NO cal titol, filosofia de vida només

Si alguna cosa té l'edat, és que desapareix aquella necessitat imperiosa de quedar bé amb tothom, és com si es trenquessin tots els miralls i només quedés el "tu" més íntim i real. 

Vivim en un moment estrany, més superficial que autèntic, on per no haver d'entrar en aquesta voràgine de consum, d'egoismes, de rutina, de mentides, has de fugir cada dia de tots els entrebancs sense mirar als costats. 

M'he perdut en algun esglaó, i sóc una inconformista com deia la mare, però tinc clar que cada dia hi ha més gent disposada a no formar part del circ que és aquesta societat, i aquest món que ens han anat modelant a mida, per només convertir-nos en titelles del sistema. 

Des de la meva ignorància en vers a molts temes, científics sobretot, he optat per llegir, llegir, llegir i escoltar i després fer meva la lògica de tots els continguts, i cada vegada som més els que hem obert els ulls i subtilment ens apartem dels guions i estereotips que ens imposen. 

Mireu, a mi em rellisca bastant el que és coherent o el que no és, el que és políticament correcta del que no, un pot equivocar-se cada dia, i dels errors que comet prendre decisions, no cal preocupar-se més temps dels innecessaris per res. 

Cadascun és amo del que té i del que regala, i no hi ha res com lliurar-se amb els ulls tancats, o marxar en direcció contrària del que tens davant i et buida.

La vida, la felicitat, l'alegria, sovint no és un on ni un com, és tan sols un amb qui, encara que a vegades el qui que esculls ets tu, no tothom qui arriba a la teva vida, es queda i no tothom marxa, però hem de saber col·locar a les estanteries de la nostra història tot el viscut com a part de nosaltres deixant anar les cordes, perquè amb els anys vas esborrant els "això mai". 

El món està ple de valents ferits i de covards intactes, però cada ferida explica una història que ha valgut la pena, és la sensació d'estar viu, i encara sort, perquè aquestes alçades de la vida on tot sembla tan irrellevant menys els egos propis, tu poses les normes, però sense oblidar que si vas acompanyat hauràs de saber alternar el timó. 

I possiblement, ens seguirem fent més preguntes que respostes, però l'important és no conformar-se ni romandre apocats en l'apatia i els silencis.

Pensaments

 La vida són seqüències, unes t'agafen despentinada i altres vestides de nit, però no cal ser prudents amb la passió o l'alegria, no hi ha temps...

Desitjos a l' univers

 

 Al contrari del que diuen alguns, a mi tota aquesta situació actual em dóna per pensar, potser perquè no m'agrada la que ara mateix em toca viure i contràriament al que pensava fa uns anys, estic desitjant trobar la manera, la forma, o els mitjans, com ho vulgueu anomenar, de marcar distàncies d'aquesta societat, no sé si deshumanitzada, si superficial, o només perquè jo sóc la rara, i encaixo cada cop menys.

Però des de fa un temps faig plans, a l'aire potser, però plens d'il·lusió i ganes.Trobar una casa antiga, reformar-la i fer-la a poc a poc meva, no cal que sigui massa gran, però que tingui molta llum, i molt jardí, per cultivar el meu hortet, i plantar tota classe de plantes i herbes aromàtiques.

La meva bodegueta de bons vins i caves, amb raconets per escriure, per restaurar mobles vells, per emocionar-me amb una posta de sol, sopar als capvespres a la llum de la lluna, i buidar-me en una matinada de llençols amb aromes de passió, amor i sexe.

Recordo amb un somriure, la casa dels pares a Montcada, el pare va fer una peixera amb pedres naturals, era d'aigua freda i l'omplíem amb aigua del riu, i amb aquells peixos taronges,i els petitons que anàvem a buscar al riu Besos, quan encara es podia pescar.

A mesura que ens fem grans mirem més enrere, no sé si per nostàlgia o perquè d'haver sabut el ràpid que passa tot, ens hauríem aturat a assaborir més els moments i hauríem deixat menys coses pel camí.

Però també és cert, que carreguem amb altres tantes que necessitem dur a coll, la innocència passa, però no la capacitat de sorprendre i sorprendre'ns, avançar o parar-nos a la meitat del camí, en un anar i venir de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, tenint la possibilitat de reescriure-las.

I al final, entre esbossos d'il·lusions i del que vols que sigui, saps que res que vagi més enllà de la pell i d'un batec, serà capaç de gaudir de la vida i d'assaborir la veritable essència del que som.

