Bagatges ...

És ben veritat que la vida et retorna el que li dones i al final, ens ho creiem o no, el primer instint, la primera sensació, és una mena de premonició del que pot passar.

Soc molt intuïtiva i això no sé si és bo o dolent, perquè a vegades m'ha portat a estar al caire de l'abisme de les meves emocions.

Però si alguna cosa bona té fer-se gran, és que la vida l'observes des d'altra perspectiva, "és que tu ets molt lliure i fas el que et dona la gana i sembla que et rellisqui tot", em deia l'altre dia un dels meus companys de feina, el que per edat ens entenem millor i podem tenir xerrades força profundes.

I no, no és així, el que passa, que observo la vida des d'altra perspectiva, he pres distància i m'he adonat de realitats que no ho van ser tant, i ho aplico a mi, quan tinc algun dubte d'aquells existencials descafeïnats, que faria jo?, que hagués fet jo?.

La resposta quasi sempre és contundent, i mai m'agrada. 

És a dir, abans era més intensa, una talibana de les meves emocions, em deixava portar fàcilment pels sentiments, per l'instant, semblava que era una espècie de dèspota sentimental "d'amb mi o contra mi", inconscientment, clar està.

Tinc un bagatge de vida prou fascinant i interessant perquè m'hagi servit d'alguna cosa tot aquest terrabastall de moments i emocions fetes a mida del meu inconformisme.

Serveix molt el nostre entorn, ser selectiu, no conformar-se amb menys, i no parlo de físic, parlo d'aquesta connexió intel·lectual i social, que fa que les persones, nues de pors i vanitats, ens anem trobant pel camí per no deixar-nos anar mai més, un fill, que és un bocinet de cel, amics atemporals i incondicionals, que són família i formen part del meu equip de vida.

I no és fàcil eh?, però passa i quan passa, deixem-nos de vergonyes, i vomitem el cor.