diumenge

L' ara mateix



No sé, tot sembla diferent, ahir al bus, no érem més de tres persones, i jo com sempre que no venen les meves companyes, venia escoltant música, i no sé si per la melodia que m'embolicava sencera i em feia retornar a anys que la ballava com una esbojarrada,o aquesta mena d'angoixa que darrerament prefereixo no aturar-me massa en reparar en mi, perquè no em deixaria respirar.

Em veig reflectida al vidre amb la mascareta, i en l'impensable que hagués sigut anys enrere trobar-nos en aquesta situació, en els futurs a curt termini, demà passat ja és futur, perquè estem en mans d'uns autèntics dements.

I llegeixes, escoltes, i treus les teves conclusions, sense tenir un màster en res, però amb la saviesa que et dóna la vida i els anys recorreguts, i recuperes vells llibres d'història, i si, és cert, la història és cíclica, i és una roda que gira fins a passar dues vegades pel mateix lloc.

Realment puc dir que m'ha canviat la percepció de tot, des de sempre la majoria de la població veu el món en blanc i negre, evidentment, ni ho saben, ni ho reconeixen, i hi ha ments simples que ni tan sols tenen posicionament, es dediquen a sobreviure i poca cosa més, per ells l'essencial que s'obrin els bars, les platges i els centres comercials.

A mi tot això se me'n fot, la birreta la puc prendre al balcó o a la saleta de casa meva, i la platja, com l'altre dia hi vaig anar al vespre, necessitava olorar i escoltar el mar, era com comprovar que el món s'havia aturat però ell encara seguia allà, viu.

Trobo a faltar les abraçades, i ara que no em contestin que estan sobrevalorades o que ja tot arribarà, ja ho sé que tot arribarà , però arribarà a destemps, espero que no tardi massa i ja se'ns hagi endurit la pell.

I a poc a poc tornant a la quotidianitat, m'adono, que seguim igual de superficials que sempre, segueix costant mantenir converses profundes, poder despullar-se sencers, sense pors, vomitant el cor i sense filtres.

Som el que mirem, el que recordem, el que anhelem, el que jo escullo veure, el que em permeto dir, encara que posi la pota mil i una vegades, però sóc jo, els meus records fets a mida, perquè sempre em quedo amb el millor de tot i no tinc espai ni ganes per la resta.

Però els estúpids segueixen llegint els senyals a l'inrevés, sense adonar-se que les persones tenim una data de caducitat més que evident des de que estem vivint un fet històric... l'any que la terra va obligar al món a aturar-se.

2 comentaris:

  1. Frase final lapidària ! "L'any que la terra va obligar al món a aturar-se" ...diria al "Món humà" , tot el demès continua fent la seva... fins i tot , potser passant de nosaltres , com fins ara molts de nosaltres hem fet amb "ells". Ara amb la "desescalada" , potser podríem posar un nou títol al capítol , un títol de pel.licula..."L'any que vivim perillosament"! doncs seguirem amb les incerteses i mancances en el nostre dia a dia... això sí, a molts els seguirà preocupant més poder anar de vacances o a la platja i deixarà de tenir importància si al metro no hi ha prou espai, quan al matí anem a treballar o si s'ha de ser més benèvol amb tal de que arribin els turistes...tot sigui pel negoci !.
    Bona setmana :)

    ResponElimina
  2. El pitjor de tot és que a molts no els servirà de res, potser perquè no els ha tocat de prop el patiment aliè, i el millor, al menys per mi, és que em ratifico en la idea que en aquest món de vanitats, ni encaixo enlloc, ni m'interessa per res.
    Bona setmana.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.