El meu lloc ...

 Ningú surt il-lès d'un instant irrepetible....

 

Pensaments al voltant d'un cafeto

Com ens canvia la percepció de la vida i de les persones amb els anys, oi?

Recordo converses amb la mare, aquelles al pati de casa al vespre, amb una copeta de cava o aquella barreja de Moscatell i vi ranci què es feia preparar al pare al celler del poble.

Ella m'explicava, i sovint jo pensava què li pesava més el passat què el present, però amb els anys he entès que no, què tornem a les vivències passades cada vegada què ho necessitem, per reconciliar-nos amb els records, recol-locant-los a la memòria sense què molestin.

No és melangia, tota etapa de la vida té els seus moments, i em sembla que els he aprofitat tots, i algun que he deixat escapar, el temps m'ha demostrat que no m'he perdut gran cosa, perquè només eren especials per mi.  

Sí que he pensat moltes vegades què he nascut a destemps, és una percepció personal què m'engoleix a vegades, potser també perquè soc tan independent què m'he anat perdent la vida dels altres, per viure la meva des de molt joveneta.

Ara, des de la maduresa, què no des de la sensatesa, i amb aquest batec infinit i atemporal de ganes, reconec què em rellisca quasi tot, tenim una societat de merda, on l'ego i la vanitat, són referents i la humanitat cap els altres, irrellevant.

No entenc les guerres, ni entenc què les patrocinin a descerebrats, ni en nom de la pàtria , ni del territori ni dels déus que els va parir.

No entenc la permissivitat amb la delinqüència, i què haguem d'acollir per collons a miserables reincidents, què no tenen el valor de plantar cara al seu país i venen a imposar al nostre tradicions retrògrades i masclistes.

I com tot el què no m'agrada, m'hi poso de cul, sense complexes i defensant en el que crec i sóc, fugint de tot aquell i tot allò, què no enlluerna il-lusio, perquè tot és massa efímer, però molt simple, es tracte de només perdre el temps amb qui guanyes vida, nomès cal saber escollir.

Res, popurri d'emocions

Si hagués escrit aquesta entrada desbordada per les emocions fa una setmana, segurament seria molt diferent, per això he deixat passar dies i digerir tot el viscut, perquè ha sigut un popurri variat de tot.

Per començar, no entenc la maleïda mania què té molta gent de jugar amb els altres, i no parlo d'amor, no, la vida és molt més gran, amplia i interessant què el món parella.

Parlo d'aquest tipus de gent que ven malalties, penes, desgràcies...per aprofitar-se dels altres. 

Mitges merdes què fan desgraciats a tots els qué tenen al costat, autèntics càncers de la societat.

Però bé, una vegada digerit, m'adono què el meu sisè sentit no mereix ser ignorat mai més, perquè no són poques les vegades que m'ha donat senyals i he preferit no fer-li cas. 

Però li he promès què mai més.

Per altra part, diumenge passat, com tantes i tantes vegades vaig estar parlant amb la meva gent a Egipte, estem preparant coses plegats i sovint fem vídeo trucades.

A la nit vaig dormir malament, em vaig despertar moltes vegades i amb angúnia.

Al matí em van avisar de la mort d'un dels meus imprescindibles, de fet, va ser qui em va presentar a la Reme, el meu puntal de vida des de què vaig arribar al Cairo.

Era jove encara, 60 anys, ple de vida, de fet havíem parlat dos dies abans i sempre què ho fèiem recordàvem aquells temps tant bojos de llibertat sense conceptes de futur i sense malícia, al menys conscients.

No sé, em van passar per damunt tots i cadascún dels moments viscuts amb ell i tots els altres, de fet, em van fer una trucada grupal perquè pogués seguir la cerimònia a la Mezquita de Nasr el Samman, just davant de les Piràmides, va ser molt emotiu.

He estat dos dies molt tocada, per una part, allà on sigui hi haurà una festa perquè és retrobarà amb la Reme, Medhat i amb els meus pares, què com quan el van conèixer, segurament l'acribillaran a preguntes.

És la sensació què tinc quan algú què estimo marxa, i sóc capaç de gestionar les emocions, què allà on sigui estarà millor i és retrobarà amb qui estima.

El després, ha sigut una immersió intensa en els meus sentiments, la sensació de buit, de què la plenitud dels sentits d'abans, no tornaran mai més, perquè nosaltres tampoc som els mateixos.

Malgrat tot, em rebusco entre la meva essència, o les meves cendres, què també, i em trobo perquè em reconec en tot el què abans era, i em sorprenc perquè en l'adequat del moment res ha canviat.

No cal encaixar per viure en aquesta societat, aprofundint en els sentiments, sense exhibir-los en tenim prou, només cal blindar el cor als indesitjables.

Perquè la veritat, no necessita cap clau. 

