M'agraden molt les plantes i en una de les terrasses interiors de casa tinc una preciosa dama de nit, un jazmí, un llimoner acabat de plantàr i cactus, molts cactus, però ahir mentre fèiem la tertúlia de desprès de dinar amb un grup d'amics, un d'ells, en Jordi es dedicava a fer-nos fotografies quan tot sorprès mira cap a la terrassa i em pregunta tot serios:
Marta em podries dir perquè tots els teus cactus tenen aquesta forma??
Jo, rient com una descosida fa anys que m' ho pregunto, però no puc evitar enfotrem cada vegada que el miro o quan veig la cara del veí del costat quan surt a fumà al balcó i s'el queda mirant embobat.
A que és gracios?
dilluns
diumenge
Sense definicions
Ahir en una conversa amb la meva ex cunyada, ex dona del meu germà i mes que amiga, germana perquè donada la diferència d'edat amb els meus germans, va entrar a casa quan jo tènia amb prou feines 3 anys, varem parlar d' amor i per primera vegada de les seves pors, i de la seva poca valentia per afrontar una nova relació.
Esta enamorada d'un ex company de treball casat, però la relació de parella d' ell és de simple convivència i ella l'únic atreviment que té és aparcar el cotxe davant de casa seva per poder fer que s'el ha trobat per casualitat, el far de riure els dies que tenim que caminar mig poble perquè ella deixi el cotxe davant la casa de l'altre, perquè es cert, les tonterias per amor no tenen edat.
Em demanava consell de com actuar, com comportar-se, !! consell a mi !! que tinc ple el cúmul d'estupideses d'aquesta vida i d'alguna mes d'existir, però només li vaig preguntar, l'estimes de veritat?, doncs molta paciencia, comprensió i que fes d'aquest món un micromón on poder viure els dos sense preguntes.
El meu concepte de parella ara mateix no te res que veure amb el que tenia anys enrera, ningú neix ensenyat i amb el temps t'adones que el sentit de la vida, és una vida amb sentit, sense anar mes enllà de res perquè el futur com a procés total no existeix i els projectes són instants compartits plens de nosaltres mateixos, sense pensar en aquests vertiginosos canvis que arriben sense el més mínim indici i es marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència.
Jo l' únic que vaig poder fer és obrir-li el meu cor i que no faci els mateixos errors que he comès jo, perquè potser com a mi no li donaran tampoc l'oportunitat de rectificar.
Des de el meu jo mes intim i per expèriencia li vaig recomenar que no perdi el temps en preguntes, que no surti d'aquest espai construït pels dos i s'aferri als moments, que visqui, disfruti, assaboreixi aquest immens sentiment de pertanya a algú i que algú ens pertany perquè és molt complicat trobar la part incomplerta d'un mateix en una altra persona, perquè l'amor en el seu ampli sentit de la paraula és únic, i tota la resta ens vindra poc a poc, quan el que hem viscut són un altre tipus de sentiments disfressats en aquesta carrera de fons que és la vida en una seqüència de diferents situacions.
De vegades l'amor se substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es maquilla, els moments van i vénen, l'alegria es dosifica i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un senyal que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè la posta del sol se les emportarà, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti més útil en aquest moment.
Però quan t'enamores t'adones de la privilegiada que ets deixant-te travessar sencera per un sentiment que et deshinibeix cos i ànima sense por al fracàs perquè per fi has arribat al teu lloc.
I el reconeixes quan encara que començant sent amics, t'enamores i segueix sent el teu millor amic, perquè no només t'uneix una pasio desenfrenada al llit i a la vida, sino que un immens sentiment ho omple tot, des del sexe més brutal i salvatge a la tendresa més dolça i afectuosa, perquè ho és tot per tu, amic, amant, i la persona per la que t' enfilaries amb una escala al firmament per posar-li el seu nom a un estel, perquè la lluna només aconsegueixes tocar-la enfonsada en el seu cos.
