Tancant capitols...

A la vida he passat per totes les etapes, són experiències viscudes, batalles perdudes i guanyades que romanen vives a la pell i a la memòria, perquè tot forma part del que soc.

És ben veritat que recordats en la distància del temps, algunes d'elles em fan replantejar on encaixava jo, perquè si bé és cert que tots els episodis de vida valen la pena, perquè han format part d'un mateix, hòstia!! Hi ha cervells que t'adones que mai han estat a l'altura d'una vida.

Però viure es tracta d'això, d'aquesta enajenació mental que patim a vegades i que mentre dura sembla única i atemporal.

Segurament per molts i diferents motius, he passat un dels pitjors juliols de la meva vida, però només en faré cinc cèntims del que més m'ha trasbalsat, i que té a veure sobretot amb la manca d'humanitat i respecte.

Seria molt llarg d'explicar, però ho resumiré perquè d'alguna manera necessito vomitar i recol·locar-me mentalment i aprofitant-me de l'anonimat per la majoria, he decidit fer-ho aquí, encara que molt més light del que ha sigut i ha representat.

Mai he tingut bona relació amb els altres fills dels meus pares, ens portem molts anys i d'ençà que soc adulta, vaig marxar molt jove de casa i mai ho van assumir, quan vaig tornar després dels anys, tots havíem canviat, jo del res vaig passar al tot mentalment, amb un munt de vivències a l'esquena i molt món que als altres els hi va ser difícil gestionar.

Quan va començar la malaltia dels pares, van marxar un darrere l'altre, em vaig adonar de qui tenia al costat i com tres fills criats de la mateixa manera podien ser tan diferents, bé, ells i jo, perquè ells són com un mateix ente, ple d'enveges, complexes mentides i vanitats.

Ho resumiré en què el meu nebot després de 12 anys, va trobar les cendres dels avís, amagades a un sotano ple de merda....

La versió era què passant de tothom les havien escampat on els hi va semblar ells dos sols, enganyant-nos a tots.

Sense dir res a ningú per no involucra-los i fer-los passar per una mala situació, fa un parell de dies em vaig presentar sola a casa seva a buscar les cendres, havien tingut molts anys per enterrar-les i no ho havien fet, i no només això, sinó que les havien abandonat de qualsevol manera.

El malparit em va dir que ja no hi eren, evidentment no puc entrar a una casa que no és meva, i després de dir-li sense insultar perquè jo no soc d'insults, el que pensava d'ell, i d'altre, vaig marxar amb el cor encongit.

No vaig tornar a casa, vaig anar a donar una volta pel riu, i em vaig quedar un parell d'hores, volia gestionar bé les meves emocions sense que ningú es sentís afectat.

Aquella nit vaig somiar amb la mare, amb un somriure d'orella a orella i assegudes al pati de casa com fèiem tantes i tantes vegades, no em deia res, però m'agafava la mà i el meu pare arribava i m'abraçava per darrere, impossible la pau infinita que vaig sentir, i el missatge, no sé si real o no, però que jo vaig voler interpretar, era un estem bé, tot està bé i tanca aquest capítol, no cal romandre més temps en patiments innecessaris.

No soc creient, soc agnòstica, i crec molt en les energies, i les dels meus pares les percebut sempre, però em molesten les faltes de respecte, perquè encara que quan marxen només queda el cos, en aquell cos ens hi hem abraçat, i va ser el meu refugi moltes vegades.

No sé com explicar-ho.

He fet un ritual als pares, d'amor, de molt amor, a la llum de la lluna, amb la gent que de veritat se'ls estimaven, ho vaig fer en vida acompanyant-los fins al final, però necessitava
estar en pau amb mi mateixa, i tancar  per sempre aquest episodi de vida.

Pensaments en veu alta...

Dilluns em vaig quedar sense TV, un altra vegada els Leds en menys de 2 anys, ja quan la vaig arreglar per primera vegada, el tècnic em va dir que els Leds junt amb la placa base és el gran problema d'aquestes TV, modernes, que les d'abans duraven molt més.

Doncs bé, no la trobo gens a faltar, una copa de vi, música, un llibre, una xerrada interessant, o tombada a la llum de la lluna repassant el dia, o amb la ment en blanc, amb aromes de jazmi i Dama de nit.

És el moment de desconnectar de la voregin del dia a dia quotidià laboral, més tot el que es va afegint, que en el meu cas no és poc, perquè cada vegada em complico més la vida, però com em diu el meu fill, "ja t'ho faràs"...

Però és que al final és això, si la feina que et paga hipoteca i rebuts no t'omple, s'han de buscar altres alternatives, per anar obrint-se camí i poder viure completament del que t'agrada i és el que estic fent, compaginar obligació amb plaer, un còctel fascinant d'emocions, veure com creixes dia a dia, com ja tens les teves recompenses emocionals, com hi ha gent que confia en tu i es deixa anar tota sencera a les teves mans, com et queda força, ganes i empenta per tirar endavant tot el que et proposes.

No són els anys família, és l'estat d'ànim, les ganes, l'empenta, les il·lusions, els anys només són una data, i no es tracta de voler semblar més jove, o amb menys arrugues, que també,i visca si ho aconseguim!! és deixar-nos anar en tota la immensitat de la paraula, amb arrugues o sense, però pletòrics, més bojos, més plens, despullats de pors, de passats, de bestieses i de preocupacions absurdes.

Al final viure es una carrera de fons, amb totes les seves rasants, i derrapant si fa falta, però amb la certesa de que vençuts, aniquilats, amb ferides al cor i a la pell, direm doncs cony!! ha valgut la pena, per tot i per tant...

Fent amics...

 

Va, avui em ve molt de gust obrir un melonet sobre les eleccions del 23J.

