A la vida hi ha persones de molts colors, i quan vaig començar el meu caminar sola i lluny de casa ,em vaig topar amb essers que destil·laven a la seva mirada tots els colors impossibles de l'arc de Sant Martí.
És innat de qui tria la solitud, el mirar amb certa objecció a la vida, als altres els hi semblem a simple vista que son gent solitària i de breu estada com la sorra que tantes vegades han trepitjat els peus, però aquests éssers singulars com diu un bon amic meu tenen la capacitat d'estar sense cridar, d'ensenyar a mirar el món des d'aquest horitzó tan ampli que permet a l'ésser humà no ser presoner de cap pensament.
No sé vosaltres jo entec l' amistat com el punt de llum d'un univers d'extrema saviesa on en els horitzons es reflecteixen tots els llocs i els temps, deixant d'existir el moment, fent etern un batec i mes suportable un dolor.
Estic feta d'una altra pasta ho sé i admeto no encaixar gens en aquesta societat nostra perque vinc de més enllà, on s' enfoten de les bajanades d' avui en dia i on el realment important es sobreviure a les penalitats d' haver nascut en un mon on el sol nomes surt per uns quants.
De vegades coneixes a persones i penses que no han de mirar molt lluny per trobar al seu pitjor enemic, perquè encara que es passin la vida fugint el seu enemic seguira sent incondicionalment la seva ombra.
Quan arribes als 30, comences per passar dels estereotips, del que realment pensen els altres i del que diuen pensar, nadem contra corrent moltes vegades, arriscant-nos amb o sense necessitat de fer-ho, fins i tot de vegades primer ens piquem i després, per suportar la ficada de pota ens embriaguem i enfonsem en un altre merdè que distregui a la nostra consciència durant una estona.
Però els anys apart d'arrugues et porten saviesa, a uns mes que a uns altres també és cert i t'ajuden a entendre el feliç que seria la humanitat si visquéssim i deixéssim viure.
Un bon començament seria el respecte, la tolerància, dedicar-nos temps assaborir-nos i conèixer-nos sense màscares i sobretot no fotre'ns en la vida dels demés.
Descobrir-nos a poc a poc, sorprenent-nos en moments i potser horroritzant-nos en uns altres però acceptant-nos tal com som sense judicis.
Semble que estem rodejats de "clons" imbuïts del do de l'originalitat, aprenents de Rodolfos Valentino, sense temps, perquè per l' estupidesa no existeix l'edat, nomes les ganes d'aparentar el que no sé és, famolencs d'aventures i del sexe tàntric, plens d' incongruències i confirmant allò de que el sentit comú i intel·ligència no esta a l' abast de tothom.
Mestres d'una moral venuda a terminis administrada per ells mateixos, mes enllà del diví i de l'humà, amb dots d'oradors quan critiquen les incongruències dels demés i no s' aturen a les barbaritats pròpies de jugar i manipular la veritat per fer-la a mida de la seva imaginació corrupta.
M'hagués donat absolutament igual si me'ls hagués creuat pel carrer un dia normal qualsevol, de fet semblen estar fets en sèrie, però resulta que quan em venen a tocar la moral en totes les seves infinites possibilitats em carrega una mica i mes per un mail ple d' improperis i nick fals.
Entenc que per aquest mitja coneixem gent i ens formem una idea, de vegades encertada i d' altres de que res és el que sembla i en aquest món surrealista encara menys. La nostra finestra és un món obert a la vida, on uns es presenten tal com són, i uns altres s'amaguen en la identitat del que realment els hagués agradat ser.
No hi ha temps ni distàncies, no hi ha colors ni edats, nomes la intenció sincera o no...de cadascun a ser com és o com l agradaria que el vegin els altres.
Pero per sort també hi ha gent a la qual coneixes per transcriure sentiments, amb la que t'identifiques perquè molts dels seus conceptes i els seus valors són els propis , gent que ofereix la seva amistat i amb la que t'uneix una espècie de connexió de la qual saps poc perquè tampoc vols vulnerar els limitis de la seva intimitat, però gent que un dia em van entrar de ple i que és tant el que m'he emportat d'ells que sempre formaran part del meu equipatge de vida.
Aixi dons per aquest
llepadorclitoria@yahoo.es , aquest fantasma ridicul li faig saber que jo escric el que em rota, tan és si de política, d' amor, d' amistat, del Barça de sexe o de qualsevol cosa que amb passi per la barretina en aquell moment, sense missatges subliminars i sense saber si els altres llegeixent entre lineas el que jo no pretenc ni busco.
I pel "il.luminat", el clítoris el pot anar llepant a sa mare que jo j' estic ben servida, la pobra dona deu ser una santa pero ha tingut la desgracia de parir un brètol d' intel·ligència distreta i potser fins i tot amb halitosis.
He dit.