Quan t' adones que ets una apassionada d'ell tot sencer, de la seva boca, de les seves cuixes, del seu sexe, de les seves perversions, quan pinta, quan toca la guitarra, quan et desborda la seva tendresa, et fascina la seva intel·ligència, t'enamora la seva sensibilitat, et desfà la seva veu, et rendeix una trucada a destemps i que no esperes, t' emociona aquell sms de complicitat quan mes desasperat estás i quan et diu " Eres como el arcoiris en un charco de gasolina sobre la calle mojada" poses cara de ximple perquè no saps si somriure o plorar.
Deia ell, que els somnis són la prolongació del desig que es formula al Còsmic, i com deia Coelho "quan algú demana un desig l'Univers conspira per aconseguir-ho", aixi sigui i que puguem aconseguir un nou punt de partida per anar construint-nos mentre caminem, aixó és amor, la resta son prejudicis dels qui posen limits a les formes d' estimar.
dijous
En nom del seny !!!
Ahir es van posar en contacte amb mi els serveis informatius de RAC1 perquè els fes una valoració del que aquesta succeint a Egipte en aquest moment, òbviament la meva valoració ara mateix no es seriosa, ni real, ni justa per no trobar-me a El Caire, però si els vaig remetre a alguns companys meus de diferents agències perquè els entrevistessin i poguessin donar una opinió no sé si objectiva però almenys si personal i a peu de carrer.
Em van demanar el meu opinió personal i sincerament no vaig saber donar-la perquè no em quadra tota la situació en aquest moment amb l'Egipte al que jo em reconec.
Les religions mai havien estat un impediment per a la convivència, en els nostres entorns mes pròxims tots sabíem els qui eren els més partidaris de regims islàmics però d'un islamisme moderat on encaixàvem tots i estava obert al món.
Aquests ultims dies en una conversa personal amb un antic company de treball que es va posar en contacte amb mi per un comentari que alhora jo vaig fer en una xarxa social em va qualificar d'insurgent, insurgent jo!! per no recolzar l'Islam i creure que els germans musulmans són uns assassins.
Bé, arribats a aquest punt vaig haver de dir-li que no el reconeixia, ell, el meu company de feina durant el dia, i i el meu amic en les llargues nits al Caire, el de les escapades al Mar Roig i el de les insistents proposicions a turistes que arribaven soles amb els grups.
Ell, liberal i fins a promiscu el podria qualificar, en aquest moment m'estava qüestionant a mi la meva "insurrecció" a uns islamistes que mereixen tot el meu menyspreu perquè en una de les seves accions en els anys 90 es van emportar per davant a molta gent, entre elles a una companya nostra guia d'alemany en el pont de Gizeh, i si nosaltres no vàrem caure en l'atemptat a la Vall dels Reis o a la porta de l'Hotel Europa va ser perquè el destí va voler que jo retardés la sortida del grup 15 m per motius que no vénen al cas.
No m'agraden les religions, cap, i res que coarti la llibertat de pensament de l'ésser humà, però aquesta vegada si que he vist mes que als carrers, en les persones una esquerda molt important de llibertat, de realitat i sobretot de voler tancar els ulls a la realitat del segle XXI i retrocedir en el temps i en la història perque els hi prometen el cel en parceles.
Però aquests germans musulmans, no són l'Islam, com no va ser la inquisició el catolicisme, aquests són uns depravats amb set de sang caracteritzats per una falsa moral de la qual es podria parlar molt i molt, que van assassinar a Sadat i ho farien amb qualsevol altre que intentés fer del seu país, un país lliure, es perd la raó amb la violencia.
L'Islam, és aquest Egipte obert al món on convivíem tots i compartíem nits de Ramada i Nadals on els somriures eren companys de vetllades interminables de diàlegs i idees, on les ideologies eren contrastades i compartides i on tots anàvem a una perquè compartíem vida.
