Mirant-me al mirall

Ahir parlava amb la meva ex cunyada de passats, va entrar a casa quan jo tenia 5 anys, varem parlar de plans, de com hem canviat conceptes, perspectives i realitats...com havia canviat jo i com passant per damunt de tot una vegada més, em volia tornar a posar el món a l' esquena.

Té ous la cosa que en el moment que estem, parlem de futur, oi?

Parlàvem de assignatures pendents passades que ho havien deixar de ser, perquè ja no hi havia la necessitat d' entendre res.

Quan es va separar, va agafar la vida a la motxilla, i va anar a viure a Sant Feliu de Guíxols, i jo que conec bastant bé la Costa Brava, no coneixia els seus hiverns, i són el lloc perfecta on quedar-se.

No sé als altres, jo a mida que em faig gran, més a prop estic de donar un gir a tot plegat, es van tenint menys obligacions, els fills tenen la seva vida, i nosaltres tornem a l'origen i a retrobar-nos amb tot el que varem deixar a mitges.

A estones, vas remodelant el que serà el teu futur, i el meu més proper no esperarà a l'edat de jubilació, em falta massa encara per anar perdent forces pel camí, excitada pel que està per venir i per com poc a poc vaig dissenyant l'infinit ventall de possibilitats que té la vida.

El de menys és on, al final casa teva ets tú i el lloc que fas teu, tant sigui, Sant Feliu, Aswan o qualsevol poblet amagat de la costa o la muntanya, l' important és que mai ens torni a caure el cel, ni s'apagui la llum de la mirada quan ens adonem de tot el que ens falta i hem deixat de ser.

No cal inventar un món a mida, només cal fer-lo nostre, assaborir l'instant, ser addictiu a una pell, al misteri d'una posta de sol i a veure des de la finestra com són ràpids i lents els hiverns, perquè el rellotge és capritxós.

I quan s'acabi tot això, perquè s'acabarà, vull veure com el món s'omple de primeres vegades, un altre cop.