dilluns

Egipte posat al meu nom I



Aquests dies tenim molt temps per pensar de tot i amb tots, de fet jo l'estic aprofitant per retrobar-me amb les meves coses, i amb els meus passats, col·locant a les estanteries del cor, el que viurà per sempre en mi.

I he decidit compartir amb vosaltres de tant en tant uns capítols del meu Diari de vida, els que són publicables...  que vaig començar a escriure quan vaig arribar a Egipte.

Feia dos mesos que havia arribat a Egipte i després d'un període breu de trobades i desacords amb la supèrbia aclaparadora dels que pensen que tot ho poden perquè és fàcil, vaig descendir al món dels humans i vaig aprendre a ser persona.

Recordo encara com si fos ahir, el dia que caminant pel carrer Taha Hussein, camí a Nefertiti, la meva primera agencia, a pocs metres de casa meva, vaig tenir per primera vegada la sensació que ho tènia tot.

En un instant em vaig atrevir a preguntar-me, puc ser més feliç?

I vaig donar un cop d'ull ràpid al meu entorn, la botiga de fruita, la carnisseria, la botigueta de begudes i telèfon, l'ambaixada Espanyola a la cantonada, i Abdu, el meu Abdu, un senyor gran, cuiner Sudanès de l'agència corrent per quant arribéssim cadascú amb el nostre peculiar humor matutí, socorre'ns amb el seu especial te amb menta i llet a primera hora.

Eren les 10h, pot ser una hora una miqueta tardana pel nostre país, però a Egipte el món gira més lent, es viu la nit com si fos el dia i els horaris es limiten al nostre temps de treball, que sempre acaba molt entrada la matinada.

Havia estat fent el "ckek in" fins a les tres del matí a l'Hotel Semiramis, amb Abd Aziz ( Sisin), que és va convertir desprès en un dels meus millors amics, del Transfer, i Salama guia natiu, un dels guies més savis del país, feia escassos treballs i sempre per a grups importants, era una font de saviesa, les hores d'espera eren tot un aprenentatge per a mi, no sols en el merament històric, sinó en les formes, en el pensament i sobretot en la mentalitat de qui deia no tenir pressa perquè el món no anava cap enlloc, tot un visionari.

Sempre he pensat que Egipte hi ha dos tipus de guies, els que veneren el seu treball i els que veneren els diners, la diferència entre uns i altres és l'actitud, els coneixements i sobretot el temps. 

Però com tantes coses a la vida, oi?

Temps sense presses per a ensenyar als que venim de fora la història del país que dorm a la vora del Nil, amb tots els seus matisos de presents i passats que s'han abocat en aquest actual Egipte que ens acapara, que ens ensenya a detenir-nos a pensar, a separar ànima i cos, i a raonar abans d'actuar.

De fet aquest Egipte tan desconegut, no és el que ens venen les agencies quan vols conèixer els veritables fonaments de la seva cultura, i endinsar-te en la seva gent.

I entre la senzillesa de les paraules sàvies de Salama i la seva mirada franca i paternal, em van desaparèixer els dubtes i l'inconformisme, per endinsar-me en un món de sorpreses i descobriments que moltes vegades no sàvia com ordenar, prenent consciència que aquell era el meu món i jo part de la seva gent, i que després d' aquesta vivencia, ja no podria encaixar mai més en un món tan superficial i de vanitats, com el nostre.

Continuarà... (si voleu)


6 comentaris:

  1. Endinsar-se en un país és crec la manera única de conèixer el que amaga. Amb unes vacances pots veure coses, però difícilment les coneixeràs a fons.
    Continua si us plau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, hi ha moltes maneres de fer turisme, i no a tothom li agraden les "pedres", com em deien alguns clients a Egipte,que per cert, llavors mai he entès perquè et gastes un dineral en un viatge, si no vols veure "pedres" en un pais, que el fonament de la seva història es viu entre "pedres" i deserts.
      Gracies Joan, continuare.

      Elimina
  2. Quina sort haver estat a Egipte! A mi m'encantaria anar... i m'encanten les descripcions dels carrers del teu diari de camp, que continue per favor!!
    Un saludet, a.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Ada, és una descripció molt particular del meu Egipte fet a mida com sempre dic.
      Seguirem poc a poc.
      Abraçadetes

      Elimina
  3. Per a mí, l'objectiu d'un viatge no és anar a veure un museu amb pedres i obres d'art descontextualitzades. Per a mi és més important com viu i pensa la gent. Com interactua amb el clima, el paisatge, els recursos naturals o no. Només així pots arribar a entendre mínimament l'essència d'un país.
    Ben lluny de la passió de molts per emplenar les targes SD dels mòbils i càmeres per lluir-les amb els amics

    ResponElimina
  4. Per mi no són obres d'art descontextualitzades mai, es tenir la possibilitat d'endinsar-nos en la seva història, anar més enllà del que veus, sense passar-hi de puntetes com simples observadors. Tot té un perquè, un principi. No puc ser objectiva quan parlo d' Egipte perquè es molt meu, però em va passar també quan vaig veure Petra per primera vegada, o el Desert Blanc, no calen paraules, només mirar-me als ulls perquè allà hi tinc totes les emocions que em provoquen, llocs on conviuen passat i present sense molestar-se.
    Però com a guia si que et puc dir que hi han hagut situacions on sí que he pensat que la mel no està feta per a la boca de l'ase.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.