És la meva necessitat ....

Siguem sincers, separar-se té els seus avantatges, i passats els primers temps de retrets i males llets per part d'uns i altres, però sobretot del abandonat, ens desborden els moments "flower", el llit sembla mes gran, no hi ha pèls a la banyera, la tapa del WC sempre baixada, no hi ha escampall de roba bruta en el mes estrany dels llocs, el comandament a distància sempre està enganxat a les nostres cuixes al sofà, i anem perdent el sa costum del "tstststststs"a mitjanit perquè els roncs del parent ens atordeixen.

Hi ha dones que segurament no, però jo sóc una negada del bricolatge i al principi taladrador en mà ho he intentat tot, ja m'ho prenc com una qüestió personal perquè em sembla increïble no ser capaç de fer un forat sense perdre un tros de paret o sense que el cargol es donés la volta quan li treia l'ull de damunt, aixo quan  no entraba el meu veí vermell com un titot caixa d' eines en ma cridant " Martaaa on collons vols penjar els cuadres?" perque no el deixava fer la migdiada.

Ni que dir que les parets de casa meva semblarien un formatge gruyere si tots els meus quadres no estiguessin estratègicament penjats i la "masilla" no hagués entrat a formar part de la meva intimitat.

Però res és etern, i un bon dia quan mes desesperada estava va apareix "ell " a la meva vida, aquesta coseta llarga i rodoneta sempre disposada, a punt, amb unes dimensions exactes i perfectes per encaixar en tot el meu esser , suau i càlid al tacte, humit a la vista, pletoric en qualsevol postura, amb aquesta immensa protuberància que es magnifica i es desborda inflant-se a les meves mans d'una forma brutal, vessant la seva essència blanca i espessa quan els meus llavis li estrenyen .... aquest déu que em fa sentir immensa, pletòrica, tota una deessa del bricolatge, el millor invent per a una dona (desprès del vibrador), el meu company a la vida, ell ... el " NO MAS CLAVOS!!!!, però mira que costa treure-li el tap ostia!!!!.