diumenge

L' Espanya fosca ha tornat ...




Tot això te pintes d'una campanya molt ben orquestrada, com per via legal no hi havia forma de convèncer a ningú que no es fes la consulta, a mes ERC ha guanyat les eleccions, aquesta gent com a l'època més negra de l'Espanya feixista ha començat a tirar pel dret, i com?, doncs desestabilitzant a la gent del carrer i creant alarma social del que passarà si Catalunya surt d' Espanya i no pot amb aldarulls com aquests.


Per altra part no entenc que per quatre xorrades dites a la web es busqui a gent, i per un grupet que diu com i de quina manera passarà encara estiguin al carrer sense que passi absolutament res.


I de retruc no oblideu que molta guàrdia civil i policia nacional els hi van donar l'opció d'entrar als mossos quan els hi van donar les competències a Catalunya, l'enemic el tenen entre ells també, perquè si no, no s' enten moltes de les coses que han passat.


Per mi l'única opció som nosaltres mateixos intentant desbaratar en aquesta colla d'imbecils que l'únic que volen és retransmetre com som de violents i indomables els catalans pel món.

Les preguntes tipiques ...


Ahir el meu fill en una feina per l'institut em preguntava que com veía jo el que era l'amor, la vida, i els sentiments en general.

I m'assabento que m'ha triat com a personatge de la seva entrevista.

L'explico que la vida no són futurs fets a mida, ni matinades pintades de colors, la vida és respirar moments, trobar entre llençols la pau que es descobreix cada dia en uns ulls que ens miren a la llum dels seus, la tendresa d'unes mans que ajuden a travessar el llarg camí.

I parlant amb ell m'he adonat que ja sóc molt gran, que deixo molt camí enrere i a cada pas una part important de la meva història, però sóc aquí, amb l'ànima entregada a un món més enllà del que veuen els meus ulls.,

I el miro i sé que encara tinc molta feina a fer, veig el silenci dels seus llavis en el meu silenci quan una vegada li vaig fer a la mare la mateixa pregunta:

Mare que és l'amor?, i ella va contestar-me, és un racó de pell del que ja no podràs marxar, és
confiança, respecte, fidelitat, tot allò que esgarrifa la pell sense posar noms.

I en Nil em pregunta:

I com s'esgarrifa la pell?,
I com sé que és veritat?,
I com ho vas saber tu?,

I al final davant aquella carona tan innocent pero amb els ulls tan avits de saber només puc contestar el que la seva àvia ja m'havia dit a mi,
l'amor és veritat quan t' assabentes que has desfet els somnis que un dia vas cosir amb records.


I la primera vegada mare?
I com és?
I com va ser el teu primer amor?
Tenies ganes de perfumar-te?
Volies afaitar-te cada dia el bigoti?
I que feies amb la olor de peus?
I perqué no em creix la titola cada vegada que em creixent els  peus?



I aguantant-me una risotada i veient que no acabarem mai li pregunto:

T'has enamorat fill meu?,

I tot digne em contesta:
 Apaaaaa,  no dona és per facilitar-te les respostes perquè et veig una mica paradeta.
Digne fill de la seva mare ....

Una obligació moral ...

Foto


He recordat als meus avis que van haver d'emigrar a França i mai van tornar, al meu pare que amb 14 anys va estar retingut al camp de concentració d' Argelers i a tants i tants que van lluitar per la llibertat i els drets.


Jo no que no entenc de política i que ser catalana és un sentiment que va més enllà d'un mapa de geografia o d'una situació de naixement, repasso d'un a un els moments aquells en els quals la meva mare emocionada m'explicava el dolent que va ser la postguerra, com part de la seva família van quedar en el "altre bàndol" d'aquesta Espanya fosca i casposa on ens van ensenyar a odiar-nos.

I els meus avis paterns, andalusos ells, emigrants a Catalunya, van aprendre a parlar català en la França que els va acollir, en el Perpinyà que es va ser construint amb els trossos que a cadascun de nosaltres se'ns anaven marxant.

I quan anys després camí a França per veure el avis, en creuar la frontera de Portbou per canviar de tren passàvem per Argelers el meu pare m'explicava les nits de lluna plena amagats a les platges, bevent aigua del mar i recollint el que bonament podien dels camps que hi havia per menjar, una Espanya negra de misèria, gana i abandó.


