PP la solució??? fem memoria!!



Sóc una d'aquestes "niñitas", no la Soraya Saez de Santamaria ,"la set ciencies" com l'anomeno jo, no, sóc d' aquestes altres de les que voste en les seves entrevistes parla tant i tant,  una mica grandeta i despendolada segurament per al seu gust, que segons la ideologia de vostè esta fent mèrits mes que suficients perquè la cremin a la foguera , agnòstica, divorciada, partidària del matrimoni entre homosexuals, de l'amor lliure i de qualsevol causa justa que no coarti la llibertat de l'ésser humà com a tal i que encara aixi sobreviu al seu partit i a totes les idees feixistes que ens intenta imposar.

Aquesta "niñita" insurrecta que li subscriu té una hipoteca a 20 anys, no creu en el matrimoni com a institució, és mare d'un cel d'adolescent i no mira al fet que preu va el pa ,la llet, les patates o les anxoves de Santoña perquè que vol que li digui a vostè ,tinc el sa costum de menjar cada dia..

I sinó és be, és pollastre, conill, patates o qualsevol altra cosa assequible a la meva butxaca.

No es cregui que jo he estat aixi d'impertinent sempre, em vaig torçar interessant-me per la política des que un senyor d'intel·ligència distreta i principis poc ortodoxes va decidir recolzar els interessos econòmics d'uns pallassos per enfotres de nosaltres en una foto, per allà aprop de les Azores i ficar-nos en una guerra passant-se pel folro l'opinió de tot un país que va sortir al carrer.

I és vergonyós que temps després no tingués ni la decència de demanar perdo a la humanitat perquè la mort de milers d'innocents en una guerra que tampoc era la seva.

Encara que com no totes les guerres són iguals com deia Jon Sistiaga en la seva novel·la, hi ha morts de primera i de segona i Zapatero va enviar suports a altres guerres que tampoc eren la nostra.

Aquesta noia repelent li recorda que les ADM de l'Iraq no van ser mes que la caixa de trons dels Peperos que no sabien com tergiversar i manipular la informació per d'una o una altra forma crear el dubte i la controvèrsia en els ciutadans

I aquesta noia impertinent que sóc també sap parlar i escriure en castellà malgrat viure a Catalunya, ja veu tinc la punyetera mania de ser bilingüe i d'utilitzar dues i fins tres llengües indistintament, igual que el meu fill que a 2n ESO per cert ha tret un 9'85 en llengua castellana, les quinze centèsimes de punt restants segurament són l'accent gallec que té el seu professor que xiuxiua amb facilitat i no sempre és entendible perquè parla molt per acabar sense dir res.

Un avi em deia l' altre dia, "com guanyin aquests tornem al 36, és molt perillosa aquest gent"

I ho són, vostès són molt perillosos perquè porten mes de 4 anys dient que Espanya es trenca, i són vostès els qui s'encarreguen de prodigar aquesta imatge d'enfrontament i d'encoratjar als extremistes i als incautes que estan desmembrant el país.

Han fet de la prohibició dels toros un problema d'estat, quan milers d'Espanyols, aquests amb els quals vostès s'omplen tant la boca en les seves "menjades de seny" segueixen engrossint les llistes de l'atur, donant la  culpa a Zapatero al que per descomptat dono la seva part de responsabilitat, però com partit a l' oposició i pel bé d'aquest patriotisme seu que tant enalteixen podrien haver donat solucions en lloc d'acarnissar-se amb el programa electoral de Rubalcaba i amb la seva yugular sense iniciatives, solucions ni respostes als problemes del seu estimat país.

No he escoltat ni una sola proposta electoral, es donen vostès per guanyadors, segurament, repeteixo que la falta de memòria historia és una malaltia en aquest país, nomes cal repassar les autonomies on governen vostès i apreciarem el so de batibull i la corrupció molt que els pesi que governa.

Ara s'apropen les eleccions i les guanyaran vostès perquè sense entrar en l'opinió de ningú ni en el concepte de llibertat i democràcia que tenen els seus votants a Catalunya mes d'un ja ens estem preparant per treure el nostre independentisme i nacionalisme de la tauleta de nit amb el que potser no combreguem en tots els seus conceptes però que estic segura vostès ens obliguessin a recórrer a ells per defensar la nostra cultura i la nostra llengua.