Deia Naguib Mahfouz:
"Tots els extrems religiosos, siguin del signe que siguin, mai s'han distingit per ser guardians dels valors fonamentals de l'ésser humà, sinó el mal que els condemna"
"Tots els valors de l'ésser humà ancorats en un sol punt nomes poden generar conflictes de falta de tolerància"
Víctima d'atemptats integristes, qualificat de "heretge" i sentenciat a mort per radicals Islàmics, creia en el Déu que va defensar sempre, en l'ésser just i imparcial i no en les feristeles que s'escuden en ell per segar vides humanes.
I ahir quan vaig escoltar a la meva amiga Reham plorar d'impotència i po des de aprop de Zamalek on viu em vaig sentir impotent perquè es metge i li havien prohibit anar a la feina per ajudar a ningú, quina banda de brètols!!
Seny, nomes cal seny, a uns i als altres perque tots son igual de culpables.
diumenge
Campus Ítaca
El dijous passat va la cerimònia de cloenda del Campus Ítaca organitzat per la UAB, un campus on els alumnes són escollits per la mateixa universitat i els fan un seguiment per valorar no només el seu rendiment escolar sinó també les seves actituds personals.
Aquest any va ser escollit el meu fill, ni parlar del que he sentit, potser perquè com diem tots els pares, estan en una edat molt difícil, 14 anys, edat fonamental on resulta tan fàcil anar cap a una adreça com cap a l'altra.
Em va emocionar veure centenars d'alumnes de tots els IES de Catalunya amb una mentalitat tan sana, solidària, comunicativa i tolerant.
En aquests temps on sembla que la joventut només es dedica al botelló, als valors merament físics, encaminats als NINI, estem preparant gent amb futur.
Van fer les seves exposicions sobre els mitjans audiovisuals, arqueologia, vida en altres planetes, la ceguera, fecundació invitro, etc.
I ho van fer brillantment malgrat que la majoria no arribaven als 15 anys.Va ser una tarda-nit memorable on vaig enrecordar-me molt dels meus pares i els vaig trobar a faltar, una tarda plena d'absències però amb el somriure còmplice del meu fill i d'altres pares que com jo els han criat sols amb moltes pors i dubtes.
Pero de moment fins aquí hem arribat, amb un homenet de quasi 1'80, que vol ser científic, amb la seva part infantil que em treu de polleguera, però molt orgullosa de fer poc a poc d'ell l'obra d'art de la meva vida, encara que com a mare sé que em queda molt per fer i mai l'acabaré del tot.
Aferradetas ...
Per fi...quina necessitat de abraçar-te i de reduir la vida al contorn del meu pit. Quantes vegades he imaginat aquest moment, sentir desfer-se la meva pell entre els teus dits al ritme de la teva llengua que em fa esclava i amb rendeix. Portes el perfum que em torna boja i fa que encara et desitgi mes, des de l'amor, des de la bogeria...des de la passió, des del ressorgir del meu cos modelant els meus malucs a la teva mida, t' apretes,rellisques,t' enfonses mullat i vençut a la meva humitat.
No deixis d' abraçar-me i fes-me creure que només vius per fondre't en mi, passeja't per les meves cicatrius, besa-les,llepa-les,cura-les, dóna'm la teva llengua i mossega'm.
Allibera'm de tot el que em pesa entre llençols negres i fluïts blancs, deixa'm que et marqui amb delir i plaer amb llengua de foc.
Agafa el meu sexe i beu-te'l d'un glop, saboreja'm, olora'm, mastega'm, provoca'm vertigen entre les cuixes
conquesta els meus mugrons, reneix entre les meves cames i dóna'm la teva olor, empassa't el meu sabor,
omple'm la boca de tot tu mentre et bec tot sencer...
Marta, Marta, Martaaaaa estàs sorda ? em passes el pa sis plau!!!!
PD- LLUNETA, el meu granet de sorra.
Tossudament alçats ...
Es cert, la vida t' ensenya que no hi han somnis, nosaltres som els somnis, la nostra lluita, la fe en nosaltres mateixos i en els altres, el respecta i el record dels qui hi ha no hi son i van tenir un dia els nostres mateixos somnis.
