diumenge

El concepte de les edats...


Fa uns dies em vaig trobar a una coneguda de Montcada, no la puc considerar amiga doncs feia molts anys que no ens veiem, tants com des de que vaig marxar de casa els pares, desprès ens hem trobat dues o tres vegades, i sempre casualment. 

Té la meva edat i ens hem mig explicat la vida, molt per sobre, i el temps que dona prenent una cerveseta.

M' explicava que segueix casada després de 25 anys, molt feliçment perquè clar, el desig, la passió, l'enamorament passa i el que queda és el carinyo pel pare dels seus fills, en aquest cas dos.

Que la seva vida, és la "normal" a la seva edat, mestressa de casa amb una mitja jornada, i els caps de setmana a la caseta de la muntanya per buscar espàrrecs o bolets, i un altra cap de setmana més.

Que el seu marit es perfecta, no és queixa de res, però que com ja son "grans" el sexe s'ha limitat a res o quasi res any depenen d' ell clar, perquè ella no el busca perquè ja no té edat ni li ve de gust...

Que emocions poques, perquè ja no tenen ganes, ni edat de fer "l'imbècil", ni de muntar "numerets" propis de gent jove o de críos, ni desarmar-lo amb llenceria sexi, joguets en parella, sopars amb espelmetes, ni improvisar un viatge, res...

Que són un matrimoni com cal i serios....

Clar, jo sóc molt respectuosa però que una paia de la meva edat em digui que ja no té edat per sorprendre's la parella mútuament, que el carinyo, i el respecta substitueix al sexe, a la la passió i a l' enamorant, a fer alguna que altra burrada, com que la meva cara ho deia tot.

I m'ha preguntat si jo no ho veia igual, doncs no mira li he dit, està clar que cadascú viu la seva vida com vol o li deixen, però hòstia!!! aquest paper de dona antiga, envellida per les seves mateixes idees i amb un futur tant poc excitant i atractiu al costat de segurament un bon jan, però gens estimulador, com que no.

Evidentment no ens entendrem mai, ser de la mateixa generació no implica tenir el mateix concepte de tot plegat, i segurament la seva postura és la més intel-ligent i cómoda perquè no s' arrisca en res, però per mi seria sentenciar al meu futur a sobreviure, sense il-lusions, ni projectes.

L'edat és un estat d'ànim, sempre ho he dit, no hem de deixar de fer el que ens agrada per el sol fet de cumplir anys, sentim, vivim, patim, ens buidem, ens tornem a omplir, pugem i baixem, busquem més i més, però tot serveix per sentir-nos vius i gaudir-nos, per donar plaer, per rebre'l, i donar-nos sencers, per volar, per aterrar, però mai per donar-ho tot fet i enterrar-nos en vida encara que ho disfressem de qualsevol altre cosa.

Com diu el meu fill, la vida no és un vol rasant

4 comentaris:

  1. Cert !. Cada un fa la vida que escull o li deixen...però , perdre la il·lusió , tot fen que la rutina s'imposi al dia a dia , no es molt gratificant...
    Bon diumenge ;)

    ResponElimina
  2. Cert, prou complicada i curta és la vida, com per no gaudi-la amb els cinc sentits.

    ResponElimina
  3. Si realment viu així, és que no ho explica tot. Potser és conforma, però en el seu interior quan veu a altres parelles que sí fan bestieses l'ha de fer pensar.
    Cert que tot canvia amb els anys, però les il·lusions són noves i queda molt per descobrir encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dons no ho sé , el que si tinc clar es que no tothom tenim les mateixes prioritats, ni el mateix concepte de parella. I em va xocar que una dona de la meva generació estigues tan summament limitada mentalment respecta a tenes primordials en una convivencia de parella, i estes sotmesa als protocols mal entesos de l'edat. Però clar si tots dos estan conformes, com diuen, cada parella és un món.
      Però allà ells, tu.

      Elimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.