Vostès són uns incoherents amb una falta de memòria històrica demolidora, converteixen els herois en vilans per art de màgia depenent del moment i la situació, com fan com van fer amb Gadafi per exemple que va rebre a Aznar en honor de déus i va ser considerat com un assoliment entre els de el seu partit, anys desprès s'ha fet justícia i han matat a un assassí, en quina part de la història m'he perdut?

Però passant-me d'una cosa a una altra això ha de ser una mica com la utilització a conveniència del PP de les situacions lingüístiques quan Aznar no li va importar pactar amb els nacionalistes de CIU i parlar català en la intimitat durant els 8 anys que va governar.

Menteixen amb la inflació, Aznar va tenir una mitjana d'un parell de dècimes percentuals més que ZP en la seva legislatura, pujant ademes les pensions el triple que ho va fer Aznar malgrat les retallades, i tornen a enganyar en dir que la culpa de la pujada de les hipoteques la té ZP, doncs els tipus d'interès els dictaminen el Banc Central Europeu.

I segueixen mentin en dir que la llei del matrimoni homosexual destrueix a les famílies perquè els únics que destrueixen són vostès, negant-los la dignitat a col·lectius que els semblen minoritaris, o pitjor encara, per la seva moralitat excloent, que no tenen dret a decidir lliurement el que vulguin ser o com vulguin anomenar-se.
A més la família que a ells els agrada cridar "tradicional" no ha estat mai tan protegida, amb les seves lleis per a la maternitat, paternitat i ajudes econòmiques a les families monoparentals.

I tornen a mentir amb la immigració.

Amb Aznar hi havia 700.000 immigrants sota la catifa, "còmodament" tractats pels empresaris, treballant a preu fet per miserables sous negres, i tractats com a esclaus a raó i conveniència de les necessitats i gargamelles del poder econòmic.

A ells els va interessar ignorar-ho, però a ZP no, va fer-los visibles, els va donar drets i obligacions, els va donar nom i cognoms, i també els va oferir el que un ésser humà més anhela en aquesta vida, la dignitat, però això al PP s' ho passa per la barratina.

Aixi que els hi demano que deixin d'abduir-se amb mentides i miratges i ens deixin de vendre parcel·les en la lluna, la realitat és la que hi ha, famílies monoparentals o no, igualtat de sexes, immigrants amb dret a la seva dignitat i d' altres que haurien des de fa molt de temps de tenir el billet de tornada al seu pais, tolerància, igualtat i els mateixos drets per a tots, com a persones que som Sr Rajoy.

I miri vostè en seu ultim debat amb Zapatero l' única conclusió que vaig treure per part de vostè es que ha de canviar de perruquer perquè la tonalitat del Just for Men es un insult al bon gust i que el seu maquillador es socialista perque es va ensanyar amb voste.

Molt trist tot plegat que l' unica conclusio que puc treure es el seu mal especte fisic.

Un altra novembre de la meva vida



Un any mes i perquè no dir-ho a gust en aquesta pell que porta les petjades que tota vida deixa enrere.

No és pedanteria, no sóc gens vanitosa i si fora aixi que m'ho facin saber, perquè faré un exhaustiu examen d'humilitat.

Quan sóc un any mes sàvia contemplo la meva maleta plena de tot, de sexe de nits inflamades de desig i lubricades de paraules oblidades i de dates inexactes.

De llums, silenci, tempestes de sorra i vent i foscor.

Cossos mullats, desitjats de ser devorats, desitjats, aniquilats , de profund amor i , sentiments caducats, mirades perpètues i murmuris a cau d' orella.

La soga al coll, el desamor, la indiferència, la ràbia i el fred als peus.

Els dies de caure i tornar-me a posar dempeus presa del valor obstinat d'un ànima lliure.

La meva vida sempre ha sigut una recerca d'altres horitzons que no destinten el blau del meu i convertissin la meva vida en rampells de vents amb partícules d'una felicitat tan intensa com inconstant amb sabor a pell i fel i embruixada amb aromes desconegudes que empastifaven els meus sentits d'inconscient bogeria omplint de passió tot el que contemplaven els meus ulls.

