diumenge

Coses meves



Des de que ha començat aquesta pandèmia, penso molt en els meus pares, en les vegades que el pare m'havia explicat les seves vivències en el camp de refugiats d'Argelers, en com els meus avis es van convertir en refugiats polítics a França... 

En la meva mare, el meu motor, qui a poc a poc va poder anar desfent-se dels seus conflictes interiors de la infantesa, de les seves pors, de vivències que no li tocaven i que va haver d'assumir en la postguerra.


Una gran bufetada del destí quan van marxar, perquè sempre et queda la sensació que t'ha faltat temps, però no de paraules mai dites, malgrat els nostres desacords, em va quedar la immensa pau interior que vaig poder rescabalar-me dels meus egoismes i dels meus parèntesis, més propis d'una ignorant, que de dona conseqüent que sap mesurar el que realment importa és deixar-se portar pel que ens uneix, i no pel que ens separa, encara que en aquest cas, el que ens havia separat era la meva vanitat i supèrbia.

La mort d'uns pares ens trenca els plans a tots, és un caos de buits, i de sentiment d'orfandat, ara només quedes tu per a bregar amb tot, també amb els teus dimonis.

I penso en ells, i en aquesta estranya sensació de pau que m'abraça, perquè no han de patir aquesta situació.

En aquest món confós, fa temps ens barallem contra molins de vent, ens equivoquem d'enemic i seguim entossudits a no anar més enllà del que ens expliquen, perquè és el nostre espai de confort.

Ara mateix, abraçar, besar, quedar a prendre un cafè, sense la llibertat del quotidià, tot queda en espera.

La gent humanitzada o desballestada, els carrers esvalotats o buits, cadascú viu la seva realitat com a preludi de què està per arribar, perquè la incertesa recorre el món.

Us heu adonat com tornen els dofins a les platges de Catalunya?, com ronden els cérvols per la vorera del Riu Ripoll? quin blau torna a tenir el cel?


Cuidar la natura, cuidar-nos nosaltres per a cuidar al altres, no estar temps sense saber de la gent que estimem, fins que arribi el dia de poder tonar-nos a mirar als ulls. Saber que les nostres vivències passades son un luxe, i que floreixen cada vegada que ens deixem portar per la pell.

No cal perdre el temps en estupideses, els humans som així, idiotes, maleducats, intransigents, però per molt trencats que estiguem, sabem que tenim les peces suficients  per reconstruir-nos.


5 comentaris:

  1. Els humans som tot això, i més. Tanmateix, no tothom té la sinceritat, valor i empenta que tens tu per assumir els teus errors passats, afegir-los a l'equipatge que has anat recollint al llarg de la teva existència i incorporar-los a la teva experiència vital com un actiu que t'ajuda a ser millor cada dia que passa. Les teves reflexions són or polit i poden ajudar molta gent a pensar-hi, a ajudar-los a valorar els fets presents com a una experiència positiva, malgrat pugui semblar el contrari.
    Moltes gràcies, Marta, pels teus escrits i per compartir-los amb nosaltres

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si ajuden o no les meves reflexions, perquè és evident que no tots estem fets a mida ni som d'un pensament únic, però a mi si que m'han servit per adonar-me que quan surts del teu espai de confort, de les teves rutines, t' adones de tot el que ets capaç de fer, que d' altra manera segurament seguiria estancada en un protocol de societat que com dic sempre, ni em ve massa de gust ni encaixo per enlloc.

      Elimina
    2. I tant que ajuden: són reflexions, però no receptes de cuina. Cal que tothom ho llegeixi, hi pensi, en tregui les seves pròpies conclusions i ho adapti a la seva realitat vital. En aquesta ocasió coincideixo amb Ortega y Gasset quan va dir allò de "yo soy yo y mis circunstancias". Gracias, Marta!

      Elimina
  2. És una delícia tornar a llegir-te Marta i gaudir d'aquesta meravellosa narració de les emocions i els sentiments

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben tornat Alfonso, és el que passa quan les persones ens deixem porta per les emocions, i intentem en paraules transcriure el que som.

      Elimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.