Catalunya té poques coses a fer-se perdonar, ni amb mordassa perquè aquest país no té per què callar quan l' agredeixen ni amb por perquè els fantasmes son vius i no tenen ni la nostra alçada.
En llibertat, amb el cap ben alt però sense trepitjar a ningú, a la manera d' aquí, en català i en castellà, i lluny de la camisa destenyida del feixisme.
Ara si volen poden tapar-se els ulls o fer el sord, però el concert, l'imatge i el missatge ja són historia pel mon sencer, la pell humida amb "els segadors", les veus trencades amb el "boig per tu", no podia faltar, encara que Dyango no fos en Carles i Pep Sala també se'l mires ensimismat, ahir els catalans érem un país, un mirall de llibertat i seny, la fe d' un poble que creu en ell mateix i en els demès, que plegats fem pinya sense mirar mes enllà del voler ser lliures.
El clam d' una societat que ni és una província ni un virregnat en decadència. Ho diguin o no ho diguin els estatuts o les constitucions, tinguin o no tinguin valor els preàmbuls o els articulats, Catalunya és una nació i reclama que se la tracti com una nació, és igual el que diguin els demés, ni totes les campanyes de desprestigi que es facin des dels mateixos llocs de sempre, ahir Catalunya va parlar i va parlar com sempre, amb moltes veus, molts idiomes i un sol crit unitari de seny, pau i tolerància, on catalans d'arrels i bons catalans vinguts de qualsevol part es van agafar de la má per continuar plegats.
No som un somni, som un futur que ahir va començar a caminar
Reunions amb ex companyes
Fa uns dies vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'antigues alumnes de les Dominiques del meu col·legi, després d'haver-hi anat una vegada vaig arribar a la conclusió que el fet d'haver compartit un passat no para el temps ni ens deté a nosaltres, possiblement perquè creixem en direccions diferents i a vegades les conseqüències d' una vida i el que esperem d' ella faci que no existeixin punts on retrobar-se.
No sóc molt donada a aquest tipus de reunions i especialment poc sociable en entorns que no em sento còmoda, ho reconec, és algo innat que no puc evitar, potser perquè considero que las coses que es fan per obligació no son mes que lligams dels que es pot prescindir.
I em va venir al record la trobada del any passat on nomes aparcar el cotxe vaig preguntar-me on m' havia fotut?? i obrint la meva caixeta dels records va sortir la fotografia d' aquella ultima i única nit amb les meves ex companyes d' EGB.
L' imatge de unes Sres, si Sres, perfectament vestides, extraordinàriament maquillades i encara millor pentinades acabadetes de sortir de la perruqueria i el meu "ai" al cor meu per si es fotien de cap entre pedres i herba mullada amb aquelles plataformes.
La veritat és que en aquell moment vaig pensar en donar-me mitja volta però desprès de la típica reflexió de " ostia on m'he fotut" vaig seguir caminant i vaig dir-me "Marta amb dos collons"!!
No vaig analitzar una per una a les meves ex-companyes, però si les nostres converses, mirades i sobretot els nostres discrets "repassos" mutus.
La majoria estaven feliçment casades, amb marits ben situats, amb mes de dos fills totes, la majoria amb tres, perfectes mestresses de casa que han estat a simple vista ben tractades per la vida, sense necessitat de treballar i dedicant-se a fer "obres socials" inscrites en totes les associacions que existeixen i si no les inventen per estar mes distretes.
Amb vaig retrobar amb Maribel, la companya amb la que ens trucavem de tan en tan, un cel de nena, però clar lesbiana ella i separada jo no érem un bon exemple i si el centre de totes les preguntes.
Va ser molt bo perquè una vegada a taula, una d' elles va dir-me si jo també portava les pròtesis PIP, amb va agafar la rissa, i li vaig dir que les úniques pròtesis que portava era les dentals, amb va mirar estranyada i vaig pensar "a que m' agafa les mamelles???,ben mirat jo no encaixava en tota aquella pantomima de famílies perfectes.