Montseny 11-Maig- 2024

Cert

La vida no ens espera enlloc, només passa, aquí i ara, en l'instant immediat, avui, i si et poses a buscar respostes, raons o per quès? te la perdràs.

Hi ha una frase què em van dir quan era molt joveneta que deia, "Mai aturis el temps, mai pateixis per ell, perquè un dia, potser demà, tot el què vas estimar, fins i tot tú mateixa, s'allunyarà amb ell".

Episodis de vida

Em ve molt de gust compartir una desagradable experiència què acabo de viure, i què m'ha fet recapacitar encara més sobre la degradació de l'esser humà. 

L' any passat una noia què coneixia de haver coincidit dues o tres vegades en àmbits comuns, em va demanar feina, casualment a l'empresa necessitàvem algú amb experiència, i ella al menys tenia 1 any en el mateix sector.

Li van fer la entrevista i tot semblava correcte, experiència, honestadat, capacitat per prosperar laboralment,  etc.

En el primer més ja va tenir una cagada important, vàrem perdre un client de 10 anys i 800€ que no van apareixer mai.

Lluny de tenir una mica de modèstia i demanar disculpes, i donar explicacions, la prepotència va resurgir per damunt de totes les seves carències ... perquè plorant com una madalena ens va parlar de les seves cardiopaties, brots de fibromiàlgia i poca memòria acusada presumptament a un Ictus qué va patir feia 5 anys.

La empresa es va fer càrrec de tot,  i perquè treurem mèrits, la meva insistència en què jo parlaria amb el client i ho intentaria solucionar tot, i ella mereixia una segona oportunitat perquè havia patit molt i no calia obrir-li cap expedient disciplinari, via gestoria.

El després ha sigut devastador, ho  resumiré en què no només no ha complert els mínims, què segons ella feia a l'antiga empresa, sinó que prepotent, mentidera i mala persona, problema darrera problema i pèrdues de diners.

Ha parlat de tots nosaltres, de mi què sóc una prepotent, què tinc el càrrec què tinc perquè estic liada amb els meus jefes (2), que la tracto malament i què només vaig a treballar per estar tirada al sofa de la oficina, mentre ella ho gestiona tot...

Ni cal dir què jo em podria embolicar amb qui volgués, sóc lliure i no haig de donar explicacions a ningú, però no és el cas, tinc una experiència què em precedeix de més de 20 anys en aquest sector, i ni ho he necessitat mai, ni és la meva manera de funcionar.

Tot això em va arribar a mi el primer mes de treballar ella allà, i jo com sóc molt directa li vaig preguntar si era veritat, i m'ho va negar sempre, i per què no l'havia de creure?.

Però al final, ja no eren ni una, ni tres, ni cinc ... les persones què em deien el mateix.

I no tot acaba aqui, però no cal explicar més despropòsits d'aquesta miserable.

No sé, fa temps que em vaig adonar què aquesta societat actual em ve massa gran, no encaixo en aquest món superficial de vanitats, on ens hem deshumanitzat en nom de totes les divinitats i de la nostra propia ambició i egoisme, però aquesta situació apart de fer-me patir, i enfonsat anímicament durant uns dies, m'ha fet arribar a la certesa què hi ha gent què juga amb els sentiments dels altres de forma miserable, gent buida i sense valors, que malgrat les mancances intel-lectuals, les omplen amb la seva indigència moral. 

Després em pregunten què perquè m'he posat tantes cuirasses....

 Cuideu-vos molt dels venedors de penes...

De tot una mica

No cal donar una ullada a res per adonar-nos en quina debacle social estem immersos.

És d'aquells moments on poques coses tenen sentit, i on sovint em pregunto, què cony està passant?, perquè encara què prenc distancia de tot el què no m'agrada, sempre acabo esquitxada.

Tinc clar el meu futur, és qüestió de temps només, i d'economia també, clar està, perquè amb un bon coixí, no em caldria esperar res. 

Una caseta petita amb jardí, on tenir plantes i més plantes, i un raconet on restaurar mobles antics, i fer els meus col-loidals i les meves barreges de salut, lluny del socialment orquestrat a tots nivells, i viatjar, viatjar, viatjar...

Amb els anys m'he tornat molt selectiva, no sé si a tothom li passa el mateix, les poques vegades què miro enrere, m'adono què potser tenia situacions, llocs i persones, molt magnificaves, perquè al final no és tracta tant de poguer, com de voler, i evitar ser complerts desastres, plens de temors.

M'ha canviat la percepció de totes les coses, fins i tot de mi mateixa, res d'empoderada ni hòsties, no va per aqui, ni entenc d'aquesta mena de lluites socials de poder en vers als homes, què no són més què els nostres companys de vida.

Realment no sé si hi han altres vides, malauradament ningú ha tornat per explicar-nos si hi ha alguna de millor, però tot el que no passa, o deixem què no passi, senzillament deixen de passar, sense necessitat de cap mena de senyal paranormal, o de per algun estrany sistema de conjugació planetaria... no ens enganyem.