Resolt

 La solució perquè no quedin publicats anuncis i pajarracus de tota mena, es que m'ha arribi un filtre per mail, com passa a altres molts blocs i jo doni el consentiment per la seva publicació, i és el que he fet.

Cada vegada hi a més gent que no té res més a fotre, que tocar els pebrots al pròjim.

Gràcies

Som sempre...

Si fossis temps...

series l'instant 

on vull quedar-me a viure...

No ens quedem a la meitat...

Avui quan he entrat a llegir a Twitter, he vist a "Tendències" la mort del marit de Paz Padilla, m'he aturat a llegir la seva historia d' amor.

Es van enamorar molt joves, ho van deixar estar, cadascú es va casar pel seu costat, i al cap dels anys es van tornar a retrobar.

Els ha durat poc la felicitat, i ell ha marxat per una, de tantes maleïdes infermetats. 

Segurament és la història del molts, però al ser un personatge públic es més visible. Aquests darrers mesos i en plena pandemia, hi han moltes histories semblants, vides que s'han quedat a mitges, quedant tot encara per fer.

Viure és urgent, com deia l' estimat Pau Donés i segons passen els anys, ja no per l'edat, que sempre he pensat que és un estat emocional, sinó per la situació del món, sembla que s'hagi obert el temps enrere de la humanitat.

Segueixo llegint paràgrafs de Nostradamus, el vaig aparcar fa anys, i no fa massa el vaig tornar a recuperar perquè desgraciadament tot està escrit, i no em preocupa el final, em preocupa l' ara, el saber aprofitar el poc o molt que ens pot quedar, que no em quedi res pendent de tot el que vull, del que necessito fer, de tancar portes o obrir-les del tot, però no quedar-me al mig.

No cal buscar incansablement senyals que et diguin que estàs en el camí correcte, o buscar l'ordre, evitant frenades brusques, i vertigens. 

Cal deixar-se anar, i caure en el cor, en el cos, en el lloc, correcte o incorrecte, però que ens desboqui i ens despulli de pors.

Un punt i coma fet de bocins de tots els passats, que arriben del no-res,sense demanar, sense avisar i que no cal que et diguin, ja estic aqui.

Cometa Neowise...

Segueixo rebuscant entre moments, i em segueix emocionant el més simple, una picada d'ullet de la natura, una posta de sol, una matinada, uns llençols amb olor de pell, de nit de sexe, de sentiments, de records...

Qui acaricii les meves cicatrius i pregunti d'on va venir cadascuna, compartir un cafè, que la seva mirada et faci baixar les defenses, que no tinguis necessitat de prendre distancia, de mentir, perquè et sens vulnerable i insegura.

Que assimili els meus detalls més petits, qui sense paraules sigui el meu jo, el meu pensament, escodrinyi el meu cor i es quedi a viure. 

No m'agraden les arrels que lliguen a la vida, a la costum, a la necessitat, estar on vull, amb fam del cada dia, amb la pluja de lo desconegut mullant-me sencera, escoltant els batecs que em provoca tot ell sencer.

I en aquest moment màgic que la vida ens regala, em quedo quieta davant un instant perquè vull, lluny de mirades, de finestres, callada, amb fam d'horitzó, de vida, de cos, i amb totes les sensacions d'un capvespre estrenyent els meus turmells.

Naturalitat davant de tot

Estic fins els ovaris del tema CONGUITOS...

Des de que sóc petita he vist els Conguitos a casa meva, aquelles boletes de cacauet cobertes de xocolata blanca o negre, personalment m'agrada més la negra perquè no és tan dolça.

I en aquesta societat més papista que el papa, ara resulta que els meus CONGUITOS, són una degradació a la raça negra...

Començo per dir, que un natiu del Congo s'anomena CONGOLEÑO, i que mai quan he menjat Conguitos, encara ara, no veig que m'estigui fotent a cap senyor baixet i rodonet, i sí no uns cacauets que són un vici i un no parar.
Ara bé, si tant problema tenim amb les boletes rodones banyades amb xocolata, que fem amb el blat de MORO, el braç de GITANO, o les galetes FILIPINOS.
Perquè del Tiro al BLANCO...ja ni parlem, oi?...

Deixem de buscar els tres peus al gat d'una vegada i visquem hòstia!!, que la diferència la marquem nosaltres quan deixem de veure les coses amb la naturalitat que tenen.

