L' ara mateix

No sé, tot sembla diferent, ahir al bus, no érem més de tres persones, i jo com sempre que no venen les meves companyes, venia escoltant música, i no sé si per la melodia que m'embolicava sencera i em feia retornar a anys que la ballava com una esbojarrada,o aquesta mena d'angoixa que darrerament prefereixo no aturar-me massa en reparar en mi, perquè no em deixaria respirar.

Em veig reflectida al vidre amb la mascareta, i en l'impensable que hagués sigut anys enrere trobar-nos en aquesta situació, en els futurs a curt termini, demà passat ja és futur, perquè estem en mans d'uns autèntics dements.

I llegeixes, escoltes, i treus les teves conclusions, sense tenir un màster en res, però amb la saviesa que et dóna la vida i els anys recorreguts, i recuperes vells llibres d'història, i si, és cert, la història és cíclica, i és una roda que gira fins a passar dues vegades pel mateix lloc.

Realment puc dir que m'ha canviat la percepció de tot, des de sempre la majoria de la població veu el món en blanc i negre, evidentment, ni ho saben, ni ho reconeixen, i hi ha ments simples que ni tan sols tenen posicionament, es dediquen a sobreviure i poca cosa més, per ells l'essencial que s'obrin els bars, les platges i els centres comercials.

A mi tot això se me'n fot, la birreta la puc prendre al balcó o a la saleta de casa meva, i la platja, com l'altre dia hi vaig anar al vespre, necessitava olorar i escoltar el mar, era com comprovar que el món s'havia aturat però ell encara seguia allà, viu.

Trobo a faltar les abraçades, i ara que no em contestin que estan sobrevalorades o que ja tot arribarà, ja ho sé que tot arribarà , però arribarà a destemps, espero que no tardi massa i ja se'ns hagi endurit la pell.

I a poc a poc tornant a la quotidianitat, m'adono, que seguim igual de superficials que sempre, segueix costant mantenir converses profundes, poder despullar-se sencers, sense pors, vomitant el cor i sense filtres.

Som el que mirem, el que recordem, el que anhelem, el que jo escullo veure, el que em permeto dir, encara que posi la pota mil i una vegades, però sóc jo, els meus records fets a mida, perquè sempre em quedo amb el millor de tot i no tinc espai ni ganes per la resta.

Però els estúpids segueixen llegint els senyals a l'inrevés, sense adonar-se que les persones tenim una data de caducitat més que evident des de que estem vivint un fet històric... l'any que la terra va obligar al món a aturar-se.

Mamarules de diumenge

No sé si haurà servit d'alguna cosa la tragèdia que està vivint la humanitat, a mi m'ha servit per treure'm les poques pors que em quedaven.

De deixar-se la pell caminant sobre el filferro, perquè no passa res si un dia ens mirem i no ens reconeixem en el mirall, segur que l'endemà la llum l'incendiarà.

Dies de punt i coma, de bufar a l'aire, de silencis, de retrobaments i mirades, estem fets de trossos de pell, a vegades trossos desproporcionats, peces inexactes, però tan fetes a mida de la vida, que sempre encaixaran en algun cor, en algun lloc.