Per tot això i molt mes perquè cadascú de nosaltres té la seva pròpia història de melancolia, els hi devem a tots ells i a tots els que ens vénen darrere, dignitat.



dissabte

Sensacions ...




Cada nit quan tanco els ulls m'acarona els llavis
i l' amor em toca.
Em ressegueix amb la punta d'els dits humits, sincers...
em coneix l'olor, em distingeix al tacte
em reconeix la veu i  m' endevina darrera la porta que s' obra.
Aquest amor que camina enmig de la lluna mentre conta estels i onades
i sota el seu cos sento la fi del món
per tornar-me a crear cada cop que em mira.

diumenge

L' educació com a principi ...






No és el mateix educar que instruir, recordo que a BUP teníem una assignatura anomenada Ètica que res tenia a veure amb la religió però que tocava temes de condició social i humana que ens preocupaven a tots.

Era una època complicada i la nostra una edat difícil, els de la meva generació érem uns idealistes, precursors de vagues que ens portaven a tallar en aquells diez la A-7 per reivindicar els drets dels treballadors, dels estudiants i tot el que vulnerés la llibertat de les persones.

Va ser la meva època hippy,de faldilles llargues, de "macutos" destenyits dibuixats amb el símbol de la Pau i l'amor lliure, la dels porros en els passadissos de les aules i les de les "campanes" a ultima hora de la nit dels que com jo acudíem a classes del nocturn perquè treballàvem de dia.

En aquella època com a totes les altres  sempre hi ha hagut el mateix als carrers, però ens educaven fent pinya pares i profesors, cada edat té el seu, però amb el diàleg com a major exponent d'una educació que havia de ser ben entesa per part de tots.

Portem un temps en aquest país discutint d'educació, segons quina autonomia és un problema o un altre, si més classes de llengua castellana, de religió , d'història d'Espanya...etc

Però i l'educació en l'ampli sentit de la paraula?
I l'ètica?

On estan els fonaments que ajuden als nostres fills a convertir-se en bones persones?, a racionalitzar i a convertir les intransigències en diàlegs buscant opcions en comú .

El respecte als grans i les bones maneres, on queden quan estem farts d'escoltar paraules dèspotes de menors cap als seus progenitors o cap als seus amics que espanten,com no espanten menys les dels seus progenitors cap als seus fills, amb una falta de respecte considerable per les dues parts.

Jo no entenc de codis del menor, entenc de formes i del que es deu o no fer davant la indisciplina dels nostres fills, la manera amb les quals poder tractar les seves diferents etapes .

D'una banda els professors de la Facultat es queixen que cada vegada els alumnes arriben a les seves aules amb pitjor nivell d'estudis.

Els professors de secundària fan la mateixa queixa per referir-se als extralimitats i violents adolescents que arriben a l'ESO.

Els mestres de primària es queixen dels nivells dels alumnes que arriben de l'Educació Infantil... i els d'infantil de l'excés de manyagues i consentiments als petits.

Són problemes que han existit sempre, però la societat ha canviat i el fonamental és que ara els uns i els altres fem front comú,que l'educació sigui alguna cosa bidireccional, el professor instrueixi a l'alumne i alhora aprengui d'ell escoltant-li,solament es tracta de dedicació i temps.

El carrer pot ser un mestre terrible sense una bona estructura ben assentada, sense una estabilitat familiar correcta o sense una disciplina per part de tots, pot conduir als nostres menors a llocs dels quals els serà difícil tornar, compartir aquests objectius entre tots i assumir el rol que a cadascun li correspon.

No valen xantatges emocionals, (que n'hi ha) com tampoc serveix etiquetar als fills de famílies monoparentals com a conflictius, en l'educació cal fer un front comú tots, independentment de la condició familiar perquè estem educant als ciutadans del futur i ensenyar-los a afrontar la vida és tan valuós com que treguin un màster en astrofísica.

En algun lloc es defineix a la cultura com la manera en què les persones aprenen a organitzar el seu comportament i el seu pensament en relació amb l'entorn físic en què habiten.

I no és més que això, d'aquí la precisa frase que "viatjar és cultura" perquè pel camí et vas trobant situacions en les quals has d'anar aprenent com passejar per aquests mons sense el suport de cap manual d'instruccions.