L'anormalitat de ser normal

No sé vosaltres, a mi m'agrada la solitud, aquelles estones que passo a la terrassa de casa amb una birreta, una copa de cava, de vi o una cola, depen del moment, i del que jo necessiti, per perdrem en aquest horitzó tant immens que és el cel.

El dia a dia quotidià fa tocar fons moltes vegades, perquè hem après a deixar de mirar les coses, i passar de puntetes, de tant veure-les

Vaig trobar-me una amiga pel carrer fa uns dies, i ens varem abraçar, una abraçada sincera, plena de llum, de sentiments, de les que t'omplen el cor i no calen paraules, ni em vaig adonar de les mirades del voltant, fins que una veu em va dir, que inconscients no veieu que no es pot abraçar? Tranquil, no et pensava abraçar, li vaig respondre, i em vaig quedar tant ample.... 

I mira que és senzill embolicar el cor de moments, deixar-se portar, no mesurar res més que no estigui entre la pell i els ossos, amb la força arrasadora d'un huracà, sentir-nos vius en una boca i embogir en un cos clamant redenció.

La vida a vegades és una carrera de fons per superar-nos a nosaltres mateixos, però cada cop menys, perquè hi ha més a viure, sense pors, sense complexos i menys a superar.

Recordar vells temps i viatjar sense bitllet de tornada, perquè encara que la història passi de moda, i hagin altres histories, sempre recordarem la millor part, perquè ens la sabem de memòria. 

No cal posar excuses per arribar tard, només cal arribar a temps, tancar el paraigües quan plou i sentir la pluja a la cara, sabent que potser no saps on vas, però que sempre arribaràs a algun lloc.

Perdre'm en el no-res, i en el tot, no només viure, sinó sentir-me viva.

Fàcil oi?

La màgia de Sant Joan.

Ni cal dir que Sant Joan es una nit especial, per uns es tirar petards, fer fogueres, i coca.

Per mi és un ritual màgic des de sempre, quan vivia amb els pares, eren nits de coca i cava a la llum de la lluna al pati de casa, converses, aquell punt d' inflexió del meu pare que em deixava veure un glopet de cava o d' aquella barreja que és feia preparar ell, de moscatell i vi ranci.

Ja de més gran, i per aquests mons de deu, era també la meva nit allà on fos, sense cava,sense coca, però sempre la lluna i jo. Recordo les preguntes del meus companys, però que hi veus?, ho veig tot i em veig a mi, molt petita.

Més tard, encara la vaig estimar més, perquè vaig poguer compartir tot aquest ventall de sensacions amb qui no és necessitaven paraules per transmetre un sentiment i adonar-me que coincidir emocionalment amb qui és com tu, és meravellós. 

Ara, després del temps, la lluna és la mateixa, i segueixo fent especial aquesta nit, necessito els seus silencis, fer interminable una copa de cava, i lliurar-me nua i sense vertigen, tal com sóc.

Els anys no ens canvien, ens fa duals, i el que fa possible escapar d'aquesta dualitat és una mirada on reconeixes, i això a vegades, requereix el treball de tota una vida, una mirada que ens retorna a veure'ns sense filtres ni vergonyes, desinhibits de cos i moral, un despullat integrà i a cor obert.

I en nits com ahir, la sento tant meva com sempre, a pocs botons de deixar-me tota nua, i sense fer-me amagar l'ànima sota la brusa.

Destí?...no, jo.

El final 

sempre sorprèn encara que estigui escrit des del principi...

L' ara mateix

No sé, tot sembla diferent, ahir al bus, no érem més de tres persones, i jo com sempre que no venen les meves companyes, venia escoltant música, i no sé si per la melodia que m'embolicava sencera i em feia retornar a anys que la ballava com una esbojarrada,o aquesta mena d'angoixa que darrerament prefereixo no aturar-me massa en reparar en mi, perquè no em deixaria respirar.

Em veig reflectida al vidre amb la mascareta, i en l'impensable que hagués sigut anys enrere trobar-nos en aquesta situació, en els futurs a curt termini, demà passat ja és futur, perquè estem en mans d'uns autèntics dements.

I llegeixes, escoltes, i treus les teves conclusions, sense tenir un màster en res, però amb la saviesa que et dóna la vida i els anys recorreguts, i recuperes vells llibres d'història, i si, és cert, la història és cíclica, i és una roda que gira fins a passar dues vegades pel mateix lloc.

