mirades, moltes paraules, molts moments i som pocs, molt pocs.

Vaig saber que el que realment m'agrada és aixecar-me al mati i que alguna cosa m'importi, escoltar cantar la meva cançó i tararejar-la, acceptar que ja no existeixen anys sense hiverns, ni oblit sense dolor, que encara que la vida sigui una carrera de fons jo trio on parar, a qui petonejar els ulls i cremar la pell amb el meu somriure estúpit d'enamorada.

Ahir a la distància vaig tancar els ulls i vaig veure el desert, el meu desert, i estenent les mans vaig deixar que la sorra es llisqués entre els meus dits com tantes i tantes vegades i em vaig emocionar perquè estava tocant el món, i amb les cames tremoloses vaig somriure perquè sé que no necessito veure per mirar, que tinc altres deserts que m'ajuden a tremolar, que m'ajuden a existir i que m'han fet descobrir a la profunditat a la que estic disposada a arribar.

No ahir no va ser una nit de sexe, ni d'amor, ahir va ser una nit en la que no hi va haver ressaca, ni carrers buits o restes desagradables de nits anteriors en les que es perd el nord a cop de bons propòsits i campanades.

Ahir no vaig necessitar rebuscar a les butxaques foradades tots els moments feliços, totes les promeses i les il·lusions arrugades en un racó, ahir vaig descobrir que potser la vida escriu la història amb renglons rectes i que possiblement siguin els de la meva les que son torts ...pero tot i aixi ahir vaig saber que encara ho tinc tot per fer.