diumenge

Campus Ítaca




El dijous passat va la cerimònia de cloenda del Campus Ítaca organitzat per la UAB, un campus on els alumnes són escollits per la mateixa universitat i els fan un seguiment per valorar no només el seu rendiment escolar sinó també les seves actituds personals.

Aquest any va ser escollit el meu fill, ni parlar del que he sentit, potser perquè com diem tots els pares, estan en una edat molt difícil, 14 anys, edat fonamental on resulta tan fàcil anar cap a una adreça com cap a l'altra.
Em va emocionar veure centenars d'alumnes de tots els IES de Catalunya amb una mentalitat tan sana, solidària, comunicativa i tolerant.

En aquests temps on sembla que la joventut només es dedica al botelló, als valors merament físics, encaminats als NINI, estem preparant gent amb futur.

Van fer les seves exposicions sobre els mitjans audiovisuals, arqueologia, vida en altres planetes, la ceguera, fecundació invitro, etc.

I ho van fer brillantment malgrat que la majoria no arribaven als 15 anys.Va ser una tarda-nit memorable on vaig enrecordar-me molt dels meus pares i els vaig trobar a faltar, una tarda plena d'absències però amb el somriure còmplice del meu fill i d'altres pares que com jo els han criat sols amb moltes pors i dubtes.

Pero de moment fins aquí hem arribat, amb un homenet de quasi 1'80, que vol ser científic, amb la seva part infantil que em treu de polleguera, però molt orgullosa de fer poc a poc d'ell l'obra d'art de la meva vida, encara que com a mare sé que em queda molt per fer i mai l'acabaré del tot.

Aferradetas ...


Per fi...quina necessitat de abraçar-te i de reduir la vida al contorn del meu pit. Quantes vegades he imaginat aquest moment, sentir desfer-se la meva pell entre els teus dits al ritme de la teva llengua que em fa esclava i amb rendeix.
Portes el perfum que em torna boja i fa que encara et desitgi mes, des de l'amor, des de la bogeria...des de la passió, des del ressorgir del meu cos modelant els meus malucs a la teva mida, t' apretes,rellisques,t' enfonses mullat i vençut a la meva humitat.
No deixis d' abraçar-me i fes-me creure que només vius per fondre't en mi, passeja't per les meves cicatrius, besa-les,llepa-les,cura-les, dóna'm la teva llengua i mossega'm.
Allibera'm de tot el que em pesa entre llençols negres i fluïts blancs, deixa'm que et marqui amb delir i plaer amb llengua de foc.
Agafa el meu sexe i beu-te'l d'un glop, saboreja'm, olora'm, mastega'm, provoca'm vertigen entre les cuixes
conquesta els meus mugrons, reneix entre les meves cames i dóna'm la teva olor, empassa't el meu sabor,
omple'm la boca de tot tu mentre et bec tot sencer...

Marta, Marta, Martaaaaa estàs sorda ?  em passes el pa sis plau!!!!


PD- LLUNETA, el meu granet de sorra.

Tossudament alçats ...



Es cert, la vida t' ensenya que no hi han somnis, nosaltres som els somnis, la nostra lluita, la fe en nosaltres mateixos i en els altres, el respecta i el record dels qui hi ha no hi son i van tenir un dia els nostres mateixos somnis.

Catalunya té poques coses a fer-se perdonar, ni amb mordassa perquè aquest país no té per què callar quan l' agredeixen ni amb por perquè els fantasmes son vius i no tenen ni la nostra alçada.

En llibertat, amb el cap ben alt però sense trepitjar a ningú, a la manera d' aquí, en català i en castellà, i lluny de la camisa destenyida del feixisme.
Ara si volen poden tapar-se els ulls o fer el sord, però el concert, l'imatge i el missatge ja són historia pel mon sencer, la pell humida amb "els segadors", les veus trencades amb el "boig per tu", no podia faltar, encara que Dyango no fos en Carles i Pep Sala també se'l mires ensimismat, ahir els catalans érem un país, un mirall de llibertat i seny, la fe d' un poble que creu en ell mateix i en els demès, que plegats fem pinya sense mirar mes enllà del voler ser lliures.

El clam d' una societat que ni és una província ni un virregnat en decadència. Ho diguin o no ho diguin els estatuts o les constitucions, tinguin o no tinguin valor els preàmbuls o els articulats, Catalunya és una nació i reclama que se la tracti com una nació, és igual el que diguin els demés, ni totes les campanyes de desprestigi que es facin des dels mateixos llocs de sempre, ahir Catalunya va parlar i va parlar com sempre, amb moltes veus, molts idiomes i un sol crit unitari de seny, pau i tolerància, on catalans d'arrels i bons catalans vinguts de qualsevol part es van agafar de la má per continuar plegats.