Realment puc dir que m'ha canviat la percepció de tot, des de sempre la majoria de la població veu el món en blanc i negre, evidentment, ni ho saben, ni ho reconeixen, i hi ha ments simples que ni tan sols tenen posicionament, es dediquen a sobreviure i poca cosa més, per ells l'essencial que s'obrin els bars, les platges i els centres comercials.

A mi tot això se me'n fot, la birreta la puc prendre al balcó o a la saleta de casa meva, i la platja, com l'altre dia hi vaig anar al vespre, necessitava olorar i escoltar el mar, era com comprovar que el món s'havia aturat però ell encara seguia allà, viu.

Trobo a faltar les abraçades, i ara que no em contestin que estan sobrevalorades o que ja tot arribarà, ja ho sé que tot arribarà , però arribarà a destemps, espero que no tardi massa i ja se'ns hagi endurit la pell.

I a poc a poc tornant a la quotidianitat, m'adono, que seguim igual de superficials que sempre, segueix costant mantenir converses profundes, poder despullar-se sencers, sense pors, vomitant el cor i sense filtres.

Som el que mirem, el que recordem, el que anhelem, el que jo escullo veure, el que em permeto dir, encara que posi la pota mil i una vegades, però sóc jo, els meus records fets a mida, perquè sempre em quedo amb el millor de tot i no tinc espai ni ganes per la resta.

Però els estúpids segueixen llegint els senyals a l'inrevés, sense adonar-se que les persones tenim una data de caducitat més que evident des de que estem vivint un fet històric... l'any que la terra va obligar al món a aturar-se.

Mamarules de diumenge

No sé si haurà servit d'alguna cosa la tragèdia que està vivint la humanitat, a mi m'ha servit per treure'm les poques pors que em quedaven.

De deixar-se la pell caminant sobre el filferro, perquè no passa res si un dia ens mirem i no ens reconeixem en el mirall, segur que l'endemà la llum l'incendiarà.

Dies de punt i coma, de bufar a l'aire, de silencis, de retrobaments i mirades, estem fets de trossos de pell, a vegades trossos desproporcionats, peces inexactes, però tan fetes a mida de la vida, que sempre encaixaran en algun cor, en algun lloc.

Dissertacions meves

M'agrada molt llegir i anar a tota mena de conferència que em pugui ajudar a tenir més coneixements en qualsevol àmbit, i quan vaig descobrir a Oliver Sacks em vaig adonar que el cervell és un univers per explorar, i l'òrgan més important.

I amb Shinya Hiromi, com des del mateix cos ens podem curar i prevenir moltes malalties.

El meu fill em parlava molt de la viròloga xinesa Shi Zhengli, i dels professors Dr. Tasuku Honjo i James P.Allison, guanyadors del Nobel de medicina del 2018, a les classes de química debatien el tema, perquè esta fent el TSG de final de carrera, i debatien si el virus corona és o no natural, per la forma de contagi que tenia.

I vaig començar a llegir-me els seus articles i els d' altres experts i viròlegs que no son dubtosos d'estar sota les ordres de cap govern... 

De fet, el virus no com a tal, si no com a situació, està reflectit a molts llibres de Astronomia, en el de Nostradamus mateix, però com són sures que has d' interpretar, jo l' havia interpretat malament, com la III Guerra mundial, que ben analitzat, per les victimes i la situació són força paral-leles.

No sóc cap experta, però si que penso que si fos un virus natural no hauria afectat a tothom, perquè els entorns són diferents, les defenses que tenim també i la climatologia sabem que són determinants alhora de desarrollar un virus. 

Hi han estudis que diuen que amb el canvi climàtic i per tant la descongelació dels glacials i del Pol Nord, tornen a aparèixer molts virus, que porten hibernats durant segles, i que només viurien a llocs càlids.

Un virus natural, només hauria afectat països amb la mateixa temperatura que a la Xina, per exemple. En canvi, s'estén a un país com Suïssa, de la mateixa manera que s'estén a zones desèrtiques. Mentre que si fos natural, s'hauria estès en llocs freds, però hauria mort en llocs calurosos, com deien al principi, i que ara han rectificat que no nomès no mort, si no que pot mutar.

Conspiració?

Doncs no ho sé, el que realment m' interessa es acabar amb aquest mal son, aquesta tragedia que estem vivint i els milers de morts que ens està costant, i tornar a abraçar a la gent que estimo ...