La vida és molt més senzilla què aquests manuals d'autoajuda direccionals, per menja cervellets sense autoestima, però amb egos infinits.

Com diu la cançó, allunyat d'aquest circ què és ple de miratges dins d'un desert de superficialitats..., i enfonsa't en tot allò què esgarrifa la pell... Be, això ho afegeixo jo.

Els meus ...

M'he tornat a retrobar amb els què formen part del meu equip de vida, els que des d'aquell gener de fa molts anys, són els meus imprescindibles.

Hem parlat de tot, de com van ser els nostres principis i perquè no dels finals, també, de com ens ha canviat la vida, del poc que imaginàvem els moments actuals d'aquesta societat i d'aquest món deshumanitzat, en mans de bojos sense escrúpols, però sobretot, ens hem assaborit una vegada més...

Parlàvem molt més les mirades que les paraules, amb molts moments per emmarcar, moments que no es poden passar de puntetes perquè són puntals imprescindibles per arribar al jo més intens i profund.

És vida en tot el seu ampli sentit de la paraula, moments, instants, paraules, amors, amics , companys, desamors, fins i tot, noms i moments què serien per esborrar, però què en la distància del temps, han quedat en una anècdota.

És important saber reconduir un sentiment, persones amb les que s'ha tingut tot, i el ressentiment, i fins tot a vegades el dolor, ens han fet perdre pel camí, sense culpables, perquè a vegades ens pensem que la distància i l'orgull mal entès, són la millor tria per continuar endavant, i l'únic que aconseguim és sentint-se perduts pels laberints del cor.

Egipte va treure a passejar la meva ànima lliure, i com més gran em faig, més m'adono que l'opinió dels altres només els hi importa a ells, estic en una altra dimensió, embolicada d'emocions, de moments atemporals sense necessitat de posar noms, i esprement l'aquí i l'ara de les emocions.

I miro enrere amb un somriure, quins dies més esgotadors de feina, i quines nits més intenses de tot el que cal per perdre el nord i la vergonya sense complexos.

Hem recordat a Reme, a Medhat, una mica més lluny d'ençà que Horus va decidir emportar-se'ls, perquè sí, va ser Horus, i no Anubis, deu de la mitologia egipcia que representa la mort. 

Horus va molt més enllà, i és puntal imprescindible des de la primera vegada que el vaig anar a visitar a Edfu, casa seva, una història molt llarga d'explicar i que només entendrien els que la van viure amb mi, i tots aquells que creuen en les energies i en les portes estel·lars, sense necessitats de posar noms, deus ni yins i yans...

La meva mare una nit assegudes a la esplanada de Gizeh, em va dir, "tota aquesta llum em traspassa."...

No cal dir res més, oi? 

Hi ha qui no té desperta la percepció dels sentits, i ho adorna entre modernitats, passant de puntetes entre banalitats, i hi ha qui asseguts a la vora d'una albada, conjuguem passat i present sense comptes pendents, immersos en un naufragi infinit de plenitud que sense haver d' obrir els ulls hem après a mirar...

Confessions de sobretaula

Les sobretaules sempre són el descobriment d'un mateix, i tambe dels altres, clar està.

És com si les emocions tinguéssin permís per no avergonyir-se quan les vomitem sense mesurar conseqüències, sense complexes ni vergonyes, i sense el dolor ni el patiment dels perquè finals.

Són bocins nostres, viscuts i desviscuts, atemporals entre la pell i la memoria, sense preguntes, dotats amb un amor infinit, i amb una memòria selectiva, on només el bo queda viu, i ni el temps pot esborrar, aquesta sensació de plenitud viscuda mentre va durar.

I ahir, un amic de sempre, de tota la vida, molt tancat sempre en les seves coses, em preguntava, què per què no em deixava estimar? i quin havia estat l'amor de la meva vida?...

Em va sorprendre perquè ja és la segona persona que m'ho pregunta en poc temps.

Masses preguntes per un sobretaula de Nadal, amb cava i vi corren per les venes, deshinibidor total de complexes, secrets i emocions.

El meu fill molt atent a les respostes, jo sempre li he explicat quasi tot, pero les meves etapas de mala copia de "Mata Hari", en les que ell ni tant sols era un projecte, no.

No sé si no em deixo estimar, sí que m'he adonat que no vull creuar barreres què impliquin el cor, sóc feliç, tinc plans de vida, un fill criat, què és el meu orgull perquè ho he fet tota sola i sense cap més ajut què la meva capacitat de supervivència, amics pocs, però lleials i atemporals.

He anat esborrant succedanis, compliments, no concibeixo aquests conceptes moderns, què després de haver sigut tot, ja no siguem res, perquè diu molt del que en el fons vàrem ser.