Jo, feliçment divorciada i amb un fill, sóc a ulls del PP una família desestructurada, amb un treball brutal sense normes, horaris, ni temps, sense un marit que em mantingui ni m'amargui i havent de bregar sola amb un preadolescent.
Per les meves ex companyes totes molt creients era impensable la meva vida, el meu tarannà i sobretot el sentir-me feliç amb tan poc i trobant pau en països tan poc glamurossos com els Africans,aixi que sense comentaris.
La trobada consistia, en aperitiu, sopar, tertúlia i una espècie de xou, al principi no sabia sí era mes adient a un comiat de soltera que a un retrobament escolar, però clar, veient després el panorama vaig pensar que aquestes aprofitaven la "escapada" per almenys mentalment donar-se alguna alegria.
I no em vaig equivocar, la veritat és que no vaig arribar ni a estar una hora, estava atabalada perquè no encaixava allà, parlant les unes de les altres malgrat l'estupenda relació que suposava mantenien on es posaven a parir discretament i d'aquestes "confessions" ens assabentem d'infidelitats, borratxeres, reconstruccions de pit, infiltracions de botox, i altres cosetes que anaven de la jugular d'una a l'altra.
A la mitja hora passada, ja m' havia menjat el llapis de llavis, fet una "cua" i tret el ventall perquè era asfixiant, i comprovat tota la flora del jardí, no sé si la calor, la situació o l'ambient, el cas, és que Maribel va venir a rescatar-me amb un " que et sembla si ens anem a sopar tu i jo i ens posem al dia" ?
Val a dir que no qüestiono la vida de cap d'elles, a la vista dels altres la meva pot semblar bastant mes sinistra, és el contrast de mentalitat en persones de la mateixa generació i educades de la mateixa forma però amb diferent evolució.
No tinc l' instint familiar convencional, sóc una desarrelada ho reconec i per a mi és brutal aquest concepte de família tradicional perquè l'he viscut i no hi crec, no almenys en l'establerta per l'església de "fins que la mort ens separi" aquesta on els sentiments s'evaporen i nomes queda l' aparença, el costum, la necessitat o la pena que comporta carregar amb aquesta creu.
Seran mes feliços que jo segurament, tampoc és alguna cosa que em plantejo, però no m' agrado en aquest mirall de vanitats en els que probablement de no haver marxat en el seu moment em veuria reflectida també, i sé que som alguna cosa mes que tot això que ens venen, aquesta felicitat en pildoras imprescindibles per sobreviure i que tant danyen a l'ésser humà malgrat engrandir el seu ego.
Suposo que el "ésser" en la vida, és una circumstància de lloc i sobretot de saber el lloc al que vols arribar, no com a meta, sinó com a camí a escollir , que malgrat haver de deixar moltes coses enrere, val la pena detenir-se i contemplar-ho.
És molt difícil saber que ens passara, i a més és un risc inútil nomes pensar-hi, però tot consisteix a buscar un punt de partida sense mirar enrere tenint ganes, intensitat i entusiasme.
Amb Maribel parlem de passats, de fracassos, d'assoliments, d'amor, desamor, il·lusions, amb tot el que és la vida, normal de dues persones de la generació dels 80 que els queda poc per arribar a la meitat de la seva vida, perquè sé el temps que he viscut però desconec la resta que em queda per viure..
I ni ella ni jo ens vam amagar d'explicar-nos la vida, amb les nostres misèries i les nostres conquestes que han fet el que som, dues dones en sintonia amb elles mateixes veient passar una vida per davant i una altra vida per darrere.
I faig meva aquesta frase de Borges:
"Si d'alguna cosa sóc ric és de perplexitats i no de certeses" potser perquè les certeses que ens fan felices no són les mateixes per a tots".
Aixi que aquesta setmana quan he rebut un mail amb una nova trobada no ho he pensat dues vegades i he dit que estava a l' altra punt del món i era impossible anar-hi perque pensó que a vegades , nomes a vegades hi han parts d' un mateix on ens sobre la mitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