No som un somni, som un futur que ahir va començar a caminar

Reunions amb ex companyes



Fa uns dies vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'antigues alumnes de les Dominiques del meu col·legi, després d'haver-hi anat una vegada vaig arribar a la conclusió que el fet d'haver compartit un passat no para el temps ni ens deté a nosaltres, possiblement perquè creixem en direccions diferents i a vegades les conseqüències d' una vida i el que esperem d' ella faci que no existeixin punts on retrobar-se.

No sóc molt donada a aquest tipus de reunions i especialment poc sociable en entorns que no em sento còmoda, ho reconec, és algo innat que no puc evitar, potser perquè considero que las coses que es fan per obligació no son mes que lligams dels que es pot prescindir.

I em va venir al record la trobada del any passat on nomes aparcar el cotxe vaig preguntar-me on m' havia fotut?? i obrint la meva caixeta dels records va sortir la fotografia d' aquella ultima i única nit amb les meves ex companyes d' EGB.

L' imatge de unes Sres, si Sres, perfectament vestides, extraordinàriament maquillades i encara millor pentinades acabadetes de sortir de la perruqueria i el meu "ai" al cor meu per si es fotien de cap entre pedres i herba mullada amb aquelles plataformes.

La veritat és que en aquell moment vaig pensar en donar-me mitja volta però desprès de la típica reflexió de " ostia on m'he fotut" vaig seguir caminant i vaig dir-me "Marta amb dos collons"!!

No vaig analitzar una per una a les meves ex-companyes, però si les nostres converses, mirades i sobretot els nostres discrets "repassos" mutus.

La majoria estaven feliçment casades, amb marits ben situats, amb mes de dos fills totes, la majoria amb tres, perfectes mestresses de casa que han estat a simple vista ben tractades per la vida, sense necessitat de treballar i dedicant-se a fer "obres socials" inscrites en totes les associacions que existeixen i si no les inventen per estar mes distretes.

Amb vaig retrobar amb Maribel, la companya amb la que ens trucavem de tan en tan, un cel de nena, però clar lesbiana ella i separada jo no érem un bon exemple i si el centre de totes les preguntes.

Va ser molt bo perquè una vegada a taula, una d' elles va dir-me si jo també portava les pròtesis PIP, amb va agafar la rissa, i li vaig dir que les úniques pròtesis que portava era les dentals, amb va mirar estranyada i vaig pensar "a que m' agafa les mamelles???,ben mirat jo no encaixava en tota aquella pantomima de famílies perfectes.

Jo, feliçment divorciada i amb un fill, sóc a ulls del PP una família desestructurada, amb un treball brutal sense normes, horaris, ni temps, sense un marit que em mantingui ni m'amargui i havent de bregar sola amb un preadolescent.

Per les meves ex companyes totes molt creients era impensable la meva vida, el meu tarannà i sobretot el sentir-me feliç amb tan poc i trobant pau en països tan poc glamurossos com els Africans,aixi que sense comentaris.

La trobada consistia, en aperitiu, sopar, tertúlia i una espècie de xou, al principi no sabia sí era mes adient a un comiat de soltera que a un retrobament escolar, però clar, veient després el panorama vaig pensar que aquestes aprofitaven la "escapada" per almenys mentalment donar-se alguna alegria.

I no em vaig equivocar, la veritat és que no vaig arribar ni a estar una hora, estava atabalada perquè no encaixava allà, parlant les unes de les altres malgrat l'estupenda relació que suposava mantenien on es posaven a parir discretament i d'aquestes "confessions" ens assabentem d'infidelitats, borratxeres, reconstruccions de pit, infiltracions de botox, i altres cosetes que anaven de la jugular d'una a l'altra.

A la mitja hora passada, ja m' havia menjat el llapis de llavis, fet una "cua" i tret el ventall perquè era asfixiant, i comprovat tota la flora del jardí, no sé si la calor, la situació o l'ambient, el cas, és que Maribel va venir a rescatar-me amb un " que et sembla si ens anem a sopar tu i jo i ens posem al dia" ?

Val a dir que no qüestiono la vida de cap d'elles, a la vista dels altres la meva pot semblar bastant mes sinistra, és el contrast de mentalitat en persones de la mateixa generació i educades de la mateixa forma però amb diferent evolució.

No tinc l' instint familiar convencional, sóc una desarrelada ho reconec i per a mi és brutal aquest concepte de família tradicional perquè l'he viscut i no hi crec, no almenys en l'establerta per l'església de "fins que la mort ens separi" aquesta on els sentiments s'evaporen i nomes queda l' aparença, el costum, la necessitat o la pena que comporta carregar amb aquesta creu.

Seran mes feliços que jo segurament, tampoc és alguna cosa que em plantejo, però no m' agrado en aquest mirall de vanitats en els que probablement de no haver marxat en el seu moment em veuria reflectida també, i sé que som alguna cosa mes que tot això que ens venen, aquesta felicitat en pildoras imprescindibles per sobreviure i que tant danyen a l'ésser humà malgrat engrandir el seu ego.