Mirant-me al mirall

Ahir parlava amb la meva ex cunyada de passats, va entrar a casa quan jo tenia 5 anys, varem parlar de plans, de com hem canviat conceptes, perspectives i realitats...com havia canviat jo i com passant per damunt de tot una vegada més, em volia tornar a posar el món a l' esquena.

Té ous la cosa que en el moment que estem, parlem de futur, oi?

Parlàvem de assignatures pendents passades que ho havien deixar de ser, perquè ja no hi havia la necessitat d' entendre res.

Quan es va separar, va agafar la vida a la motxilla, i va anar a viure a Sant Feliu de Guíxols, i jo que conec bastant bé la Costa Brava, no coneixia els seus hiverns, i són el lloc perfecta on quedar-se.

No sé als altres, jo a mida que em faig gran, més a prop estic de donar un gir a tot plegat, es van tenint menys obligacions, els fills tenen la seva vida, i nosaltres tornem a l'origen i a retrobar-nos amb tot el que varem deixar a mitges.

A estones, vas remodelant el que serà el teu futur, i el meu més proper no esperarà a l'edat de jubilació, em falta massa encara per anar perdent forces pel camí, excitada pel que està per venir i per com poc a poc vaig dissenyant l'infinit ventall de possibilitats que té la vida.

El de menys és on, al final casa teva ets tú i el lloc que fas teu, tant sigui, Sant Feliu, Aswan o qualsevol poblet amagat de la costa o la muntanya, l' important és que mai ens torni a caure el cel, ni s'apagui la llum de la mirada quan ens adonem de tot el que ens falta i hem deixat de ser.

No cal inventar un món a mida, només cal fer-lo nostre, assaborir l'instant, ser addictiu a una pell, al misteri d'una posta de sol i a veure des de la finestra com són ràpids i lents els hiverns, perquè el rellotge és capritxós.

I quan s'acabi tot això, perquè s'acabarà, vull veure com el món s'omple de primeres vegades, un altre cop.

Captivada ...

—Mai has parat el món?
—Què és parar el món?
—Parar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per a millorar-te i millorar-lo. Per a poder moure't i moure'l millor.
En aquest temps has d'intentar que ningú ni res et creï problemes.
Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d'una única persona que t'inspiri en aquest món. I saps què…?
—Què? —vaig dir emocionat i fascinat.
—Després el món et premia. L'univers conspira a favor dels que el mouen. I aquests són els que ho paren.
Perquè quan portes anys acceptant que la teva vida és el que et passa i no el que origines, lamentablement, t'acabes acostumant.
I a vegades, el món sembla molt complicat, un puzle que no entens, fins que apareix la peça definitiva…

 (Albert Espinosa, Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine.)


Tot és molt subjectiu, també l' opinión sobre un llibre, però aquest llibre sense grans pretensions, m'han enganxat i és tot allò que necessito per continuar llegint, i per quan acabas de llegir-lo, adonar-te que no tot el que ens passa és mera coincidència. 

L'enigma d' Abu Hol

Fa temps que es coneix que hi ha túnels que condueixen des de Abou Hol, (la Esfinge), a l'interior de la gran Piràmide, jo sempre he sigut de les que no vull que es trobin i mantinguin l'enigma, perquè ja sabem el que pot fer la mà devastadora de l'home.

Sovint ho he parlat amb amics guies, i com sempre dic, cada guia egiptòleg, tenen una versió molt particular del que és la història d'Egipte. 

En primer lloc, depèn molt de si han estudiat a Ains Shams o no, i han passat per les mans d'un dels grans professors, Abdelkarim.

Però hi ha altres professors que també tenen les seves versions i tots coincidim en el fet, de què la història a vegades cal protegir-la. 

Hi ha sis passatges, un d'ells està situat en la part posterior de l'Esfinx. 
Un altre es troba a nivell del terra en el costat nord de l'Esfinx, prop de la seva cuixa i el tercer túnel només s'ha sap a partir de fotografies preses en 1926 i es troba en el costat nord, prop del centre i estava cobert de maçoneria durant el "treball de restauració". 
El quart està sota l'orella de l'Esfinx. 
Cinquè en el centre del seu cap des de dalt, que ara es troba tapat.. 
El sisè passatge es troba entre les potes de l'Esfinx.

Hi ha hagut moltes expedicions al llarg de la història, però en recordo una especialment, perquè jo era allà, i va ser de japonesos on van morir asfixiats, presumptament, després d'haver trobat el primer tunel de connexió amb la gran Piràmide. 

Com tot el que passa a Egipte i ells no volen, no transcendeix al món, però aquell dia, jo tenia visita amb un dels meus grups i tot ens arriba d'una manera o d'un altra.