Són filosofies de vida molt particulars, uns trepitgem el terra contundent que esta sota els nostres peus, equivocats o no, i d' altres enyoren aquesta llibertat entre gàbies amb grans reixes que els permeten entrar i sortir per tornar entre bastidors i perpetuar la letargia de qui viu a l'espera.

I si alguna vegada he pensat i ara què?, la resposta ha sigut,  ara jo...

Sense emmarcar llibertats en un món on tot és possible ni de tancar portes perquè la nostra por ens reté, sabent com va dir Hobbes que " l'home és un ogre per l'home".

No és estar de volta de res, és alliberar-se d'un mateix, dels altres i de totes les excuses mal definides que s'interposen entre el dubte i la por.

Avui torno a fer l'ullet al ressò de records que s'apagaran algun dia, com s'ha anat esborrant inexorablement tota la resta, perquè no val dibuixar les absències reprenent camins des del mateix punt on es van deixar, ni tornar a passar per moments on s'estripa la malenconia i ens engoleix aquesta força de des.coleccionar paraules que acabessin implacablement ofegades en algun racó de l'ànima.

I ara desprès dels anys he aconseguit que encara m'inundi aquest sentiment de tendresa, nostàlgia, record de tot allò que per sempre m'impregnarà,  tot allò que sempre anirà vinculat a qualsevol dia de la meva vida en la que totes les formes de sentir s'intensifiquen per fer-me sentir única.

Rapsòdia d' una dona

Quan deixa de ser un martiri assumir la vida
a poc a poc tot torna al seu lloc
una es redescobreix, es reinventa, es situa
es troba a cada racó de les seves dubtes i les seves pors
i deixa de fer conjectures amb els sentiments.
Torno de llargs silencis que m' enverinaven d'incertesa
torno a la teva carn, als teus ossos.
al coixí amb el que dorms
a les formes en les quals existeixo i dibuixes per a mi
encaixant les hores sobre les carícies nues
desfent les nits en un fluir de passió i vida
convertint-la en trossets d'eternitat
brodant en la nostra pell el temps, la complicitat, la tendresa
i otorgar-li al sexe el do de ser l'obra d'art dels nostres desitjos.
Embolicant-nos un a l'altre en un mar de sinceres perversions,
trobar en tu, home amic i amant
donar-me com amiga, amant i prostituta
ser l'u de l'altre el món sencer
i el teu cos l'immens univers de les meves ansies.

( De la meva llibreta de viatge Retalls de Pell )

Tretze anys de la meva vida



( Es un dels seus ultims treballs per l' escola )  

Recordo quan vaig saber que estava embarassada, va ser una barreja d'empipament, temor, però per sobre de tot incertesa i mal estar , feia molt temps que les coses no anaven bé entre nosaltres i tenia decidit acabar la relació desprès de casi 12 anys, nomes li havia dit a la mare i estava esperant el moment que coincidiria amb un dels meus viatges i aixi seria menys desagradable, ell es quedaria a casa i jo marxaria , era el mes noble que podia fer donades les circumstàncies, jo no volia res, nomes recuperar la meva vida i la meva alegria.

Però com la vida és mestressa i senyora de tots nosaltres quan ens dediquem nomes a deixar-la passar, una tarda desprès de tres "Predictor", tres, perquè no acabava de creure'm la situació vaig tornar enrere i vaig decidir donar-nos una oportunitat pel meu fill, l'únic innocent en la meva inconsciència.

Amb el temps he entès que donar oportunitats als demès és de vegades crear les nostres pròpies cadenes i condemnar-nos a seguir vivint la nostra pena, i ara sé que un fill que creix sense pare o mare no és dramàtic, ni contraproduent ni tan sol rebatible, és només una circumstància tan natural com nosaltres siguem capaces d'admetre i afrontar.

Vaig oblidar-me de mi per començar a viure la vida del nen perquè equivocadament en la nostra societat som educats amb la convicció de que un nen necessita viure amb tots dos, pero al cap i a la fi la inconseqüent vaig ser jo donant-nos un altra oportunitat sense admetre que l'amor feia molt temps que s' havia perdut entre algún racó del meu avorriment.

