Normal que a la mare li diguessin quan jo tenia 5 anys que estava tocada del bolet, m'avorria solemnement a les classes, no m'importava res, ni les mates, ni la plàstica, ni la geografia, a mi només m'agradava escriure, fins i tot a les parets cosa que em va costar un nombre incomptable de càstigs i fregalls per netejar-ho.
Ningú sabia treure el millor de mi, jo només volia reflectir emocions, sentiments, vomitar el cor i deixar-me anar tota nua i sense filtres en un bocí de paper.
Els pares també escrivien, el pare llargues cartes als meus avis exiliats a França, recordo com embovada observava els seus ulls plorosos i la seva lletra,, per mi era perfecta, i que dir de la mare, professora, llargues cartes a les amigues de la infància que sempre em llegia i explicava, si havia fet la pàgina de cal·ligrafia sense rexistar que em posava cada dia i oju, que no hi hagués "borrons" com deia jo, o em tocava repetir-la.
Sempre he escrit, no sé ben bé com anomenar-ho, si diari, o "retalls de pell",com vaig decidir fer-ho quan vaig marxar a Egipte, ho volia retenir tot, no perdrem res, i vaig fer bé, perquè després la vida m'ha ensenyat que l'ésser humà té la memòria molt selectiva afortunadament, i sempre ens quedem amb el millor del viscut, amb la tendresa del moment, la mirada, aquelles paraules dites a temps o a destemps, que qui sap ho podríem haver canviat tot i que a vegades no hem sabut pronunciar o llegir entre línies.
I la setmana passada em vaig trobar casualment a Don Gonzalo, el professor de literatura que vaig tenir després que m'expulsessin de les monges a 8è d'EGB, a una conferencia al Museu Egipci de Barcelona, llavors era un noi de 30 i pocs, i han passat un munt d'anys, però ha canviat poc, em sonava la cara i li vaig preguntar si era ell, i si, amb un enorme somriure ens vàrem abraçar, i ens vàrem posar al dia.
Vàrem recordar com la mare va anar a demanar plaça aquell col·legit perquè pogués acabar l' EGB, els informes de les monges, i la poca confiança en mi de tots plegats.
Ell li va donar la mà i em va estendre a mi tot el seu suport i confiança en mi mateixa, devastat per totes les paraules que va dir de mi aquella monja.
I si, vaig poder escriure, exterioritzar, compartir, i guanyar el premi de Catalunya de Redacció que feia cada any Coca-Cola, era un premi més que per mi pels pares, per tot el que els havia fet patir.
Per mí va ser ser sentir-me lliure sense necessitat d'atacar o defensar-me, de passar els filtres que em van imposar per considerar-me valida, anar cada dia a missa de 8 del matí a l'escola, era un d'ells....
Al final, ben mirat no necessitem més catecismes que la nostra consciència.