Clar què em manca gent, em manquen els pares, i la meva Reme, amiga i germana insubstituïble, la resta, sí no hi són, no m'aturaré pas a buscar motius, perquè segurament ells i jo, els trobaríem tots o ens els faríem a mida...

Però si alguna cosa tenen els anys, és la perspectiva que et donen referent al passat viscut, com magnificaves realitats què no ho eren tant i com al final, l'única certesa és què és queda qui vol, i marxa qui mai s'ha volgut quedar.

Potser si, què ara no em deixo estimar, o qué deixo què m'estimin com vull, sense promeses ni futurs, sense condicions i vivint el moment.

I què quin ha sigut l'amor de la meva vida? 

Sempre apostaré per l'últim, sense treure cap mèrit a cap dels altres, em costa tant enamorar-me com desenamorar-me, i no sóc de molts amors, sóc d'amors passionals i intensos, però he après ha assaborir moments sense posar l'ànima, perquè és l'única manera de sortir ilesa i no haver de tornar a reconstruir els bocins d'un cor trencat.

Molta llum per tothom...

Com diu una canço d' Arrebato, 

Amor és que t'abriguin, no importa de què, del fred, de les pors, dels dubtes, d'alguna tempesta, i a vegades fins i tot, de tu mateix.

Són dies atípics, on alguns no volen estar on són, on altres ho gaudeixen intensament perquè porten el Nadal dintre seu, i on altres, ens manca molta gent què el Nadal, eren ells.

Per mi són dies normals, no necessito aquestes dates per trobar-me amb la gent què estimo, ni abraçar més què altres dies, al contrari, miro al voltant i segueixo sense entendre en molts moments, de què exactament va la vida...

Però d'això és tracta viure i deixar viure, oi? 

L'important és no deixar-se arrossegar i seguir sent un mateix, lluny de superficialitats, consumismes i paraules embolicades amb llacets vermells i amb data de caducitat.

Us desitjo,  resiliència, bona companyia, i moments atemporals, sense preses, sense temps, i que la voràgine quotidiana no ens endureixi, ni ens faci ser impuntuals a la vida dels altres.❤️

 

De neteja...

 No em considero dona de poc món, ni d'aquelles intel·ligències distretes, aturades en un pensament únic, en les quatre parets de casa, o en la comoditat i la ignorància, qui em coneix ho sap.

Però cada vegada estic més al·lucinada amb aquesta societat, i amb la mesquinesa en general de qui confon, que quan dius el que penses, tens un caràcter de merda.

Decadència total de principis, de sentiments i d'humanitat, no cal comportar-se com la Mare Teresa de Calcuta, ni enviar missives cada dia de pau i amor, fer ioga, taitxí o al-linear tots els chackras, només cal tenir cor, empatia, amor per afecte, per complicitat, el tot per tot sense exigències ni moneda de canvi.

Em fan gràcia les persones que prediquen amb parcel-letes al cel d'actituds, comportaments, i acceptacions, i al final, entre el seu món interior i el que projecten, hi ha tot un desert de malicia, buidor i decadència.

He sigut de les que pensava que calia mantenir el componiment, per tradició?, família?, pels que ja no hi són?, no sabria ben bé dir el perquè, fins que vaig decidir, que els lligams de sang són aigua si no te'ls guanyes amb el cor, si no hi ha una llei no escrita de carinyo i fidelitat, i de compromís moral de no maltractar els sentiments, i protegir-los.

I quan no és així, cal trencar amb arrels podrides i quedar-e amb les que seguir creixent junts. 

I quin alliberament, quan et deixen de preocupar les misèries alienes, i la vida et fa el favor, d'envalentir-te, a treure't el que et sobrava....

Estrenant dècada

Avui canvio de dècada, i tot el que m'ha portat fins aquí és una motxilla carregada d'experiències, i un equip de vida meravellós, que m'ha permès descobrir-me i treure el millor i el pitjor de mi.

Però com bon escorpí, i després del primer "pronto" sempre em quedo amb el millor, amb tot el que m'ha fet créixer, amb el que m'ha fet apreciar que aquest món se'm va quedar petit des del moment que vaig marxar a Egipte, amb les matinades i les postes de sol al Nil, amb converses on despullar l'ànima, amb nits interminables de passió, amb altres per oblidar, amb "holas i adeus" i uns fins sempre, eterns...

M'agrado com soc, tampoc tinc cap altre més opció, però si, la Marta d'ara m'agrada, i m'agrada perquè vaig trencar tots els tabús del correcte, i tant em fa el que pensin els altres,  m'és igual si com em van dir fa poc, tinc un caràcter de merda, i soc massa directe.

El problema d'aquesta societat actual, és el posturisme, ni soc santa i menys verge, ni crec en deus, ni encomano la meva vida a cap ésser superior que em postuli guanyar punts per una eternitat meravellosa, perquè com no sé que hi ha més enllà,em quedo amb tot el que pugui viure aqui.