S'educa més que abans però no sé si en l'adreça correcta, és un cercle viciós, la vida puja, els pares treballen més hores i el nen esta sol mes temps.

La poca estona que estan amb els fills els satisfan de capritxos i són molt permissius sense corregir els defectes o les males actituds, i sense inculcar-los que tot té les seves conseqüències, amb la qual cosa s'arriba a adolescent sense valors, sense apreciar el veritable sentit de les coses i tenint  responsabilitat en tot allò que els interessa pero poc mes.

Recordo quan em vaig separar, el pare del meu fill l'omplia de regals, un dia el vaig castigar no recordo per quina raó i el vaig enviar a dormir sense veure els seus dibuixos preferits en la tele.

Es va posar dret davant meu i desafiant-me em va dir que s'anava a viure amb el seu pare perquè ell l'hi deixava fer tot,i no era la primera vegada que m'amenaçava amb allò, li vaig dir que d'acord, li vaig preparar la maleta i la hi vaig posar a la porta...


Ni que dir l'angoixa que em va entrar perquè jo sóc tossuda però aquest fill meu esta fet a la meva imatge i semblança, així que vaig simular una trucada al seu pare perquè vingués a recollir-lo.

Li vaig preparar algunes de les seves joguines i les seves coses i les vaig posar en el replà de l'escala, al cap de dos minuts es va asseure al meu costat en el sofà i em va dir que no volia anar-se que ho havia dit de broma i que no pensava que ell m'importés tan poc, li vaig dir que sí que m'importava però que no volia viure amb un nen del qual tothom em digués que era un maleducat.

Es va agafar al meu coll, ni que dir que desprès vaig passar la meva estoneta plorant per la tensio de la situació mateixa, però des d'aquell moment vaig respirar perquè vaig marcar jo les pautes que van acabar per sempre amb la ximpleria desmesurada i els xantatges emocionals d'un nan de 6 anys.

La formació és molt important, l'educació ho és mes, perquè som simples models d'una societat que ens perfila, sense reparar que mai dos llenços puguin encaixar de la mateixa forma ni ser dibuixats amb el mateix traç.

Amb un somriure ...




Recordo als meus pares...

El dia de Reis sempre havia estat un dia molt especial a casa meva, era l'aniversari del pare, i durant molts anys va fer de rei al nostre poble, per això al marge de tristes i deplorables que em semblin aquestes festes, el dia 6 estigués on estigués jo, les 12 en punt eren la trobada sense cita, ell ho esperava i jo ho sabia i allà em tènia, a cor obert per explicar-li només tot el millor de mi .

Aquest any ja farà tres anys que s' en va anar i dos que es va anar la mare, m'adono que cada vegada fujo més de moments que puguin reportar-me tristesa, que m'embolico en capes d'estupidesa i tendeixo a fer un gir a totes les coses que em fan mal, tal vegada perquè segueixo pensant que des que vaig tornar d'Egipte aquesta societat em ve molt gran.

I aquest matí buscant la còpia de la hipoteca perquè tinc la revisió a final de mes i entenc poc o gens d'euribor o IPH vull informar-me ben abans que em tornin a sagnar , m'he abstret en mi, en ell, en la meva mare, en el meu fill i en tot allò que son bocinets de la meva història.

Els millors records amb el meu pare és curiós però els tinc en extrems, els de la meva infància d'una banda i els últims anys de la seva vida, perquè la meva adolescència va ser molt rebel, vaig independitzar-me amb 18 anys portant la contra a tota la família, emportar-me també les il·lusions dels meus pares i la seva alegria, sóc la petita de dos germans que em porten més de 15 anys, era tant el seu motor com la seva desesperació, l'eterna inconformista que es manifestava amb pancartes pels passadissos de casa seva quan no es sentia compresa.

Avui en la distància i a un dia del seu aniversari, penso en ell, en el nostre ultim temps junts, en les llargues xerrades pausades que vam trigar tants anys a tenir, sense retreure'ns actituds, sense necessitat de mitges veritats i amb la certesa com sempre he dit que és una putada que els teus pares et tinguin passats els 45 anys perquè es viu molt de pressa i a destemps, sense poder oferir-los el millor de mi.