Sempre dic que la història, s'ha de viure, s'ha de sentir, ha de bategar dins teu per aprendre assaborir cadascú dels moments, dels aromes, i dels sabors que hi han a Gizeh adormits en el temps i en un passat que cal mantenir imperible.

El "solet"

Ahir vaig riure molt, parlava per telèfon amb una amiga, doncs això de plans , de com ens estava canviant la percepció de tot plegat amb aquesta situació, de les pors, les necessitats, de quan i quan es troba a faltar el contacte humà, les abraçades, els petons, les mirades, els somriures...

Encara que jo ara em passo el dia petonejant i abraçant el meu fill, ell, que és com un cactus, haig de dir que està molt dolç també.

Sempre hem parlat de futurs, ella sap des de sempre que el meu més immediat començarà quan el meu fill acabi la carrera, ja està a l'últim any, treballi i no em necessiti per res.

No sóc de les que necessito un futur fet a mida, el vull anar construint a base de vivències, sensacions, i sobretot molt lluny d'estereotips, rutines i protocols socials.

Vaig parlar de les coses que tinc al cap, de com fer-les, de projectes, de com m'estic preparant, de llocs, de tot una mica...

Quan vaig penjar, ve el meu fill com un llamp, m'abraça i em diu, Marta, però tan aviat marxes?, i em deixes solet? ...

Solet? ...

Ni cal dir que el meu fill fa temps que fa el que vol, un paio de quasi 1'90...segons ell s'encongit amb la confinament,enganxat a mi amb cara de pena perquè "el deixo solet"...   

Ell és de la colla de "pitagorins" com els anomeno, només pensen en marxar a viure al Japó, i jo encantada, que voli, que creixi, i em tindrà quan em necessiti, però no a casa cuidant als seus néts, perquè ni ell té edat, ni jo tampoc, i que voleu que us digui, fins als 80 no m'hi veig.

I com sempre li dic, no pensis en res i deixa les portes obertes a tot, el món sempre conspira a favor dels que el mouen.

Coses meves

Des de que ha començat aquesta pandèmia, penso molt en els meus pares, en les vegades que el pare m'havia explicat les seves vivències en el camp de refugiats d'Argelers, en com els meus avis es van convertir en refugiats polítics a França... 

En la meva mare, el meu motor, qui a poc a poc va poder anar desfent-se dels seus conflictes interiors de la infantesa, de les seves pors, de vivències que no li tocaven i que va haver d'assumir en la postguerra.

Una gran bufetada del destí quan van marxar, perquè sempre et queda la sensació que t'ha faltat temps, però no de paraules mai dites, malgrat els nostres desacords, em va quedar la immensa pau interior que vaig poder rescabalar-me dels meus egoismes i dels meus parèntesis, més propis d'una ignorant, que de dona conseqüent que sap mesurar el que realment importa és deixar-se portar pel que ens uneix, i no pel que ens separa, encara que en aquest cas, el que ens havia separat era la meva vanitat i supèrbia.

La mort d'uns pares ens trenca els plans a tots, és un caos de buits, i de sentiment d'orfandat, ara només quedes tu per a bregar amb tot, també amb els teus dimonis.

I penso en ells, i en aquesta estranya sensació de pau que m'abraça, perquè no han de patir aquesta situació.

En aquest món confós, fa temps ens barallem contra molins de vent, ens equivoquem d'enemic i seguim entossudits a no anar més enllà del que ens expliquen, perquè és el nostre espai de confort.

Ara mateix, abraçar, besar, quedar a prendre un cafè, sense la llibertat del quotidià, tot queda en espera.

La gent humanitzada o desballestada, els carrers esvalotats o buits, cadascú viu la seva realitat com a preludi de què està per arribar, perquè la incertesa recorre el món.

Us heu adonat com tornen els dofins a les platges de Catalunya?, com ronden els cérvols per la vorera del Riu Ripoll? quin blau torna a tenir el cel?

Cuidar la natura, cuidar-nos nosaltres per a cuidar al altres, no estar temps sense saber de la gent que estimem, fins que arribi el dia de poder tonar-nos a mirar als ulls. Saber que les nostres vivències passades son un luxe, i que floreixen cada vegada que ens deixem portar per la pell.

No cal perdre el temps en estupideses, els humans som així, idiotes, maleducats, intransigents, però per molt trencats que estiguem, sabem que tenim les peces suficients  per reconstruir-nos.