He arribat fins aquí com soc, i potser si, soc com un misto en una benzinera, com em van dir una vegada, derrapant sense mesurar conseqüències, unes vegades, i de puntetes i sense fer soroll unes altres, però malgrat errors de desconfiança inicials, mai em podran retreure manca de sinceritat, i la capacitat per escollir el que vull.

He viscut històries precioses, amors fets a mida, atemporals, d'aquells als qui prometre amor etern , però que no ha pogut ser, d'altres per oblidar, i alguns per passar el temps, enganyant el cor.

És la vida, principis i finals, amb el bagatge que li vulguem donar, amb la certesa que porten els anys i l'experiència de no conformar-se amb menys, pujant el volum de les emocions.

I mirant enrere. es cert, he arribat fins aquí amb el buit de moltes presències, però sense cap absència perquè les porto al cor, i sense por a tot el que m'ha de venir, perquè si m'han de trobar, que sigui amb la meva millor versió.

Una porta a l'univers...

No sé si haureu escoltat alguna vegada l'existència de Portes Estel·lars, i si ho heu escoltat, si hi creieu...

Per no anar més lluny, al Montseny n'hi ha una, me la van fer descobrir fa un temps, de fet, si no hi creus, no la podràs trobar.

Perú, Bolívia, Turquia, etc, però jo em quedaré amb les que he vist, i en concretament amb la que em va impactar més, la de Abu Ghurab, i que malgrat a simple vista no diu gran cosa, forma part del Temple del sol,  com la de Niuserra i la de Userkaf, i és la millor conservada. És part d'aquest Egipte que sempre us dic què no surt als itineraris.

Aquesta porta, és una plataforma feta de Pedra caliza, granit i alabastre, encara que molts d'ells l'han descrit com a Cristall Egipci, i la seva forma estranya, diuen és un dels camps magnètics de la Terra, inclòs en uns documents desclassificats de la NASA recentment es parla, com una porta estel·lar orientada a l'espai.

Sigui cert o no, el lloc és realment fascinant i ple d'un aura, i una llum, què acapara els sentits.

♥️

Per desfer-se d'amor qualsevol vespre...

 

Agost...

 

L'altre dia reorganitzant els meus bocins de vida, vaig trobar fotografies, moltes, de la mare i la Reme, moments atemporals i indescriptibles que continuen molt vius.

Aquest mes d'agost seria l'aniversari de les dues, la mare el 19 i la Reme al 26, i és ben veritat que quan estem immersos en la quotidianitat no som conscients del valor del moment.

De la mare ho podria dir tot, però seria reiterativa, és un sentiment etern d'amor i agraïment que viu més enllà.

I de la Reme també, i com més anys passen, i potser perquè la recordem sovint amb els nostres amics i companys de feina, més em venen a la memòria situacions viscudes juntes, i moments dolents perquè no dir-ho que vàrem compartir, i ens va mantenir allunyades un temps, no massa tampoc, perquè quan tens alguna mena de sentiment per algú, no cal posar distància si hi ha diferències, el que cal és parlar-ne i reconduir-nos junts, perquè no sempre es troben persones en qui vomitar el cor, amb la tranquil·litat de què és un sentiment honest i sense traïcions.

I així era la Reme, el meu puntal imprescindible sempre, i mira que jo era tossuda com una mula, prepotent i rematadament incongruent, però allà estava ella i la seva paciència. 

La primera persona que em van presentar quan vaig arribar al Caire, una catalana amiga d'Omar Sheriff, quasi treinta anys més gran que jo, amb la que sentir-me menys sola en aquella immensa capital, i una de les professionals que em va ensenyar tot en el món del turisme a un país àrab.

Al meu fill flipa era la seva tieta, però no recorda les nostres nits amb un Blanc Pescador, xerrant fins a les tantes de la matinada explicant-nos tota mena de vivències amb la complicitat i seguretat de saber que mai sortiria de nosaltres dues, o quan ens passàvem dues hores al gimnàs, vegetant perquè no dir-ho, i al sortir ens anàvem a fotre una amanida de formatges, amb sudanis (cacauets) i dues, o tres birretes....

No sé, sé que eren altres temps, i tot això és difícil de tornar a tenir, perquè ella no hi és, i aquella Marta tampoc, però amb els que la vàrem viure, continuem homenatjant aquells moments i els tornem a viure, perquè és el lloc on ens vàrem quedar... la resta és circumstancial.

Amb el temps hem après a alleugerir la nostra història amb el que sobra, i quedar-nos amb el que sempre ha sigut cert, perquè hi ha persones, que malgrat el temps i la vida, sempre seran un destí del que mai es torna...

Taladran una miqueta...

No sé el que li està passant al món, però no m'agrada.