Suposo que el "ésser" en la vida, és una circumstància de lloc i sobretot de saber el lloc al que vols arribar, no com a meta, sinó com a camí a escollir , que malgrat haver de deixar moltes coses enrere, val la pena detenir-se i contemplar-ho.

És molt difícil saber que ens passara, i a més és un risc inútil nomes pensar-hi, però tot consisteix a buscar un punt de partida sense mirar enrere tenint ganes, intensitat i entusiasme.

Amb Maribel parlem de passats, de fracassos, d'assoliments, d'amor, desamor, il·lusions, amb tot el que és la vida, normal de dues persones de la generació dels 80 que els queda poc per arribar a la meitat de la seva vida, perquè sé el temps que he viscut però desconec la resta que em queda per viure..

I ni ella ni jo ens vam amagar d'explicar-nos la vida, amb les nostres misèries i les nostres conquestes que han fet el que som, dues dones en sintonia amb elles mateixes veient passar una vida per davant i una altra vida per darrere.

I faig meva aquesta frase de Borges:

"Si d'alguna cosa sóc ric és de perplexitats i no de certeses" potser perquè les certeses que ens fan felices no són les mateixes per a tots".

Aixi que aquesta setmana quan he rebut un mail amb una nova trobada no ho he pensat dues vegades i he dit que estava a l' altra punt del món i era impossible anar-hi perque pensó que a vegades , nomes a vegades hi han parts d' un mateix on ens sobre la mitat.

dijous

El buit del desprès ....



A mida que em vaig fent gran m' adono de coses, de situacions, i col·loco a l' estanteria de las prioritats tot allò que no es pot tocar amb les mans.

Sovint penso que no hi han paraules suficients per a escriure la història d'una vida, necessitaria molt espai a la memòria per a rememorar un a un els moments que ens converteixen en el que som, però darrerament molts d' ells tenen un punt en comú, la decepció.

Qui m' ha llegit alguna vegada sap que soc agnòstica, que no crec en cels o en inferns que vagin mes enllà de la meva consciencia i el fi que persegueixo es que em deixin tranquil.la per pogué ser com soc.

En poc temps he viscut dues situacions similars que m' han fet replantejar-me la meva estupidesa, el fet de no ser capaç de defensar el record i la voluntat dels qui ja no hi son, però puc dir que m' he vist tan superada de mentides i falsedats que han vençut inclòs la meva capacitat de reaccionar.

A vegades quan no t'entens amb algú d' aprop teu penses que cada persona som un mon i per tant som mil diversitats diferents de vides, però quan enganxes aquesta persona amb mentides tan insultants que fereixen l' anima sense possibilitat de retorn començàs a acceptar la misèria del esser humà.

Gent buida de principis però plenes d' aparença's, col·laboradors de cara en fora perquè els demés siguin testimonis del que fan i no sigui la fe en els demés el que cada dia els empenta a donar un cop de ma a tots aquells que no son tan privilegiats com ells, i es fotut, molt fotut quan han sigut part important a la teva vida, i no parlo de parelles, l' amor va i be i si es queda alguna vegada benvingut,  parlo d' amistat, de família, de tot allò que hauria d'estar per damunt d' interessos, de diners, de posicions i de fraus morals.

I darrerament la meva vida és un anar i venir de realitats, de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, potser perque no sóc una vida guionitzada plena d' aparença's i davant de "beatas"sense conciencia, ploramiques indecents nomes em surten silencis amb dens contingut poc recomanable, fent sense proposar-ho als silencis molt mes savis que qualsevol paraula foradada.

diumenge

Per ells, per nosaltres, per la vida ...





Fa un temps em va passar una cosa estranya...

Anava pel carrer i em va parar una dona d'avançada edat demanant-me per favor que li tragués diners del caixer amb la seva llibreta del banc a la mà.

Al principi em vaig quedar sense saber que fer, la dona va dir-me que no entenía aquests invents moderns i que necessitava diners per pagar uns encàrrecs a la nit.

Em va donar el seu numero secret, li vaig treure diners i vaig comentar-li el perillós de fer allò, em va dir que ella ja sabia a qui demanar-li perquè m'havia mirat als ulls mentre estava al forn comprant el pa.

Mirar-me als ulls..., em vaig quedar amb aquella frase tan senzilla perque jo sóc molt de mirar als ulls i es una situació que em va recordar molt a la meva vida a El Caire on la mirada es una mena de aval moral.

Mes tard en comentar-ho amb els meus companys de treball la resposta general va ser la mateixa
- estàs boja????
- perquè fas una cosa aixi????
- no saps que pot ser un parany???
- sempre has de triar el perill???

