Rapsòdia d' una dona

Quan deixa de ser un martiri assumir la vida
a poc a poc tot torna al seu lloc
una es redescobreix, es reinventa, es situa
es troba a cada racó de les seves dubtes i les seves pors
i deixa de fer conjectures amb els sentiments.
Torno de llargs silencis que m' enverinaven d'incertesa
torno a la teva carn, als teus ossos.
al coixí amb el que dorms
a les formes en les quals existeixo i dibuixes per a mi
encaixant les hores sobre les carícies nues
desfent les nits en un fluir de passió i vida
convertint-la en trossets d'eternitat
brodant en la nostra pell el temps, la complicitat, la tendresa
i otorgar-li al sexe el do de ser l'obra d'art dels nostres desitjos.
Embolicant-nos un a l'altre en un mar de sinceres perversions,
trobar en tu, home amic i amant
donar-me com amiga, amant i prostituta
ser l'u de l'altre el món sencer
i el teu cos l'immens univers de les meves ansies.

( De la meva llibreta de viatge Retalls de Pell )

Tretze anys de la meva vida



( Es un dels seus ultims treballs per l' escola )  

Recordo quan vaig saber que estava embarassada, va ser una barreja d'empipament, temor, però per sobre de tot incertesa i mal estar , feia molt temps que les coses no anaven bé entre nosaltres i tenia decidit acabar la relació desprès de casi 12 anys, nomes li havia dit a la mare i estava esperant el moment que coincidiria amb un dels meus viatges i aixi seria menys desagradable, ell es quedaria a casa i jo marxaria , era el mes noble que podia fer donades les circumstàncies, jo no volia res, nomes recuperar la meva vida i la meva alegria.

Però com la vida és mestressa i senyora de tots nosaltres quan ens dediquem nomes a deixar-la passar, una tarda desprès de tres "Predictor", tres, perquè no acabava de creure'm la situació vaig tornar enrere i vaig decidir donar-nos una oportunitat pel meu fill, l'únic innocent en la meva inconsciència.

Amb el temps he entès que donar oportunitats als demès és de vegades crear les nostres pròpies cadenes i condemnar-nos a seguir vivint la nostra pena, i ara sé que un fill que creix sense pare o mare no és dramàtic, ni contraproduent ni tan sol rebatible, és només una circumstància tan natural com nosaltres siguem capaces d'admetre i afrontar.

Vaig oblidar-me de mi per començar a viure la vida del nen perquè equivocadament en la nostra societat som educats amb la convicció de que un nen necessita viure amb tots dos, pero al cap i a la fi la inconseqüent vaig ser jo donant-nos un altra oportunitat sense admetre que l'amor feia molt temps que s' havia perdut entre algún racó del meu avorriment.

Però el temps passa i arriba el moment en què cal deixar de ser esclaus de la nostra pròpia consciència i deixar-nos de fer mal per no ferir als demès.

Són instants que sense ser eterns produeixen tant dolor com si duressin tota una vida, però no es construeixen fonaments sobre cendres, ni reneix l'amor desprès del desamor, no es poden recollir els trossos de l'ànima quan ens envaeix la decepció, ni aixecar-se un dia sense un lloc on perdre's instintivament en uns llençols plens de foscor i no ser mes que un reflexe perdut en el fons del mirall.

Es tracta d'alimentar-se des de la font d'una existència, buscar-se en cada racó d'un pensament sense interrogar absències perquè de res serveixen les agonies compartides.

Desprès del temps considero que la vida hauria de donar-nos sempre una segona oportunitat per poder veure'ns des d'una altra perspectiva, aprendre dels errors, de les nostres conductes, de les nostres decisions i com no d'aquesta forma que tenim d'escudar-nos en els demès quan no ens atrevim a fer un pas definitiu.