Però el temps passa i arriba el moment en què cal deixar de ser esclaus de la nostra pròpia consciència i deixar-nos de fer mal per no ferir als demès.

Són instants que sense ser eterns produeixen tant dolor com si duressin tota una vida, però no es construeixen fonaments sobre cendres, ni reneix l'amor desprès del desamor, no es poden recollir els trossos de l'ànima quan ens envaeix la decepció, ni aixecar-se un dia sense un lloc on perdre's instintivament en uns llençols plens de foscor i no ser mes que un reflexe perdut en el fons del mirall.

Es tracta d'alimentar-se des de la font d'una existència, buscar-se en cada racó d'un pensament sense interrogar absències perquè de res serveixen les agonies compartides.

Desprès del temps considero que la vida hauria de donar-nos sempre una segona oportunitat per poder veure'ns des d'una altra perspectiva, aprendre dels errors, de les nostres conductes, de les nostres decisions i com no d'aquesta forma que tenim d'escudar-nos en els demès quan no ens atrevim a fer un pas definitiu.

No vaig gaudir el meu embaràs, de fet vaig treballar fins al dia anterior al part per no estar a casa i quan va néixer el meu fill és va il.luminar la vida, em vaig adonar que tènia una responsabilitat i a poc a poc vaig anar acceptant l'important de sentir-se be i ser feliç per pogué fer feliç a qui tenim al costat i fer de la vida el que som sense caretes.

Volia sentir-me viva, deixar de despertar als matins al costat d'un desconegut, sense angoixes, sentir-me dona i mare i al final em vaig separar per retrobar-me i donar el millor de mi al meu fill, sencera i sense fissures.

Al principi les coses van anar be però desprès del temps m'adono que van ser perquè jo passava de convenis reguladors, de pensions, de visites i em centrava en la felicitat del meu fill, ell adorava al seu pare i jo no volia que això canviés, però ell va canviar i va canviar al seu fill per cadascuna de les diverses parelles que ha tingut, desprès el meu fill va aprendre a viure sense el seu pare.

Em sento no nomes orgullosa, sinó el següent d'aquesta personeta, de la qual sóc pare i mare des que tènia quatre anys, amb la qual he hagut de lluitar des del fons per aixecar-lo quan el seu pare li va donar l'esquena, la seva àvia malalta d'Alzheimer i el seu avi no li podia dedicar tant temps perquè la meva mare el necessitava mes.

I vaig passar nits amb preguntes en les que mai vaig trobar respostes, passava de sentir-me feliç a culpable per la decisió presa,però un bon dia vaig decidir parlar amb el meu fill, des de la seva edat, fent meves les seves pors i els seus problemes i a partir de llavors nomes faig que gaudir d'ell i dels seus moments.

L'important no és que un fill creixi amb pare i mare, perque hi han pares que segueixen junts i no es soporten i l' amargura trapassa als fills,  l'important és que sigui el que sigui la circumstància familiar, sigui feliç i visqui totes les etapes de la seva infància, que es trobi protegit i comodo i l' ajudem a créixer en la vida i en les seves pors.

Ajudar-lo a caminar per camins desconeguts plens d'incertesa, seguretat en les seves pors, creixent junts, sense necessitat de buscar preguntes ni obtenir respostes, sense fulles del calendari, sense rellotges, sense hores, sense temps, envestint a la vida cada vegada que ella ens envesteixi a nosaltres.

I jo ho he aconseguit, dins d'uns dies farà 13 anys i és un nen molt madur, responsable, un tros de cel en el meu univers, és la meva necessitat, fet a mida per retrobar somriures,oxigenar sentiments, reorganitzar sensacions i tatuar un nom definitiu en el cor.

Una etapa difícil però també molt divertida en la qual gaudim junts, en la qual orgullós és sent ja el meu confident, protector i el miro i el veig molt gran, enorme, però segueix sent el nen dels meus ulls, l'abraçada del matí, la trucada sempre oportuna, el poema incoherent penjat a la nevera quan ens enfadem, les carreres al carrer, les converses en penombra, les pessigolles inoportunes, és per a mi la desmesurada d'un sentiment que avarca el principi i el final de qui engendra vida.