Però ja no només penso en mi sinó també en el meu fill que ha hagut de bregar en un any amb la mort dels seus avis als quals estava molt unit perquè el meu pare sempre va ser la seva figura paterna i és quan em multiplico per deu i penso que encara que aquesta vida sigui una gran filla de puta per molts i variats motius, mes ho sóc jo quan es tracta de defensar l'alegria i el futur, encara que de vegades sigui la mateixa vida la que m'esclata a la cara per imprudent.

Cada vegada estic més convençuda que som el resultat de la suma de tots els moments de la nostra vida, i he recordat a la Marta nena, la que els diumenges al matí es ficava al llit dels pares perquè ell li expliqués les històries de Lluïsa, Marta i Maria, curiosament aquesta Marta dels contes del meu pare era sempre la més rebel i xarraire, escenificant la meva mateixa realitat, anys després rèiem encara que durant el temps que durava el conte jo embadalida no feia mes que preguntar-me el perquè de tanta casualitat.

La Marta que parlava amb el seu amic imaginari, aquest que tenim tots quan som petits i que desapareix quan el cor creix, i li preguntava on estaven els meus papers d'adopció perquè estava segura que d'uns pares tan grans jo no podia haver sortit, perquè tampoc físicament m'semblava a ningú i de caràcter i personalitat molt menys.

Tal vegada fóssim capaços d'entendre que la vida és molt mes senzilla que les històries grisses que de vegades construïm al nostre al voltant, que no existeixen límits , espais o distàncies per ser un mateix, per donar-se en cada pas sense importar el que deixem enrere si no té remei, però si la llum que cadascun de nosaltres albira des de l'horitzó.

Del meu passejar per la vida he après que malgrat el viscut no totes les paraules estan inventades, ni totes les mirades buides,ni totes les sensacions viscudes, que sempre ens queden ales per seguir volant en altres cels, nits de lluna plena per banyar-nos en una pluja d'estels i assecar-nos a l'ombra de l'arbre dels somnis penetrant en les seves arrels per poder enterrar les penes i els fracassos.

I avui que a més d'ells, també em falta Reme, la meva amiga i companya de pis a Egipte, un altre dels meus puntals imprescindibles, ahir al vespre vaig tornar a mirar al cel embolicada en el meu plec de sentiments a buscar-los en aquest estel que sempre hi és i mai he posat nom perquè em farien perdre l'essència del que sóc.

Un any nou ple de llum ...





Aviat que començarà un nou any és temps de canvis, de fugir, d'escapar de la rutina, i de tots aquells moments que ens esborren el somriure i fan de nosaltres éssers simples en mans d'obligacions i destins que ens acorralen.

La sensació de viure en llibertat en un viatge on una ànima sense tornada obre les ales per embolicar en elles totes les picades d'ullet, els instants, les recerques, les troballes... tot el que no es veu i que és imprescindible per ser feliç i que no cap en cap maleta.

Volar quan l'aire es torna irrespirable, obrir les finestres i deixar que el sol ens il·lumini la cara, buscar en un mateix l'autèntica necessitat d'estimar-se, de difuminar-se entre mil cels escampant-se en tots ells sense carregar responsabilitats en esquenes alienes.

No conformar-se a tapar buits, omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades... de vides que transcorren paral·leles a la nostra i que assaborida en la seva intensitat pertorba els fonaments mal assentats de les obligacions.

Creuar el pont que ens porta a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap al lluny per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes.

Deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a aquestes mans, a aquestes mirades que ens desfan i amb les que no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

Enterrar pors, fugir de la pena de què cada any ens falti una part nostre irreemplaçable, lliurar-nos sense regles, sense normes, arribar a aquest lloc tant intim i personal al que tantes vegades hem posat traves per accedir i viure'ns en tempestats de passió, tempestes d'humitats i pell, fosos en llengües deslligades i cors que van més allà de cossos assedegats de sexe.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes", jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada vegada més a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

I desitjo que en aquest nou any aprenguem a desxifrar teoremes d'amor en aquells espais tan buits on poques vegades ha sortit el sol perquè la vida m'ha ensenyat que l'important no és saber llegir els silencis...l'important és saber com omplir-los.