Els intermedis..

Deia Galeano, fa uns quatre-cents cinquanta mil anys, la dona i l'home van fregar dues pedres i van encendre el primer foc,que els va ajudar a lluitar contra la por i el fred.

Fa uns tres-cents mil anys, la dona i l'home es van dir les primeres paraules, i van creure que podien entendre's....

I Sembla que encara estem igual, volent ser dos, morts de por, morts de fred, buscant paraules.

Fa un temps amb un grup d' amics parlàvem dels «intermezzos», o intermedis, dels que hem triat o ens han vingut, intermedis on la mateixa vida t'obliga a ser sincer amb tu mateix, dies on ànima, ment, esperit i cos, conviuen sense molestar-se perquè tot forma part del binomi de la vida.

He pensat que potser tot això que està passant és un intermedi, molt mal parit, però ho és, i que aquest virus ens ha de servir per fer-nos més humans, ens faci adonar que la vida no es tracta de sobreviure, de centrar futurs en res material, i passar de puntetes per moments que ens construeixen a mida del cor. 

La vida no són banderes ni fronteres, i hem de trobar entre tots aquesta branca d'olivera des d'on començar de zero.

Som com som

Diuen que el temps ens canvia, i ens reorganitza, que ens va embolicant en capes d'indiferència i de fredor, perquè ningú pugui tornar arribar al nostre fons, a penetrar en la nostra tendresa, perquè es perd pel camí la capacitat de bolcar tots els sentits en un sentiment que ens engoleixi sencers.

Jo no ho crec, en el que sí crec, és que el temps, o millor dit les experiències, a la majoria ens fan més selectius, ja no et conformes en menys del que has tingut, i et vesteixes amb una cuirassa invisible, només perceptible per tu.

No té res a veure amb la fredor, ni amb la por, ni amb la resignació, perquè no vius resignat a res, vius un dia a dia quotidià, gaudint dels moments, sense involucrar als sentiments, sense donar masses voltes a res i  sense voler que ningú intenti entrar, ni evadeixi el teu espai personal d'emocions.

Ahir parlava amb la meva excunyada, més aviat germana, i em deia que tenia parella i que no li havia dit als seus fills ni a la seva familia, perquè no sabia bé com qualificar la relació, no percep aquella complicitat mental i física que és necessita per deixar-se anar, aquella desinhibició de cos i ànima quan saps que aquell cor, és el teu lloc. 

Em preguntava que faria jo, la meva resposta fa ser curta i concisa, fes que el que vulguis, pero no et conformis en estimar, ni que t'estimin a mitges.

I aquests dies que tenim tant temps de tot, rellegint entre els meus papers he trobat  una declaració d'intencions que vaig escriure fa temps.

Estimar-te és aquesta força que m'empeny a desitjar-te cada dia més, ancorada en el teu cos, en el teu temps i en el que em provoques quan em mires.

Senzill oi? 

La nostra gent gran

A

Amb totes aquestes notícies que escoltem sobre les residències d'avis, no puc evitar pensar en els meus pares.

Entre l'estranya sensació de tranquil·litat perquè ja no hi són, i s'han evitat viure moments com aquests, ja van tenir els seus en la postguerra, l'enyorança, i el trobar a faltar aquesta abraçada atemporal que ens embolica en el seu caliu de protecció, més idíl·lic que real, perquè per llei de vida, som els fills els que acabem protegint-los a ells.

No m'agrada el dolor humà en ningú, però encara menys en els nostres grans, no entenc la deshumanització ni la falta d'escrúpols d'una societat que ens ha portat fins on som, en una carrera de fons que no acabarà aquí.

De petits ens ensenyen una sèrie de principis, oblidant-se d'ensenyar-nos també a mesura que passa el temps aquests principis els adaptem a la nostra conveniència, transformant tot el que ens molesta, perquè no entorpeixin les nostres prioritats. 

No som conscients de la nostra fragilitat, i ens emboliquem en capes de supèrbia que transformem en incendis que arrasen amb tot cada vegada que ens sentim acorralats, no ens aturem a escoltar la vida, a mirar el nostre entorn, perquè tot el que no siguem nosaltres ho aparquem en doble fila sense mesurar que el temps passa i el que fem, serà el que ens queda. 

No he estat una filla modèlica per res, de fet sempre he dit que he nascut a destemps, perquè arribo tard a la vida de tothom, també a la dels meus pares, però jo, més rebel que assenyada, sé que s'han sentit estimats fins al final a casa seva, i la seva marxa a part de dolor i sensació de buit, em va deixar la pau d'haver fet les coses be.