No vaig gaudir el meu embaràs, de fet vaig treballar fins al dia anterior al part per no estar a casa i quan va néixer el meu fill és va il.luminar la vida, em vaig adonar que tènia una responsabilitat i a poc a poc vaig anar acceptant l'important de sentir-se be i ser feliç per pogué fer feliç a qui tenim al costat i fer de la vida el que som sense caretes.

Volia sentir-me viva, deixar de despertar als matins al costat d'un desconegut, sense angoixes, sentir-me dona i mare i al final em vaig separar per retrobar-me i donar el millor de mi al meu fill, sencera i sense fissures.

Al principi les coses van anar be però desprès del temps m'adono que van ser perquè jo passava de convenis reguladors, de pensions, de visites i em centrava en la felicitat del meu fill, ell adorava al seu pare i jo no volia que això canviés, però ell va canviar i va canviar al seu fill per cadascuna de les diverses parelles que ha tingut, desprès el meu fill va aprendre a viure sense el seu pare.

Em sento no nomes orgullosa, sinó el següent d'aquesta personeta, de la qual sóc pare i mare des que tènia quatre anys, amb la qual he hagut de lluitar des del fons per aixecar-lo quan el seu pare li va donar l'esquena, la seva àvia malalta d'Alzheimer i el seu avi no li podia dedicar tant temps perquè la meva mare el necessitava mes.

I vaig passar nits amb preguntes en les que mai vaig trobar respostes, passava de sentir-me feliç a culpable per la decisió presa,però un bon dia vaig decidir parlar amb el meu fill, des de la seva edat, fent meves les seves pors i els seus problemes i a partir de llavors nomes faig que gaudir d'ell i dels seus moments.

L'important no és que un fill creixi amb pare i mare, perque hi han pares que segueixen junts i no es soporten i l' amargura trapassa als fills,  l'important és que sigui el que sigui la circumstància familiar, sigui feliç i visqui totes les etapes de la seva infància, que es trobi protegit i comodo i l' ajudem a créixer en la vida i en les seves pors.

Ajudar-lo a caminar per camins desconeguts plens d'incertesa, seguretat en les seves pors, creixent junts, sense necessitat de buscar preguntes ni obtenir respostes, sense fulles del calendari, sense rellotges, sense hores, sense temps, envestint a la vida cada vegada que ella ens envesteixi a nosaltres.

I jo ho he aconseguit, dins d'uns dies farà 13 anys i és un nen molt madur, responsable, un tros de cel en el meu univers, és la meva necessitat, fet a mida per retrobar somriures,oxigenar sentiments, reorganitzar sensacions i tatuar un nom definitiu en el cor.

Una etapa difícil però també molt divertida en la qual gaudim junts, en la qual orgullós és sent ja el meu confident, protector i el miro i el veig molt gran, enorme, però segueix sent el nen dels meus ulls, l'abraçada del matí, la trucada sempre oportuna, el poema incoherent penjat a la nevera quan ens enfadem, les carreres al carrer, les converses en penombra, les pessigolles inoportunes, és per a mi la desmesurada d'un sentiment que avarca el principi i el final de qui engendra vida.

I encara que de vegades me'l menjaria per tossut i despistat, no puc mes que girar la vista enrere i honestament reconèixe'm en la seva edat.

Ja tenim tretze esplendorosos anys que recordar en una recentment estrenada adolescència que segurament se m'ennuegarà mes d'una vegada, igual que la"Martona" hagués dit la mare, la pena és no haver pogut compartir amb ella moments que tan grans m'han vingut de vegades i tant m'han fet necessitar-la.

Ara no espero d'ell mes que sigui feliç i sigui capaç d'emmagatzemar i distribuir tot aquest cúmul de vivències,de sentiments, de sensacions, i tot aquest aprenentatge que el caminar junts ens ha portat fins aquí i ens ha fet bones persones.