I encara que de vegades me'l menjaria per tossut i despistat, no puc mes que girar la vista enrere i honestament reconèixe'm en la seva edat.

Ja tenim tretze esplendorosos anys que recordar en una recentment estrenada adolescència que segurament se m'ennuegarà mes d'una vegada, igual que la"Martona" hagués dit la mare, la pena és no haver pogut compartir amb ella moments que tan grans m'han vingut de vegades i tant m'han fet necessitar-la.

Ara no espero d'ell mes que sigui feliç i sigui capaç d'emmagatzemar i distribuir tot aquest cúmul de vivències,de sentiments, de sensacions, i tot aquest aprenentatge que el caminar junts ens ha portat fins aquí i ens ha fet bones persones.

Com diu en Khalil Gibran :  

"No vienen de ti, sino a través de ti
y aunque estén contigo
no te pertenecen.
Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos
Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerlos semejantes a ti
porque la vida no retrocede,
ni se detiene en el ayer.
Deja que la inclinación
en tu mano de arquero
sea para la felicidad.
 

I es cert jo el protegiria sempre, el mantindria sempre en la llum, però nomes puc ensenyar-li a que aprengui a caminar en la foscor.

El seu avi n'estaria tan orgullós com jo n' estic segura.

PD- Aquesa entrada no pretén ser exemple de res,només el tenir la certesa que la força mes poderosa que existeix es un mateix.

Kikirikiiiii !!!!





La veritat és que hi ha dies en els quals em "repanxingo" mirant la tele amb la finalitat de no veure res, de relaxar-me o evadir-me de les bajanades que de vegades porto damunt.

I com aquelles hores de la nit no es moment de posar musica alta ni de molestar als veins, veig programes escombraries que omplen la majoria de la franja d' aquella hora, que hi faré!!, no sóc de les que diuen que nomes veuen els documentals de la TV2 o del Canal 33 que també de tant en tant, però quan arribo cansada atabalada o fastiguejada em resulta mes practic endollar la caixa ximple que seguir donant voltes al coco en coses que segurament em seguirien emprenyant.

Fa un parell de dies em vaig dispersar en "granjero busca esposa" i la veritat entre el lot de varietats de l'estanteria de grangers i després de sentir-los parlar vaig pensar, d' on havien tret tot alló???.

Algú s'ha plantejat alguna vegada el fons d'aquests concursos de televisió on es va a la recerca de parella i es posa en manifest la degradació de la dona, les bajanades i estupideses que han de fer per agradar a uns tios que quan obren la boca tenen intel·ligència justa per passar el dia?.

I elles??? No sóc feminista, molt al contrari pero molt i molt, però les coses justes i en el seu lloc i a hores d'ara no entenc com ningú, i menys dones, es presten a un mitjà de comunicació per quedar en ridícul i barallar-se entre elles per un home, intentant munyir vaques amb els talons posats,donar de menjar als porcs pintades com a portes, o netejar les porqueres, habitat natural de l'individu, bastant mes bruta que la dels seus animals, mentre ell mira assegut amb una copa de vi a la mà, esperant ser conquistat a cop de mamelles que perfectament ensinistrades van sortint de l'escot al mateix ritme que el motxo neteja el terra, mentre s' enfot de Déu i de sa mare.

Al.lucinades perque un d' ells els cuina un "plat especial", que no resulta ser altra cosa que un "bikini" amb ketchup, si amb ketchup i em pregunto on queda la meva autoritat de mare quan li dic al meu fill quan ho fa que aixo és una marranada?

Ara sense conyas, no vull prejutjar la forma, el sistema, la moda o com es vulgui anomenar que predomina en la nostra societat d'avui en dia, no en tots afortunadament, però és una miqueta humillant que tant cul tens tant vals o a mes mamelles mes oportunitats, i a mes múscul menys cervell, perquè és aixi, i no sé per quina estranya raó el que sobra d'una banda sempre falta per un altre, i l'intel·lecte sol ser el gran perjudicat.