Cada vegada vivim més de cara als altres que de cara a nosaltres mateixos, i a vegades al·lucino en la quantitat de gent que ven a les xarxes socials aquesta dobla imatge del que no és, però evidentment és un reflex de la societat actual, on queden cada vegada menys persones entre tanta gent.

Tots hem sigut joves, ens hem equivocat, ens hem desfasat, fins i tot hem amagat bocins de la nostra vida als pares per pudor, però aquesta degeneració general del jovent, i no tan joves, la manca d'educació, el poc respecte pels grans, fa que com a mínim ens replantegem cap on anem i que estem fent malament.

Un amic meu diu que el problema que tenim els que hem viscut fora de casa, i ens hem empapat d'altres cultures, es que la nostra societat actual se'ns ha quedat petita, i costa encaixar en mentalitats tan superficialment egòlatra.

Segurament té raò, per mi la vida no és una carrera de fons, és un caminar sense presses, un objectiu, un futur, un arribar per quedar-me, sigui un lloc o sigui un cor, més enllà del seny, de la por, fins i tot de la prudència,

Arran d'aquell bitxo que han anomenat Covid, em vaig adonar que ens han fet viure una gran mentida i una dobla realitat, en nom de la por i la ignorància.

Por, perquè no vàrem tenir temps de reaccionar, i ignorància, perquè la mateixa por al desconegut, ens va fer lliurar-nos a la incertesa dels seus propòsits.

Afortunadament, molts hem obert els ulls, i afortunadament també ens hem anat trobant pel camí, lluny del sistema, del políticament orquestrat, de l'OMS i de tots aquells que bloquegen la lògica, i no apliquen la raó, i no costa tant, creieu-me, només tornant enrere, abans d'aquest terrabastall emocional i de salut al qual ens han sotmès, podem corroborar que el cos, si no el manipulem amb fàrmacs i verins, té un sistema immunitari, que reacciona davant qualsevol intrús....

Que sabràs tu, em deien l'altre dia, doncs sabia el mateix que tu, li vaig contestar, però em vaig preocupar, d'indagar, investigar i sobretot obrir-me mentalment, perquè ningú està preparat per acceptar una realitat amb la qual vàrem intentar anul·lar-nos la voluntat.

Però tot això donaria per molt, continua el debat obert entre uns i altres, perquè aquest circ no ha acabat, i encara queden moltes funcions gratuïtes, però amb un fort recàrrec...

I tota aquesta dissertació d'avui, ha vingut després d'estar més de 15 hores, en un col·legit electoral, i compartir després una copa a les dues del matí amb alguns, converses, pensaments i inquietuds, i definitivament estic a anys llums.

Ni millor, ni pitjor diferent, per això puc triar a qui embolicar entre els meus pecats, i mostrar la meva redempció sense complexos. 

Coses de l'edat? 

Doncs no ho sé,  coses de la vida, potser?

Tancant capitols...

A la vida he passat per totes les etapes, són experiències viscudes, batalles perdudes i guanyades que romanen vives a la pell i a la memòria, perquè tot forma part del que soc.

És ben veritat que recordats en la distància del temps, algunes d'elles em fan replantejar on encaixava jo, perquè si bé és cert que tots els episodis de vida valen la pena, perquè han format part d'un mateix, hòstia!! Hi ha cervells que t'adones que mai han estat a l'altura d'una vida.

Però viure es tracta d'això, d'aquesta enajenació mental que patim a vegades i que mentre dura sembla única i atemporal.

Segurament per molts i diferents motius, he passat un dels pitjors juliols de la meva vida, però només en faré cinc cèntims del que més m'ha trasbalsat, i que té a veure sobretot amb la manca d'humanitat i respecte.

Seria molt llarg d'explicar, però ho resumiré perquè d'alguna manera necessito vomitar i recol·locar-me mentalment i aprofitant-me de l'anonimat per la majoria, he decidit fer-ho aquí, encara que molt més light del que ha sigut i ha representat.

Mai he tingut bona relació amb els altres fills dels meus pares, ens portem molts anys i d'ençà que soc adulta, vaig marxar molt jove de casa i mai ho van assumir, quan vaig tornar després dels anys, tots havíem canviat, jo del res vaig passar al tot mentalment, amb un munt de vivències a l'esquena i molt món que als altres els hi va ser difícil gestionar.

Quan va començar la malaltia dels pares, van marxar un darrere l'altre, em vaig adonar de qui tenia al costat i com tres fills criats de la mateixa manera podien ser tan diferents, bé, ells i jo, perquè ells són com un mateix ente, ple d'enveges, complexes mentides i vanitats.

Ho resumiré en què el meu nebot després de 12 anys, va trobar les cendres dels avís, amagades a un sotano ple de merda....

La versió era què passant de tothom les havien escampat on els hi va semblar ells dos sols, enganyant-nos a tots.