Vaig pensar que eren un bretols cagats que no veien més enllà.

Fa dos dies, vaig veure una noia de la meva edat ajupida plorant a una cantonada d' unes galeries, tothom passava pel davant, la mirava un moment i fugia, d' altres fins i tot es giraban a contemplar-la però ningú li deia res. M' he ajupit al seu costat i li he preguntat si estava bé i podia ajudar-la, la noia m' ha dit que li acabaven de dir que s' havia quedat sense feina,tenia dos fills petits i era tan inesperada la noticia que sense adonar-se s' havia quedat allà quieta plorant per tot el que li venia damunt.

La vaig veure tan indefensa que no sabia que dir, nomes la he abraçat i li he dit que de tot s'en surt, que la vida es una gran filla de puta que s' ensanya amb nosaltres quan menys no esperem però que sempre hi haurà una llum per seguir endavant encara que costi veure'la.

I és en moments com aquests t' adones de com va el món i com ens estem tornant les persones, voldries no haver-te fet gran perque al teu voltant tot fos de color rosa, pero la vida es de molts colors i a vegades ens traspassa i ens supera sense saber gaudir dels seus moments,dels matisos, d'aquests detalls que tantes vegades ens passen desapercebuts.

La por a aprofundir... a observar... és el camí que ens permet fugir sense donar masses voltes a res ni mirar en el nostre entorn.

Tenim por a la vida i fugim dels canvis...del risc...i de nosaltres mateixos...

No ens atrevim a desafiar el temps, aquest justicier implacable que de vegades inunda, ens travessa amb ràfegues contínues i ens deixa indefensos, desemparats i disposats a canviar el sentit de les coses, contemplant l'adversitat que ell mateix introdueix en nosaltres per a mutar-lo... per viure'l i matar-lo.

I ara que a la meva vida la majoria son absències, on vaig empalmant pèrdues una darrera l' altra, on aquesta setmana he enterrat a la meva millor amiga, la Remei, alguna vegada os he parlat d' ella, m' adono que passem la vida a remolc del destí, triant com ser mes que ningú oblidant com abandonar-nos al moment, com vivir-nos mantenint calmades converses amb la vida, cara a cara, amb valentia, com preludi del que pot ser un petó o l' abans d'un adéu...

Ens estem convertint en maquines, sense sentiments ni respecte per l'entorn dels altres, que a vegades no és tan privilegiat com el nostre...o potser si.

Jo sóc molt simple i  puc triar asseure'm el sofà una tarda de diumenge sense pensar, amb el comandament a distància a la mà, amb la boca plena de galetes de xocolata mirant programes de cotilles que embotona'n la ment i aixafen el espiri't, pero sóc la mateixa que agafa una motxilla i surt al món.

Sóc propietària de les meves equivocacions i les gaudexo per que han fet de mi el que sóc, pero aquest món em va massa gran, que ens passa? tots estem plens de paraules pero buits de empenta, de sentiments, de abraçades ... de solidaritat.

I avui quan ja fa una setmana que la Reme no hi és i em sento mes buida que mai, quan extranyo l' abraçada de la mare, fins i tot les reganyines del pare, quan el meu Egipte esta patint , quan Catalunya esta mes sotmesa que mai, quan he descobert que per alguns la decencia és pels demés, que les mentides una carta de presentació, l' aparença una careta on amagar la merda que porten dins, on al carrer la gent passa fam no desisteixo en atrapar el meu somni perque si, perque nomes tenim una vida i no em resisteixo a entregar-la a tan baix preu.

I trio seguir envellint amb dignitat, apurant instants, perquè l' edat es una circumstancia de la vida, no un limit a res i per ells, per mi, per tota la gent anónima i no tant, pel dolor d' aquest moment i també pel record de tots ells m' acosto al sol i em deixo acariciar per les seves mans, sense cremar-me, apoderant-se de la meva pell i mostrant-me des d'on sorgen els seus llamps.

PD- Per la Conce, per la Neus, per la Fina, per mi i tots aquells que en aquest moment les absencies son més importants que qualsevol de les presencies.

En nom del seny ...


Sempre he cregut que per poder tractar d'un tema, de qualsevol en qualsevol àmbit de la societat cal fer-ho amb propietat i coneixement del tema i la situació. Que sabran ells de sexe, no han jurat celibat? doncs de que estem parlant, tal ...vegada de reprimits?, d'obsessos? o simplement d'éssers ridículs que passen per la vida de puntetes perquè s'escuden en una identitat que no és la que els pertany o agradaria tenir, havent d'acceptar una vida que els va gran, però que molt gran.
El sexe consentit és un dels plaers de la vida i brètols com aquest amb dues vares de mesurar és la que fa mal a l'església perquè justificar la pederàstia i condemnar l'homosexualitat és de miserables i dóna una idea de tota la merda que amaguen sota les sotanes.