Com diu en Khalil Gibran :  

"No vienen de ti, sino a través de ti
y aunque estén contigo
no te pertenecen.
Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos
Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerlos semejantes a ti
porque la vida no retrocede,
ni se detiene en el ayer.
Deja que la inclinación
en tu mano de arquero
sea para la felicidad.
 

I es cert jo el protegiria sempre, el mantindria sempre en la llum, però nomes puc ensenyar-li a que aprengui a caminar en la foscor.

El seu avi n'estaria tan orgullós com jo n' estic segura.

PD- Aquesa entrada no pretén ser exemple de res,només el tenir la certesa que la força mes poderosa que existeix es un mateix.

Kikirikiiiii !!!!





La veritat és que hi ha dies en els quals em "repanxingo" mirant la tele amb la finalitat de no veure res, de relaxar-me o evadir-me de les bajanades que de vegades porto damunt.

I com aquelles hores de la nit no es moment de posar musica alta ni de molestar als veins, veig programes escombraries que omplen la majoria de la franja d' aquella hora, que hi faré!!, no sóc de les que diuen que nomes veuen els documentals de la TV2 o del Canal 33 que també de tant en tant, però quan arribo cansada atabalada o fastiguejada em resulta mes practic endollar la caixa ximple que seguir donant voltes al coco en coses que segurament em seguirien emprenyant.

Fa un parell de dies em vaig dispersar en "granjero busca esposa" i la veritat entre el lot de varietats de l'estanteria de grangers i després de sentir-los parlar vaig pensar, d' on havien tret tot alló???.

Algú s'ha plantejat alguna vegada el fons d'aquests concursos de televisió on es va a la recerca de parella i es posa en manifest la degradació de la dona, les bajanades i estupideses que han de fer per agradar a uns tios que quan obren la boca tenen intel·ligència justa per passar el dia?.

I elles??? No sóc feminista, molt al contrari pero molt i molt, però les coses justes i en el seu lloc i a hores d'ara no entenc com ningú, i menys dones, es presten a un mitjà de comunicació per quedar en ridícul i barallar-se entre elles per un home, intentant munyir vaques amb els talons posats,donar de menjar als porcs pintades com a portes, o netejar les porqueres, habitat natural de l'individu, bastant mes bruta que la dels seus animals, mentre ell mira assegut amb una copa de vi a la mà, esperant ser conquistat a cop de mamelles que perfectament ensinistrades van sortint de l'escot al mateix ritme que el motxo neteja el terra, mentre s' enfot de Déu i de sa mare.

Al.lucinades perque un d' ells els cuina un "plat especial", que no resulta ser altra cosa que un "bikini" amb ketchup, si amb ketchup i em pregunto on queda la meva autoritat de mare quan li dic al meu fill quan ho fa que aixo és una marranada?

Ara sense conyas, no vull prejutjar la forma, el sistema, la moda o com es vulgui anomenar que predomina en la nostra societat d'avui en dia, no en tots afortunadament, però és una miqueta humillant que tant cul tens tant vals o a mes mamelles mes oportunitats, i a mes múscul menys cervell, perquè és aixi, i no sé per quina estranya raó el que sobra d'una banda sempre falta per un altre, i l'intel·lecte sol ser el gran perjudicat.

Tinc la sensació que en tots aquests anys no hem entès res, ens queixem del masclisme en alguns àmbits i en canvi no som capaços de reivindicar, que som la meitat exacta d'un tot i ens prestem a fer el ridícul davant de tot un país amb tal de ser l'objecte de desig d'un senyor ja entrat en la quarantena llarga que segueix vivint amb els seus pares no per problemes econòmics sinó per comoditat, que tracta a les dones com si fossin vaques i es veu amb la capacitat moral d'exigir-los el que ells no son.

Espècimens mancats de tacte, de modals, d'educació a la recerca d'una dona que ompli les seves manques mes primitives perquè no té unes altres, i dones florer que la seva major aspiració és que no se'ls despengin els pits perquè és l'aval perquè les mantinguin la resta de les seves vides.

