Plou i he començat el dia una mica regirada i analitzant tal com esta la realitat d'aquest país vull dir un parell de coses .
Pertanyo a aquesta generació que ha sortit a les nits a divertir-se sense necessitat d'emborratxar-se o de col·locar-se, i molt menys d'agredir a ningú o de destrossar material urbà.
Em podien caure bé o molt malament els professors però mai hagués pensat en insultar-los, agredir-los o vexar-los, perquè d'haver succeït els meus pares m'haurien quadrat de la forma que haguessin considerat convenient i amb dos mastegots com a avançament, i per descomptat sense tenir la necessitat de cap psicòleg per pal·liar el trauma que em suposava els dràstics horaris que m'imposaven ni de denunciar-los per maltractament.
Els avis eren la veu de l'experiència, estaven atesos i eren respectats com a motor important de les famílies.
No es sentia parlar de pederàstia, de vexacions infantils i menys de maltractaments, i d'existir la llei era prou dràstica per castigar durament tals delictes.
L' abanderat de la televisio no era una dement del sentit comú i del protagonisme, una autoproclamada mare coratge per un polvo ben remunerat i quina capacitat moral no li arriba per pensar que mares coratge, són, som totes aquelles que exercim de mare i pare alhora, que tenim les esquenes prou amples per carregar amb tota la responsabilitat a coll sense tan sol plantejar-nos si podem o no.
Eren altres temps on s'acceptaven les denúncies socials DNI en mà i no amb qualsevol anònim indecent que pot ser produït per qualsevol tipus de animadversió cap als demandats o per diners.
Existia el respecte a la vida, cap a la parella, la nostra i la dels altres, mai la infidelitat, el divorci o el dolor eren retransmesos en directe davant la morbositat de tot el apis.
I ara que?
Per descomptat no puc aprofundir en tots els aspectes perquè tal com esta la situació a tots nivells en aquest país necessitaria alguna cosa mes que una entrada en un espai desconegut de nula repercussió mediàtica per vomitar tots i cadascun dels punts que han fet que perdi la confiança en aquesta societat i en els estaments que la representen.
Pero hi ha molts punts que jo tinc en consideració.
La permissibilitat dels pares davant els fills, la deshumanització de l'ésser humà, la falta de respecte i la manca de valors, i perquè no afegir la falta d'escrúpols i sentiments, perquè quan aquests existeixen, és la pròpia consciència la que no permet donar segons quins passos que van en contra d'un mateix i dels altres.
Tot sembla estar permès, no hi ha limitis, no hi ha fronteres entre el be i el mal, nomes la falta de principis morals de cadascun a creuar-les.
No sóc la Mare Teresa de Calcuta, ja m'hagués agradat a mi tenir la generositat i la bondat d'aquesta gran dona, al contrari, jo podria haver estat en el rànquing de les persones que pitjor han fet les coses, però l'experiència és un punt, un valor en alça que m'ha ensenyat a educar al meu fill perquè s' empapi d'uns valors ètics i morals que li ajudin a ser millor persona, a explicar-li els errors que vaig cometre jo, perquè al final els fills sempre són el que els pares fem d'ells.
Els errors serveixen per canviar en nosaltres tot allò que veiem en mirar-nos al mirall i no ens agrada,però en aquesta societat necessitem començar de zero.
No es pot romandre impassible o mirar cap a l'altre costat, el futur estarà en mans dels adolescents d'avui i nomes amb una bona base moral podem donar-li encara un gir a aquesta societat que cada vegada esta mes podrida.
Veig en la televisió aquests programes on adolescents, insulten, vexen i maltracten als seus pares, o aquests altres on la màxima aspiració d'elles és lluir contra mes recautxutades tinguin els pits millor, i ells bavejant tot muscle que són un insult a la intel·ligència de de l'ésser humà en general i al de la dona és particular.
I penso a la mà d' aquets esta el futur?,
Per altra part els partits politcs, tots i sense excepció són una "xarlotada" ningú busca solucions, els uns i els altres es limiten a tirar la merda en les teulades alienes a la recerca de sortides electorals, la corrupció, la manipulació, les mentides tot val per aconseguir les regnes d'un país que estan enfonsant entre tots.
El govern ven a les empreses, els sindicats venen al treballador, i els treballadors vivim sumits en la inestabilitat de pensar que passara demà.
Es gasta diners en estupideses, es creen mes subsidis en lloc de crear llocs de treball i des de fora i des de dins, i amb el poder que m'atorga veure la situació en altres països , pregunto que fan brigades senceres de ciutadans estrangers realitzant les obres de les grans ciutats,mentre als obrers del nostre país amb àmplia experiència en la construcció se'ls diu que no hi ha places per cobrir ?
Aquest és el sentiment de país, de patriotisme i d'Espanya del que tant es porten la boca els Srs diputats de tots els partits polítics que ens defensen? Mentre pares de família amb cotitzacions eternes fan cua tots els dies en les oficines de desocupació, o es passegen pels polígons industrials a la recerca d'un dret que ja per si hauria de venir atorgat.
No em valen excuses , portem ja bastants legislatures perdent el nord d'aquesta societat perquè aquesta crisi no ve del Sr. Zapatero, encara que aquest ajudant al fet que les coses vagin pitjor, aquesta crisi va tenir ja els seus inicis durant l'era Aznar, la seva permisibilidad amb les lleis de estrangeria, amb els permisos de treball, amb els contractes porqueria, etc
Ajudes a l'empresari i als autònoms, facilitats a les empreses amb expedient de regulació, i en el cas de Catalunya que donguin una mà a tantes altres empreses que veuen com es porten les seves cadenes de muntatge a altres llocs.
Que es baixin els sous els diputats, eliminint les dietes i extres i contribueixin a normalitzar la situació desesperant d'algunes famílies.
Ja sé que el que dic és una utopia, però és el meu dret a la rebequeria perquè estic fastigaxada que uns i uns altres nomes serveixin per abocar-se merda mentre els de sempre paguen els seus errors.
Srs polítics, que les famílies desestructurades no som les persones separades amb fills, per Déu!! desestructurada és una família que l'infortuni o la maldat els ha arrencat el dret de romandre units, de desenvolupar una vida digna o de veure créixer als seus fills.
No tot val, de fet amb els anys t'adones que molt poques coses valen la pena, i cabria la possibilitat que de tant en tant un s' atures a pensar al lloc que realment vol arribar, no com a meta, sinó com a ruta a prendre de les tantes possibles, un lloc més en el qual val la pena detenir-se sense la necessitat de danyar a ningú i valorant-se tant a ell mateix com als altres.
De poc val aquesta entrada, de fet toca tantes coses sense profunditzar que és gairebé incongruent però mireu avui es un dia de pluja i sento el vent a la cara...
