Deia Galeano, fa uns quatre-cents cinquanta mil anys, la dona i l'home van fregar dues pedres i van encendre el primer foc,que els va ajudar a lluitar contra la por i el fred.
Fa uns tres-cents mil anys, la dona i l'home es van dir les primeres paraules, i van creure que podien entendre's....
I Sembla que encara estem igual, volent ser dos, morts de por, morts de fred, buscant paraules.
Fa un temps amb un grup d' amics parlàvem dels «intermezzos», o intermedis, dels que hem triat o ens han vingut, intermedis on la mateixa vida t'obliga a ser sincer amb tu mateix, dies on ànima, ment, esperit i cos, conviuen sense molestar-se perquè tot forma part del binomi de la vida.
He pensat que potser tot això que està passant és un intermedi, molt mal parit, però ho és, i que aquest virus ens ha de servir per fer-nos més humans, ens faci adonar que la vida no es tracta de sobreviure, de centrar futurs en res material, i passar de puntetes per moments que ens construeixen a mida del cor.
La vida no són banderes ni fronteres, i hem de trobar entre tots aquesta branca d'olivera des d'on començar de zero.
La vida la pots passar com a una llarga corrua de dies que es succeeixen de form monòtonai previsible, o com a una aventura que, dia rere dia, t'obliga a reinventar-te i treure el millor de tu mateix per poder-la viure amb tota la intensitat. Estem massa acostumats a les rutines, però quan ens sacsegen pot ser que reaccionem i ens adonem que la vida val la pena de ser viscuda. Tant de bó aquest interludi ens serveixi per sacsejar-nos i fer-nos reaccionar, tant a nivell individual com com a societat, i veure tot el què ens estàvem perdent
ResponEliminaJo crec també que amb els anys ens tornem més inconformistes, i fas plans i tens mil idees i il-lusions per no convertir-te en un prototip avorrit i sense més futur que el que estipula aquesta societat tant tradicional. Ahir reia perquè parlant amb una amiga, li deia els plans de futur que tenia, i quan vaig penjar el meu fill s' costa i em diu, Marta, no pensaràs marxar abans de que acabi la carrera i treballi, no? el vaig mirar i li vaig dir, i tu quan has de marxar esperàs el que faci jo? Llavors es va relaxar i em va dir, no clar que no, i allà on estiguem sempre ens tindrem. Doncs això, a les ganes que es tenen de trencar amb tot, li afegim lo febles que som com a persones quan la vida ens sacseja com ho està fent, t' adones que viure és deixar-se anar, tenir ganes de tot i no quedar-se amb ganes de res.
ResponElimina