Hi aniré clar que hi aniré, perquè m'ha tocat estar de presidenta a una taula electoral, i no em puc insubordinar perquè com diu LOREG (Ley Orgánica del Régimen Electoral General) 

"En el artículo 143 de la LOREG es claro. “El presidente y los vocales de las mesas electorales, así como sus suplentes, que dejen de concurrir o desempeñar sus funciones o las abandonen sin causa justificada incurrirán en la pena de prisión de tres meses a un año o una multa de seis a veinticuatro meses”.

No se contempla una cantidad concreta para esa multa. De hecho, es variable y tiene que ver con las circunstancias personales de quien ha realizado el incumplimiento, especialmente con su economía. No son necesariamente pequeñas: se han dado casos de hasta 5.000 euros. También se pueden dar multas (más leves) por aparecer tarde, una vez constituida la mesa. El compromiso no es solo de presencialidad, sino de puntualidad".

Hi aniré, clar, no soc tan absurda com per arriscar-me que em multin o em fotin a la presó , però NO votaré.

I no votaré perquè senzillament no tinc a qui votar, no crec en cap d'ells, la vida és alguna cosa més que promeses fetes a mida del que volem escoltar, quan al final si és necessari pacten amb el mateix diable, per continuar mantenint la poltroneta i el sou descomunal que tenen per no fotre res del que van prometre.

N'he tingut prou amb el tema Catalunya, on molts ens vàrem deixar la pell i les il·lusions, dormint a col·legits electorals per defensar les urnes, el dret a decidir, on vàrem protegir els nostres grans dels atacs violents del sistema, perquè no ens enganyem el sistema és igual de feixista a Espanya com a Catalunya, sinó, comproveu, el que vàrem votar, i on hem acabat, per passar-se pel forro dels collons el nostre vot.

Per tant, prou vendre parcel-letes al cel, perquè els ídols només existeixen a l'adolescència, quan per genètica tenim les hormones despendolades i les neurones van segons bufa el vent.

I per cert, l'argument de què "tu no estàs als peus dels cavalls per això ets valenta", efectivament, no soc valenta ni estaré mai als peus dels cavalls, per això com no vull pols no vaig a l'era, com diria la meva mare.

Si no votes guanyarà l'extrema dreta diuen alguns... doncs mira, pot ser que guanyin i que rebenti tot, que voleu que us digui?.

La mateixa alienació tenen uns com els altres, o us penseu que intentar imposar classes d'àrab a les escoles, permetre el burquini a les piscines, aguantar tots els delinqüents sense extradir, als que dia si i dia també omplen de merda els carrers de Catalunya, i donar veu als fonamentalistes, i altres cacicades, és d'un cervell mínimament centrat? 

No, però dona vots i els tenen agafats pels pebrots, per covards.

I ho dic jo, que he treballat a Egipte, tinc grandíssims amics allà que no tenen ni comparació amb aquesta mena de talibans que corren per aquí, i que com a respecte a la terra que tan bé em va acollir, vaig aprendre àrab com una manera més d'entendre la seva cultura i integrar-me plenament a la seva gent, i això que amb l'anglès en tenia prou, i no com ells aquí, que intenten imposar uns costums i uns drets, que no han defensat als seus països d'origen...

Però aquí som tan guais amb l'acolliment, que tenim la quota plena de miserables per metre quadrat, (com si no en tinguessin prou amb els autòctons), vivint d'ajuts, pagues i sense fotre brot, però ep!!, no diguis res o ets una racista, doncs mira, aquí queda.

Resumint, la política és un femer, i si a la vida real, qui pensaves que mai et decebria, ho fa, imagina't els companys de viatge en política, on els ideals, excepte en comptades excepcions, són de portes giratòries, i segons el poder a repartir...

Res, pensaments...

 

Amb Hany ens expliquem la vida sovint,i malgrat la distancia, també ens veiem sovint, portem junts un projecte de feina, i a més són més de 30 anys d'amistat. 

Hem compartit moltes coses, tant a nivell de treball com personal, i fa uns anys i desprès d'alguns d'altres, varem recuperar-nos com amics en l'ampli sentit de la paraula, i avui m' explicava com a vegades és cansa de ser el motor de tota la família, de tot l'entorn i que tots acudeixin a ell quan ha de solucionar qualsevol situació.

I no sap com l'entenc, perquè fa temps em succeeix el mateix, sembla que jo hagi de tenir la vareta màgica de la solució. Tal vegada perquè la vida t'ensenya, que un no pot romandre en el dolor, l'angoixa, l'apatia, el conformisme, o la incertesa més temps del necessari, sobretot perquè aquest temps és teu i no torna.

La veritat és que la vida no em deixa massa temps per pensar en res, però sé que encara que no estic on vull estar, hi estaré, i on soc estic bé, tutejant aquesta espècie de paranoia mental a la qual anomenen destí, i que no és més que una alienació del que ens projectem mentalment.

Però em fa gràcia perquè el meu entorn es pensa que soc resilent a tot, i la meva imatge és la d'una persona segura, contundent i sobretot privilegiada mentalment, però no ho és tant, el que passa és que la societat actual, no permet ser d'altra manera o se't mengen, i és important maquillar les teves inseguretats, perquè no s'aprofitin d'elles.

Així i tot, queda molt per fer, sense donar masses voltes al futur, perquè el futur que ens ofereixen és l'instant immediat a l'avui, no cal donar res per perdut, siguem valents, defensem el que ens mou el cor i les il-lusions, perquè en aquesta societat plena de buidor i despropòsits, l'ùnic que no poden controlar, són els moments fets a mida de la pell, i que ál final sempre són els que mouen el món, al menys, el personal nostre.