Sense dir res a ningú per no involucra-los i fer-los passar per una mala situació, fa un parell de dies em vaig presentar sola a casa seva a buscar les cendres, havien tingut molts anys per enterrar-les i no ho havien fet, i no només això, sinó que les havien abandonat de qualsevol manera.

El malparit em va dir que ja no hi eren, evidentment no puc entrar a una casa que no és meva, i després de dir-li sense insultar perquè jo no soc d'insults, el que pensava d'ell, i d'altre, vaig marxar amb el cor encongit.

No vaig tornar a casa, vaig anar a donar una volta pel riu, i em vaig quedar un parell d'hores, volia gestionar bé les meves emocions sense que ningú es sentís afectat.

Aquella nit vaig somiar amb la mare, amb un somriure d'orella a orella i assegudes al pati de casa com fèiem tantes i tantes vegades, no em deia res, però m'agafava la mà i el meu pare arribava i m'abraçava per darrere, impossible la pau infinita que vaig sentir, i el missatge, no sé si real o no, però que jo vaig voler interpretar, era un estem bé, tot està bé i tanca aquest capítol, no cal romandre més temps en patiments innecessaris.

No soc creient, soc agnòstica, i crec molt en les energies, i les dels meus pares les percebut sempre, però em molesten les faltes de respecte, perquè encara que quan marxen només queda el cos, en aquell cos ens hi hem abraçat, i va ser el meu refugi moltes vegades.

No sé com explicar-ho.

He fet un ritual als pares, d'amor, de molt amor, a la llum de la lluna, amb la gent que de veritat se'ls estimaven, ho vaig fer en vida acompanyant-los fins al final, però necessitava
estar en pau amb mi mateixa, i tancar  per sempre aquest episodi de vida.

Pensaments en veu alta...

Dilluns em vaig quedar sense TV, un altra vegada els Leds en menys de 2 anys, ja quan la vaig arreglar per primera vegada, el tècnic em va dir que els Leds junt amb la placa base és el gran problema d'aquestes TV, modernes, que les d'abans duraven molt més.

Doncs bé, no la trobo gens a faltar, una copa de vi, música, un llibre, una xerrada interessant, o tombada a la llum de la lluna repassant el dia, o amb la ment en blanc, amb aromes de jazmi i Dama de nit.

És el moment de desconnectar de la voregin del dia a dia quotidià laboral, més tot el que es va afegint, que en el meu cas no és poc, perquè cada vegada em complico més la vida, però com em diu el meu fill, "ja t'ho faràs"...

Però és que al final és això, si la feina que et paga hipoteca i rebuts no t'omple, s'han de buscar altres alternatives, per anar obrint-se camí i poder viure completament del que t'agrada i és el que estic fent, compaginar obligació amb plaer, un còctel fascinant d'emocions, veure com creixes dia a dia, com ja tens les teves recompenses emocionals, com hi ha gent que confia en tu i es deixa anar tota sencera a les teves mans, com et queda força, ganes i empenta per tirar endavant tot el que et proposes.

No són els anys família, és l'estat d'ànim, les ganes, l'empenta, les il·lusions, els anys només són una data, i no es tracta de voler semblar més jove, o amb menys arrugues, que també,i visca si ho aconseguim!! és deixar-nos anar en tota la immensitat de la paraula, amb arrugues o sense, però pletòrics, més bojos, més plens, despullats de pors, de passats, de bestieses i de preocupacions absurdes.

Al final viure es una carrera de fons, amb totes les seves rasants, i derrapant si fa falta, però amb la certesa de que vençuts, aniquilats, amb ferides al cor i a la pell, direm doncs cony!! ha valgut la pena, per tot i per tant...

Fent amics...

 

Va, avui em ve molt de gust obrir un melonet sobre les eleccions del 23J.

Hi aniré clar que hi aniré, perquè m'ha tocat estar de presidenta a una taula electoral, i no em puc insubordinar perquè com diu LOREG (Ley Orgánica del Régimen Electoral General) 

"En el artículo 143 de la LOREG es claro. “El presidente y los vocales de las mesas electorales, así como sus suplentes, que dejen de concurrir o desempeñar sus funciones o las abandonen sin causa justificada incurrirán en la pena de prisión de tres meses a un año o una multa de seis a veinticuatro meses”.

No se contempla una cantidad concreta para esa multa. De hecho, es variable y tiene que ver con las circunstancias personales de quien ha realizado el incumplimiento, especialmente con su economía. No son necesariamente pequeñas: se han dado casos de hasta 5.000 euros. También se pueden dar multas (más leves) por aparecer tarde, una vez constituida la mesa. El compromiso no es solo de presencialidad, sino de puntualidad".

Hi aniré, clar, no soc tan absurda com per arriscar-me que em multin o em fotin a la presó , però NO votaré.