Tinc la sensació que en tots aquests anys no hem entès res, ens queixem del masclisme en alguns àmbits i en canvi no som capaços de reivindicar, que som la meitat exacta d'un tot i ens prestem a fer el ridícul davant de tot un país amb tal de ser l'objecte de desig d'un senyor ja entrat en la quarantena llarga que segueix vivint amb els seus pares no per problemes econòmics sinó per comoditat, que tracta a les dones com si fossin vaques i es veu amb la capacitat moral d'exigir-los el que ells no son.

Espècimens mancats de tacte, de modals, d'educació a la recerca d'una dona que ompli les seves manques mes primitives perquè no té unes altres, i dones florer que la seva major aspiració és que no se'ls despengin els pits perquè és l'aval perquè les mantinguin la resta de les seves vides.

Trist no?

Individus que l'únic que desitgen és economitzar en despeses d'assistenta, i que a més pregunten a les seves mares quina conve mes i es presta a conviure amb dues o tres triades al mateix temps per decidir al final la que mes li interessa, creant evidentment una lluita poc ètica i gens sana entre les dones que de ser escollides veuen una sortida a la seva poca capacitat per solucionar els seus problemes per si soles.

Mentre milers de dones al món són maltractades, perden la llibertat de triar, de viure en un país en democràcia, d'estudiar, treballar i ser lliures en el seu entorn i amb la seva vida, i aquí en aquesta Europa gran i desenvolupada hi ha les que perden els seus principis i valors oferint l'oportunitat de ser tractades com a bestia.

Ells son justets pero i elles ??? ... es allò de d'on no n'hi ha no en pot rajar oi?

PD- Aquesta entrada ximpleta no és perque no m'hagi pres cap medicació que consti.

Parlem d' amor



Només podies ser tu, el meu final a totes les escales pujades, a totes les postes de sol que s'acabaven al meu pas, a totes aquelles mans que es quedaven sense gestos, a totes les dubtes i les pors, es la teva boca la que em fon com un rellotge de sorra que mai s'acaba.

Tu, on el silenci es fa carn i jo ja no soc capaç de moure'm del teu cos, traduint cada centímetre de la teva esquena al nostre llenguatge de caricies atrapant els instants de llum que em dones, on soc capaç de memoritzar totes les anades i vingudes que ens van quedant sobre la pell com a empremtes foses al cos de l'altre.

No vaig néixer sabent-te, però t'he descobert aprenen-te com una necessitat, pujant amb tu al mateix núvol on es dibuixen tots els moments que m'ofereixes obert de bat a bat en cos i anima d' un amor que creix al mateix ritme que ens estime'm.

Agafats de la mà obri'm les finestres al mon i mira'n-te als ulls sé que puc recorre't mil vegades de dalt a baix i en cada abraçada trobaré un sentiment nou, un miracle que reneix a cada sot on els meus llavis s' enterran a la teva pell.

T'he trobat pel camí desprès de moltes mirades, de moltes paraules, de signes muts, de nits en vetlla i d'altres vetllant somnis, sense estels ni llunes, amb la certesa d' aixecar-me al matí enganxada a una esquena on dibuixar presents, acariciant unes mans que em porten, que em rendeixen, unes mans que moldejen la meva cara amb tendresa i m' emboliquen d' olors i de sabors fins llavors mai reconeguts.

Ets la meva historia, el meu amor, el de sempre, el que s' embolica de mi i em pertuba el sentits, el que s' enfonsa dins la meva ànima cada vegada que jo m' enfonso dins del seu cos i al mirar-lo em rendeixo als seus peus.

Ets el meu cel, el meu temps, el que banya els meus desitjos , el que em vesteix amb lligams tan profunds com la pell, amb la bogeria d'un amor que fins a sempre serà la meva brúixola.

( De la meva llibreta de viatge Retalls de Pell )

Ni art ni cultura



Fa dies en plena Gran Via una associació antitaurina, una de tantes a Catalunya em va demanar si volia signar per la causa, evidentment no m'ho vaig pensar dues vegades.

Confesso que cada vegada que un toro agafa a un torero no sento la mes mínima llàstima, ningú li obliga a enfrontar-se a un animal indefens i massacrar-li d'aquesta forma, al contrari, penso que la balança no és gens equitativa, l' animal des de el moment que esta en una plaça te clar el seu final i els toreros es juguen la vida, però per diners i a un preu molt alt.