Trist no?

Individus que l'únic que desitgen és economitzar en despeses d'assistenta, i que a més pregunten a les seves mares quina conve mes i es presta a conviure amb dues o tres triades al mateix temps per decidir al final la que mes li interessa, creant evidentment una lluita poc ètica i gens sana entre les dones que de ser escollides veuen una sortida a la seva poca capacitat per solucionar els seus problemes per si soles.

Mentre milers de dones al món són maltractades, perden la llibertat de triar, de viure en un país en democràcia, d'estudiar, treballar i ser lliures en el seu entorn i amb la seva vida, i aquí en aquesta Europa gran i desenvolupada hi ha les que perden els seus principis i valors oferint l'oportunitat de ser tractades com a bestia.

Ells son justets pero i elles ??? ... es allò de d'on no n'hi ha no en pot rajar oi?

PD- Aquesta entrada ximpleta no és perque no m'hagi pres cap medicació que consti.

Parlem d' amor



Només podies ser tu, el meu final a totes les escales pujades, a totes les postes de sol que s'acabaven al meu pas, a totes aquelles mans que es quedaven sense gestos, a totes les dubtes i les pors, es la teva boca la que em fon com un rellotge de sorra que mai s'acaba.

Tu, on el silenci es fa carn i jo ja no soc capaç de moure'm del teu cos, traduint cada centímetre de la teva esquena al nostre llenguatge de caricies atrapant els instants de llum que em dones, on soc capaç de memoritzar totes les anades i vingudes que ens van quedant sobre la pell com a empremtes foses al cos de l'altre.

No vaig néixer sabent-te, però t'he descobert aprenen-te com una necessitat, pujant amb tu al mateix núvol on es dibuixen tots els moments que m'ofereixes obert de bat a bat en cos i anima d' un amor que creix al mateix ritme que ens estime'm.

Agafats de la mà obri'm les finestres al mon i mira'n-te als ulls sé que puc recorre't mil vegades de dalt a baix i en cada abraçada trobaré un sentiment nou, un miracle que reneix a cada sot on els meus llavis s' enterran a la teva pell.

T'he trobat pel camí desprès de moltes mirades, de moltes paraules, de signes muts, de nits en vetlla i d'altres vetllant somnis, sense estels ni llunes, amb la certesa d' aixecar-me al matí enganxada a una esquena on dibuixar presents, acariciant unes mans que em porten, que em rendeixen, unes mans que moldejen la meva cara amb tendresa i m' emboliquen d' olors i de sabors fins llavors mai reconeguts.

Ets la meva historia, el meu amor, el de sempre, el que s' embolica de mi i em pertuba el sentits, el que s' enfonsa dins la meva ànima cada vegada que jo m' enfonso dins del seu cos i al mirar-lo em rendeixo als seus peus.

Ets el meu cel, el meu temps, el que banya els meus desitjos , el que em vesteix amb lligams tan profunds com la pell, amb la bogeria d'un amor que fins a sempre serà la meva brúixola.

( De la meva llibreta de viatge Retalls de Pell )

Ni art ni cultura



Fa dies en plena Gran Via una associació antitaurina, una de tantes a Catalunya em va demanar si volia signar per la causa, evidentment no m'ho vaig pensar dues vegades.

Confesso que cada vegada que un toro agafa a un torero no sento la mes mínima llàstima, ningú li obliga a enfrontar-se a un animal indefens i massacrar-li d'aquesta forma, al contrari, penso que la balança no és gens equitativa, l' animal des de el moment que esta en una plaça te clar el seu final i els toreros es juguen la vida, però per diners i a un preu molt alt.

La meva relació en defensa dels animals ja ve des que era ben petita.