I no votaré perquè senzillament no tinc a qui votar, no crec en cap d'ells, la vida és alguna cosa més que promeses fetes a mida del que volem escoltar, quan al final si és necessari pacten amb el mateix diable, per continuar mantenint la poltroneta i el sou descomunal que tenen per no fotre res del que van prometre.

N'he tingut prou amb el tema Catalunya, on molts ens vàrem deixar la pell i les il·lusions, dormint a col·legits electorals per defensar les urnes, el dret a decidir, on vàrem protegir els nostres grans dels atacs violents del sistema, perquè no ens enganyem el sistema és igual de feixista a Espanya com a Catalunya, sinó, comproveu, el que vàrem votar, i on hem acabat, per passar-se pel forro dels collons el nostre vot.

Per tant, prou vendre parcel-letes al cel, perquè els ídols només existeixen a l'adolescència, quan per genètica tenim les hormones despendolades i les neurones van segons bufa el vent.

I per cert, l'argument de què "tu no estàs als peus dels cavalls per això ets valenta", efectivament, no soc valenta ni estaré mai als peus dels cavalls, per això com no vull pols no vaig a l'era, com diria la meva mare.

Si no votes guanyarà l'extrema dreta diuen alguns... doncs mira, pot ser que guanyin i que rebenti tot, que voleu que us digui?.

La mateixa alienació tenen uns com els altres, o us penseu que intentar imposar classes d'àrab a les escoles, permetre el burquini a les piscines, aguantar tots els delinqüents sense extradir, als que dia si i dia també omplen de merda els carrers de Catalunya, i donar veu als fonamentalistes, i altres cacicades, és d'un cervell mínimament centrat? 

No, però dona vots i els tenen agafats pels pebrots, per covards.

I ho dic jo, que he treballat a Egipte, tinc grandíssims amics allà que no tenen ni comparació amb aquesta mena de talibans que corren per aquí, i que com a respecte a la terra que tan bé em va acollir, vaig aprendre àrab com una manera més d'entendre la seva cultura i integrar-me plenament a la seva gent, i això que amb l'anglès en tenia prou, i no com ells aquí, que intenten imposar uns costums i uns drets, que no han defensat als seus països d'origen...

Però aquí som tan guais amb l'acolliment, que tenim la quota plena de miserables per metre quadrat, (com si no en tinguessin prou amb els autòctons), vivint d'ajuts, pagues i sense fotre brot, però ep!!, no diguis res o ets una racista, doncs mira, aquí queda.

Resumint, la política és un femer, i si a la vida real, qui pensaves que mai et decebria, ho fa, imagina't els companys de viatge en política, on els ideals, excepte en comptades excepcions, són de portes giratòries, i segons el poder a repartir...

Res, pensaments...

 

Amb Hany ens expliquem la vida sovint,i malgrat la distancia, també ens veiem sovint, portem junts un projecte de feina, i a més són més de 30 anys d'amistat. 

Hem compartit moltes coses, tant a nivell de treball com personal, i fa uns anys i desprès d'alguns d'altres, varem recuperar-nos com amics en l'ampli sentit de la paraula, i avui m' explicava com a vegades és cansa de ser el motor de tota la família, de tot l'entorn i que tots acudeixin a ell quan ha de solucionar qualsevol situació.

I no sap com l'entenc, perquè fa temps em succeeix el mateix, sembla que jo hagi de tenir la vareta màgica de la solució. Tal vegada perquè la vida t'ensenya, que un no pot romandre en el dolor, l'angoixa, l'apatia, el conformisme, o la incertesa més temps del necessari, sobretot perquè aquest temps és teu i no torna.

La veritat és que la vida no em deixa massa temps per pensar en res, però sé que encara que no estic on vull estar, hi estaré, i on soc estic bé, tutejant aquesta espècie de paranoia mental a la qual anomenen destí, i que no és més que una alienació del que ens projectem mentalment.

Però em fa gràcia perquè el meu entorn es pensa que soc resilent a tot, i la meva imatge és la d'una persona segura, contundent i sobretot privilegiada mentalment, però no ho és tant, el que passa és que la societat actual, no permet ser d'altra manera o se't mengen, i és important maquillar les teves inseguretats, perquè no s'aprofitin d'elles.

Així i tot, queda molt per fer, sense donar masses voltes al futur, perquè el futur que ens ofereixen és l'instant immediat a l'avui, no cal donar res per perdut, siguem valents, defensem el que ens mou el cor i les il-lusions, perquè en aquesta societat plena de buidor i despropòsits, l'ùnic que no poden controlar, són els moments fets a mida de la pell, i que ál final sempre són els que mouen el món, al menys, el personal nostre.

És perfecte...

 

No esperis a qui no arriba 

 no busquis a qui no apareix, 

no t'entretinguis en el que no és cert. 

Qui et necessita et busca 

 qui et busca et troba i qui et troba... es queda.

 Www.EmilioLeivaProfesor.com