La meva relació en defensa dels animals ja ve des que era ben petita.

A casa teníem gossos, gats, gallines, conills, tortoles... i un estiu els meus pares van decidir comprar un gall dindi per criar-lo ells mateixos i sacrificar-ho per Nadal, en "Tonet" no nomes no ens els varem menjar per a Nadal, sinó que va compartir bastants Nadals amb nosaltres fins que va morir de vell.

Quan vaig començar la meva odissea pels Països Àrabs vaig decidir deixar de menjar carn allà, a partir del dia que vaig anar al mercat i vaig demanar un conill, que és la meva carn preferida, i en una gàbia em van ensenyar uns quants conillets, jo encara no l' havia agafat el punt al país aixi que vaig pensar que era com a reclam perquè veiéssim el ben cuidats que estaven, imbecil de mi!!!, jo m' anava mirant la carona dolça dels conills quan el "brètol" de la botiga, una especie d' armari empotrat  amb barba em pregunta quin m' agrada mes i dit i fet  l' agafa pel ganyot i "claca", res amb un segon i davant meu, em vaig quedar tan impressionada que li vaig dir que el conill s' el podria fotre ell amb pels i tot.

I res a dir del animalet que tenen a les cases abans de Ramadà per sacrificar-los en una festa on si no passes per damunt l' animalet desangrat et cauen anys de mala sort perque Alà et fot el dit l' ull, una "Mourinhada" com es diria ara, ni cal dir que l' animalet va "fotre el camp" dos dies abans perque alguna enemiga de Mahoma el va deixar anar, des de llavors les meves relacions exteriors van empitjorar una miqueta.

Tot aixo es merament anecdòtic, ja sé que es mata'n animals per menjar, però també crec en les formes i sobretot la dignitat de tot allò que es viu.

A Catalunya hem aconseguit que aquesta mal anomenada "Festa Nacional" desaparegui de moment, encara que els afeccionats a aquesta barbàrie diguin que s'intenta fer desaparèixer aquesta "festa" perquè els ignorants la titllem d'espanyolista.

Jo els diria que ideologies al marge aquesta festa és una aberració , una crueltat i una falta de respecte a uns animals que moren a la plaça vexats i torturats.

En 1980 la UNESCO va dir :

"La tauromàquia és l'art de torturar i matar animals en públic "

Fa poc vaig llegir els prolegòmens a una correguda (queda fatal la parauleta pero..)dies abans el toro és confinat en un lloc on amb prou feines té espai per moure's.

Allà el sotmeten a vexacions i tortures amb l'única fi d'afeblir-ho.

Abans que entri a la plaça, el toro és conduït al "toril" on és patejat en els testicles diverses vegades retallant-li les banyes perquè perdi totalment el seu angle d'atac cada vegada que tracti d'envestir al matador.

Les banyes del toro són derivacions de l'os frontal.

Amb la qual cosa quan els hi retallen perd la seva activitat anatomofisiològica, ocasionant-li un dolor intens i alterant la seva percepció de la distància.

Per disminuir-li la seva deficient visió se li cobreixen els ulls amb vaselina i se li introdueix cotó o estopa al nas i gola per dificultar-li la respiració.

És a dir, afebleixen al toro perquè per instint natural i força brutal, els matadors no podrien si més no fer-li pessigolles a un toro en les seves reals condicions físiques.

I ja no explico més aberracions a la qual és sotmès l'animal ni la tasca del "picador", amb una llança que acaba en un arpó de 10 cm i és d'acer punyeixo tallant quin objectiu és tallar al toro els músculs del coll i l'esquena.

Una mal anomenada "festa Nacional" que és la vergonya de molts i ens talla a tots pel mateix patró de sanguinaris.

Ho va dir Gandhi :

" La grandesa d'una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats en la manera en què tracta als seus animals"

Però veient com últimament es tracta a les persones que anem a esperar,sí a més és a canvi de molts diners, de totes formes quins ous que per aixo si hem sortit al carrer i per defensar els nostres drets com a treballadors i ciutadans seguim com les putes i posant el llit,pero aquesta es un altra historia..