A casa teníem gossos, gats, gallines, conills, tortoles... i un estiu els meus pares van decidir comprar un gall dindi per criar-lo ells mateixos i sacrificar-ho per Nadal, en "Tonet" no nomes no ens els varem menjar per a Nadal, sinó que va compartir bastants Nadals amb nosaltres fins que va morir de vell.

Quan vaig començar la meva odissea pels Països Àrabs vaig decidir deixar de menjar carn allà, a partir del dia que vaig anar al mercat i vaig demanar un conill, que és la meva carn preferida, i en una gàbia em van ensenyar uns quants conillets, jo encara no l' havia agafat el punt al país aixi que vaig pensar que era com a reclam perquè veiéssim el ben cuidats que estaven, imbecil de mi!!!, jo m' anava mirant la carona dolça dels conills quan el "brètol" de la botiga, una especie d' armari empotrat  amb barba em pregunta quin m' agrada mes i dit i fet  l' agafa pel ganyot i "claca", res amb un segon i davant meu, em vaig quedar tan impressionada que li vaig dir que el conill s' el podria fotre ell amb pels i tot.

I res a dir del animalet que tenen a les cases abans de Ramadà per sacrificar-los en una festa on si no passes per damunt l' animalet desangrat et cauen anys de mala sort perque Alà et fot el dit l' ull, una "Mourinhada" com es diria ara, ni cal dir que l' animalet va "fotre el camp" dos dies abans perque alguna enemiga de Mahoma el va deixar anar, des de llavors les meves relacions exteriors van empitjorar una miqueta.

Tot aixo es merament anecdòtic, ja sé que es mata'n animals per menjar, però també crec en les formes i sobretot la dignitat de tot allò que es viu.

A Catalunya hem aconseguit que aquesta mal anomenada "Festa Nacional" desaparegui de moment, encara que els afeccionats a aquesta barbàrie diguin que s'intenta fer desaparèixer aquesta "festa" perquè els ignorants la titllem d'espanyolista.

Jo els diria que ideologies al marge aquesta festa és una aberració , una crueltat i una falta de respecte a uns animals que moren a la plaça vexats i torturats.

En 1980 la UNESCO va dir :

"La tauromàquia és l'art de torturar i matar animals en públic "

Fa poc vaig llegir els prolegòmens a una correguda (queda fatal la parauleta pero..)dies abans el toro és confinat en un lloc on amb prou feines té espai per moure's.

Allà el sotmeten a vexacions i tortures amb l'única fi d'afeblir-ho.

Abans que entri a la plaça, el toro és conduït al "toril" on és patejat en els testicles diverses vegades retallant-li les banyes perquè perdi totalment el seu angle d'atac cada vegada que tracti d'envestir al matador.

Les banyes del toro són derivacions de l'os frontal.

Amb la qual cosa quan els hi retallen perd la seva activitat anatomofisiològica, ocasionant-li un dolor intens i alterant la seva percepció de la distància.

Per disminuir-li la seva deficient visió se li cobreixen els ulls amb vaselina i se li introdueix cotó o estopa al nas i gola per dificultar-li la respiració.

És a dir, afebleixen al toro perquè per instint natural i força brutal, els matadors no podrien si més no fer-li pessigolles a un toro en les seves reals condicions físiques.

I ja no explico més aberracions a la qual és sotmès l'animal ni la tasca del "picador", amb una llança que acaba en un arpó de 10 cm i és d'acer punyeixo tallant quin objectiu és tallar al toro els músculs del coll i l'esquena.

Una mal anomenada "festa Nacional" que és la vergonya de molts i ens talla a tots pel mateix patró de sanguinaris.

Ho va dir Gandhi :

" La grandesa d'una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats en la manera en què tracta als seus animals"

Però veient com últimament es tracta a les persones que anem a esperar,sí a més és a canvi de molts diners, de totes formes quins ous que per aixo si hem sortit al carrer i per defensar els nostres drets com a treballadors i ciutadans seguim com les putes i posant el llit,pero aquesta es un altra historia..