Com tantes vegades m' agradaria sentar-nos en un raconet de la vida i parlar, xerrar de tu, de mi, del pare, de tot allò que tantes i tantes vegades acostumaven a fer amb un got de xocolata a la mà.
Ara et miro et penso i et torno a mirar, i de tant en tant recorro els mobles que ara interrompen altres vistes des de la teva habitació i sé que m'agradaria tocar lleument la teva finestra i que amb un somriure l'obrissis per a deixar-me dormir en el teu llit.
Recordes quan portaves l' esmorzar al mati per les dues quan tornava per vacances mentre el pare dormia? i rèiem i t' explicava la meva vida, les meves histories viscudes i desviscudes d' amor, les llarguíssimes cartes des de Egipte, la rosa seca per Sant Jordi en un sobre vermell, les tardes de partit a Can Barça fins i tot del Barça d' en Pep ara gaudiries.
Una vegada vaig sentir que l' Alzheimer es una infermetat tan summament cruel que aprens a oblidar a la gent que estimes en vida, i no es veritat, no l' oblides nomes oblides aquells retalls de vida que sempre es col·loque'n a les estanteries del record amb noms i dates.
Aprens a no posar temps als moments, a no esperar, a gaudir cada somriure, cada batec, a tenir una paciència infinita amb la vida encara que ella cada dia sigui mes ingrata.
Saps Eugènia? el teu somriure, la teva mirada, la tendresa amb la que m' agafes la mà quan en les teves poques paraules no et surt el meu nom , sinó qualsevol altra que hagi quedat retingut a la teva memòria.
Però tan és, la rialla es meva com també ho son els moments que hem viscut juntes, les estones que el meu fill passa amb la seva avia donant-li el sopar, llegint les poesies que tot just a començat a escriure i tot allò que varem ser juntes un dia.
Es desolador mare veure un cos al que la ment ha abandonat. Mirar a qui un dia va ser tot un món, amb qui es van apurar moments i es va compartir a glops tots els instants d'una existència i de qui ara no puc sentir ni l' escalfor de la seva abraçada.
Veure de sobte com li arrabassen l'ànima i la submergeixen entre llums i ombres i encara que jo vulgui retindre i no la deixi de la mà cada dia es una mica mes lluny de mi, de tot el que sóc, de tot el que m' agradaria viure amb ella i compartir.
Un cos, un tros de carn ferida, ànimes absents endollades a la vida, absents de qualsevol sentit de proximitat, d'afecte, de sentiment, de dolor...fragments de vida tombats al llit inerts a la llum del sol.
No et reconeixen, no t' anomenen,... però t' estimen, amb altre cara, amb altres noms, sense records, però t' estimen perquè nosaltres també hem apres a estimar-los sense passats, comença'n de nou en un món estrany, sense equipatge de consciència i sense consciència de vida.
Semblen perduts, dispersats en un univers estrany que abandona el cos, però estan vius i es la seva anima la que ens vetlla per no deixar-nos embogir.
I avui no es cap dia especial mare, nomes un de tans d'altres en els que et trobo a faltar i el teu somriure es un bocinet de cel enmig de la foscor.
Dia Mundial d' Alzheimer
