diumenge

Bocinet d'un dia quotidià ...


De vegades la vida et diu "espera", s'atura, i asseu al teu costat, et mostra el veritablement important, creant un caos, trencant les teves regles, les teves formes, les teves normes, la teva veritat.

T'allunya del poc rellevant, per acostar-te al lloc i a les persones que no serveixen per tapar buits, sinó per omplir-los.

Ara està mol de moda la filosofia Zen, el Yin i el Yan, deixar en mans d'aquest presumpte deu que ens regeix, el bé i el mal, i totes aquelles filosofies de manual, que no són més que estereotips de fatxada, del "quiero y no puedo" com diria la meva àvia.

L'altre dia vaig parlar amb un home, un esportista que havia participat amb la seva selecció Italiana, i havíem coincidit moltes vegades a altres llocs, però només ens miràvem, i ens saludàvem per educació.

Estava molt desmillorat, té 52 anys i mentre esperàvem el Bus li vaig preguntar si es trobava malament, em va dir, que si, però no només en aquell moment, que li havien detectat un càncer de pàncrees, i que no s'ho podia creure, perquè ell com a exesportista feia la vida molt sana.

Després de parlar una estona, li vaig dir que no s'espantés, que fes cas al metge; no obstant això, que no descartes cap altra tipus d'alternativa, vàrem estar parlant molta estona, de fet fins i tot vàrem anar a prendre un cafè per continuar xerrant.

Al cap d'un parell de dies ens vàrem tornar a veure, i li vaig donar una bosseta d'Artemisa Ànnua, una de les plantes de les quals li vaig parlar, com dels col·loidals, etc, molt agraït em va preguntar, perquè et preocupes tant per mi?, tens algun familiar en la mateixa situació?
No que va, li vaig contestar, però si veig que puc fer alguna cosa per algú que ho està passant malament, perquè no?

Ens hem anat veient sovint, i una de les darreres vegades va venir amb la seva dona, de fet quan ens veiem al Bus abans de començar a xerrar, a vegades anava amb ella, és un encant de dona, culta, elegant, moderna, però molt sobrepassada amb la malaltia del seu marit, perquè ella treballa i a vegades pensa que no arriba a tot..

Ni que dir, que hem congeniat molt bé, que pot comptar amb mi pel que vulgui, que l'important és saber gestionar bé les emocions sense recórrer a cap mena de fàrmac, perquè llavors no hi ha marxa enrere.

I aquest post va perquè en la societat en la qual vivim semblem màquines, autòmats on els sentiments dels altres no ens importen, enamorats de nosaltres mateixos i amb un ego que forada el cel.

Doncs no, estem fets de carn i ossos, de pell, d'emocions, de sentiments, de sexe, de vida...
I si continuem amb aquesta vanitat i mala hòstia que hi ha avui en dia en aquesta societat, on no hem après res i tot és superficial, sense aprofundir en els altres. Podem decidir com viure, si amb por, amb resignació, o mirant-la als ulls amb valentia, i no obrint el paraigua abans que plogui....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada