Sempre eterns ...

Aquesta setmana els pares haguessin celebrat 65 anys de casats, vaig arribar molt tard a les seves vides i s'han perdut la mitat de la meva, pero d'una u altra manera,  vaig poder gaudir tota la seva,

M'adono del petita que sóc quan el sol acaba i em dóna l'esquena, sempre m'ha meravellat aquesta sensació de llibertat quan s'obre el cel a l'horitzó i la cara de la mare quan per primera vegada va veure posar-se al sol darrera Les Piràmides d'Egipte...

Em va donar les gràcies per donar-li l'oportunitat de viure aquell moment, les gracies ella a mi? quina improcedència, perque havia de ser jo la que rendida a la seva immensitat li donès les gràcies per tot el que sóc.

Vaig sentir una sensació estranya quan vaig viure després de que marxessin per primera vegada una d' aquestes postes de sol que t' omplen quan et sents buida, o quan obres la porta de casa i no sents la seva olor, la veu del pare cantant "cagarades de bou" la seva cançó de capçalera que cap de nosaltres sabíem  d'on la havia tret per treure de polleguera a la mare i l' agafava per la cintura per ballar plegats a la cuina,moments plens de tendresa que entens amb el temps i al fer-te gran.

Perquè un matrimoni no només es un contracte, una custom o la necessitat de no estar sol, una parella es l' amor en tot el seu sentit i la seva passió, amb tots els seus mals moments i les seves retrobades, son pells enceses i llits desfets, retalls de tots dos que s'enganxen una i un altre vegada quan semblen trencar-se.

 I a vegades com vaig llegir una vegada sembla que les persones perdem la consciencia de les coses de tant aprendre a no mirar.les...potser es per això que hi ha nits que sota els llençols senti només silenci i la sensació de que un boci meu s' ha adormit en el temps.

Seran el que fem d' ells ...

Sovint em pregunto si els pares no som culpables de certs comportaments dels nostres fills, de la permissibilitat amb la qual els estem criant.

Fa un parell de setmanes va ser la reunió de primer de batxiller del meu fill en l'institut, és la reunió de principi de curs que es fa amb el director i després amb la tutora i tots els pares alhora, després ja es realitzen individualment.

Des d' primer d''ESO tenen una professora de matemàtiques molt dura, que els estreny, de l'antiga escola, on no nomes es limita a ensenyar el que els ve en el llibre sinó que sempre va més enllà, quan el meu fill en aquella època em va comentar tot emprenyat el complicat que era la matèria per l'insistent que era la professora li vaig dir que era el millor que li podia passar i que no es queixés que amb el temps l'agrairia.

Doncs bé aquesta setmana passada, hi ha alumnes que han passat de la privada en l'ESO a la concertada de batxiller i les queixes de les mares d'aquests alumnes eren descomunals contra la professora de mates la qual els havia suspès a la meitat d'ells per no estar a l'altura, es deia a la tutora que demanés a la professora que baixés el nivell.

I  allà és on jo i tres pares més, tres!!!  de 32 ens plantem i vam dir que ni parlar-ne, baixa el nivell, estem bojos o que?

M'agrada aquesta professora, m'agrada que els estrenyi, m'agrada que sigui damunt de l'alumne, m'agrada que quan l'hem necessitat hi sigui en persona, telefònicament o per mail es pugui comptar amb ella, es preocupi per cadascun d'ells i ens orienti als pares, però això actualment està en decadència per a alguns pares que nomes busquen la comoditat dels seus fills i que no els donin massa treball a l'hora de plantejar-se un futur o de no complicar-los el present.

Que voleu que us digui, la selectivitat és la mitjana entre 1º i 2º de batxiller , mes la nota de l'examen, el meu fill en la preevaluacio de primer te un 9,8,  li costa, clar que li costa, hores d'estudi a la tarda i a la matinada però aquí estem, i jo al seu costat sense compadir-li, però donant suport en el què necessiti i fent-li entendre que la vida et retorna el que li dónes, que res és fàcil i que ara està construint-se els fonaments per demà i que si té la sort de comptar amb una professora que s'ha bolcat tant en ells que ho aprofiti perquè les lamentacions nomes serveixen per perdre el temps.

L' empremta de l' amistat

No necessito veure mocadors roses ni un dia commemoratiu per pensa en tu, de fet cada vegada que a la meva vida passen coses hi ets, pero amb el temps, potser amb l 'edat, m' estic tornant mes selectiva, mes solitària, amb menys ganes de quedar be i amb mes prejudicis per tot el que es mou al meu voltant i intenta trencar-me l'estabilitat que cada dia haig d' anar colo-cant a l' estanteria de les meves emocions.

I en cadascun d' aquests instants et recordo, et veig, et penso i ja no torno a dir-me l' injusta que es la vida, de fet segueixo pensant que es una gran filla de puta pero la columna de llum que em vaig edificant amb totes les meves absències em donen la empenta per lluitar contra els miralls, contra els buits, i no rendir-me a les voluntats dels records.

Et trobo a faltar, instal·lada en alguna part de la meva energia ho saps, i ets la pedra que cada nit deixo caure al pou buit de somnis per l'endemà treure-la xopa de vida..


PD- Per la Reme, per l' amistat en MAJÚSCULES, per les que ja no hi son i per les que lluiten per quedar-se.

Casa meva ...

Fa olor a Padmini, a canyella, a intimitat, a pau, a perfum de nit...

I quan obro la porta del carrer em respiro en pinzellades de sentiments, amb aquests aromes que em retornen a l'infinit d'un moment màgic, únic, d'aquests que la vida obsequia en petites dosis, on jugo a parar el temps i l' atrapo una i un altra vegada.

M'agrada pertorbar els sentits al meu llit, entre els meus llençols, a la meva roba interior i regalar-me esgarrifances en la lluentor de les mirades que encenc i que potser ja no hi son, però que retinc entre la pell i la memòria i embolicada en sensacions em lliguen a instants indescriptibles que em recomponen sencera com un gran trencaclosques a qui encaixen totes les peces.

I a la solitud de casa, bategant en silenci em torno a enamorar de mi, del món, de la vida, del que sóc i del que potser no seré mai més, o si, qui sap ... però em fascina retrobar-me a cada plec de la meva pell, despullar-me de pors conjugant passat i present sense comptes pendents, recordant el meu cos sepultat sota paraules lentes...com un naufragi infinit d'amor que s'ajusta a la meva pell i s'estén immens.

Santa Llúcia ...

La setmana passada mentre estava al carrer esperant l'autobús, es va parar davant meu un 4x4 amb dos homes dins, jo a poc més de 5 metres, tampoc sóc molt destra mesurant distàncies però més o menys...

Situació:

dos caps inclinats mirant-me...
dues cares gesticulant-me
jo al principi mirant de reüll i passant ...
tocada de clàxon
i davant la insistència tota digna aixeco els ulls del terra i deixo anar:

Tu i ell, podeu anar els dos a la merda i deixar-me en pau que no vaig a cap lloc!!!!

Girada de cap tota digna per part meva a l'altra punta de la parada de l'autobús mentre pensava, ostres Marta cada vegada tens més èxit ...

I en aquest moment escolto una veu que em diu

Marta hòstia, encara estem així, vols anar d'una puta vegada a l'oculista?????, aixeco la mirada i era un ex cap meu amb el seu germà!!!!!

Tocada de peus a terra i reflexió, perquè entre aquesta situació i que la setmana passada em vaig confondre de cotxe i pensant que era el de la meva ex cunyada que m' esperava em vaig fotre dins el cotxe d'un xines aturat al semàfor, anar a l' oculista ja no es una opció ... es una necessitat urgent !!!!

Qui perd els seus orígens...

... perd la seva identitat.  (Joan Salvat-Papasseit)

Bona Diada per tothom i que quan acabi el dia la força mes poderosa hagi sigut el seny i la sensació de poder viure en llibertat.

Es curios...

 Sempre Cortázar ... 

El temps passa i les seves paraules reescriuen els sentits en la tremolor d'uns llavis 

bategan sensacions,

 ofeguen l'alè embogint el cos, 

i fan resorgir el sentiments amagats entre la pell i el cor