Ara veig les noticies i fan mal, no entenc aquesta manca d humanitat, ni entenc com es pot passar de puntetes per situacions tant dramàtiques com la mort d' avis sols en una residencia. 

Com vaig llegir una vegada, les persones perdem la consciencia de les coses de tan aprendre a no mirar-les...això sí, quan ja no hi siguin els ploraran tots, però ja no seran a temps...

Egipte posat al meu nom I

Aquests dies tenim molt temps per pensar de tot i amb tots, de fet jo l'estic aprofitant per retrobar-me amb les meves coses, i amb els meus passats, col·locant a les estanteries del cor, el que viurà per sempre en mi.

I he decidit compartir amb vosaltres de tant en tant uns capítols del meu Diari de vida, els que són publicables...  que vaig començar a escriure quan vaig arribar a Egipte.

Feia dos mesos que havia arribat a Egipte i després d'un període breu de trobades i desacords amb la supèrbia aclaparadora dels que pensen que tot ho poden perquè és fàcil, vaig descendir al món dels humans i vaig aprendre a ser persona.

Recordo encara com si fos ahir, el dia que caminant pel carrer Taha Hussein, camí a Nefertiti, la meva primera agencia, a pocs metres de casa meva, vaig tenir per primera vegada la sensació que ho tènia tot.

En un instant em vaig atrevir a preguntar-me, puc ser més feliç?

I vaig donar un cop d'ull ràpid al meu entorn, la botiga de fruita, la carnisseria, la botigueta de begudes i telèfon, l'ambaixada Espanyola a la cantonada, i Abdu, el meu Abdu, un senyor gran, cuiner Sudanès de l'agència corrent per quant arribéssim cadascú amb el nostre peculiar humor matutí, socorre'ns amb el seu especial te amb menta i llet a primera hora.

Eren les 10h, pot ser una hora una miqueta tardana pel nostre país, però a Egipte el món gira més lent, es viu la nit com si fos el dia i els horaris es limiten al nostre temps de treball, que sempre acaba molt entrada la matinada.

Havia estat fent el "ckek in" fins a les tres del matí a l'Hotel Semiramis, amb Abd Aziz ( Sisin), que és va convertir desprès en un dels meus millors amics, del Transfer, i Salama guia natiu, un dels guies més savis del país, feia escassos treballs i sempre per a grups importants, era una font de saviesa, les hores d'espera eren tot un aprenentatge per a mi, no sols en el merament històric, sinó en les formes, en el pensament i sobretot en la mentalitat de qui deia no tenir pressa perquè el món no anava cap enlloc, tot un visionari.

Sempre he pensat que Egipte hi ha dos tipus de guies, els que veneren el seu treball i els que veneren els diners, la diferència entre uns i altres és l'actitud, els coneixements i sobretot el temps. 

Però com tantes coses a la vida, oi?

Temps sense presses per a ensenyar als que venim de fora la història del país que dorm a la vora del Nil, amb tots els seus matisos de presents i passats que s'han abocat en aquest actual Egipte que ens acapara, que ens ensenya a detenir-nos a pensar, a separar ànima i cos, i a raonar abans d'actuar.

De fet aquest Egipte tan desconegut, no és el que ens venen les agencies quan vols conèixer els veritables fonaments de la seva cultura, i endinsar-te en la seva gent.

I entre la senzillesa de les paraules sàvies de Salama i la seva mirada franca i paternal, em van desaparèixer els dubtes i l'inconformisme, per endinsar-me en un món de sorpreses i descobriments que moltes vegades no sàvia com ordenar, prenent consciència que aquell era el meu món i jo part de la seva gent, i que després d' aquesta vivencia, ja no podria encaixar mai més en un món tan superficial i de vanitats, com el nostre.

Continuarà... (si voleu)

Utopies

"Homo sum, nil humanum a me alienum puto"

Hauria de ser el punt de partida de tot humà...

Eterns

En moments com aquest l'alegria és un acte revolucionari

Cuidem-nos!!

Escoltem-nos

Pot ser la vida,

 ens està donant una segona oportunitat per deixar de maltractar-nos.

Escoltem el món

escoltem la natura

escoltem la vida...

els errors serveixen per canviar en nosaltres

 tot allò que no ens agrada quan ens mirem al mirall.

Estem a temps