Confessions de sobretaula

Les sobretaules sempre són el descobriment d'un mateix, i tambe dels altres, clar està.

És com si les emocions tinguéssin permís per no avergonyir-se quan les vomitem sense mesurar conseqüències, sense complexes ni vergonyes, i sense el dolor ni el patiment dels perquè finals.

Són bocins nostres, viscuts i desviscuts, atemporals entre la pell i la memoria, sense preguntes, dotats amb un amor infinit, i amb una memòria selectiva, on només el bo queda viu, i ni el temps pot esborrar, aquesta sensació de plenitud viscuda mentre va durar.

I ahir, un amic de sempre, de tota la vida, molt tancat sempre en les seves coses, em preguntava, què per què no em deixava estimar? i quin havia estat l'amor de la meva vida?...

Em va sorprendre perquè ja és la segona persona que m'ho pregunta en poc temps.

Masses preguntes per un sobretaula de Nadal, amb cava i vi corren per les venes, deshinibidor total de complexes, secrets i emocions.

El meu fill molt atent a les respostes, jo sempre li he explicat quasi tot, pero les meves etapas de mala copia de "Mata Hari", en les que ell ni tant sols era un projecte, no.

No sé si no em deixo estimar, sí que m'he adonat que no vull creuar barreres què impliquin el cor, sóc feliç, tinc plans de vida, un fill criat, què és el meu orgull perquè ho he fet tota sola i sense cap més ajut què la meva capacitat de supervivència, amics pocs, però lleials i atemporals.

He anat esborrant succedanis, compliments, no concibeixo aquests conceptes moderns, què després de haver sigut tot, ja no siguem res, perquè diu molt del que en el fons vàrem ser.

Clar què em manca gent, em manquen els pares, i la meva Reme, amiga i germana insubstituïble, la resta, sí no hi són, no m'aturaré pas a buscar motius, perquè segurament ells i jo, els trobaríem tots o ens els faríem a mida...

Però si alguna cosa tenen els anys, és la perspectiva que et donen referent al passat viscut, com magnificaves realitats què no ho eren tant i com al final, l'única certesa és què és queda qui vol, i marxa qui mai s'ha volgut quedar.

Potser si, què ara no em deixo estimar, o qué deixo què m'estimin com vull, sense promeses ni futurs, sense condicions i vivint el moment.

I què quin ha sigut l'amor de la meva vida? 

Sempre apostaré per l'últim, sense treure cap mèrit a cap dels altres, em costa tant enamorar-me com desenamorar-me, i no sóc de molts amors, sóc d'amors passionals i intensos, però he après ha assaborir moments sense posar l'ànima, perquè és l'única manera de sortir ilesa i no haver de tornar a reconstruir els bocins d'un cor trencat.

Molta llum per tothom...

Com diu una canço d' Arrebato, 

Amor és que t'abriguin, no importa de què, del fred, de les pors, dels dubtes, d'alguna tempesta, i a vegades fins i tot, de tu mateix.

Són dies atípics, on alguns no volen estar on són, on altres ho gaudeixen intensament perquè porten el Nadal dintre seu, i on altres, ens manca molta gent què el Nadal, eren ells.

Per mi són dies normals, no necessito aquestes dates per trobar-me amb la gent què estimo, ni abraçar més què altres dies, al contrari, miro al voltant i segueixo sense entendre en molts moments, de què exactament va la vida...

Però d'això és tracta viure i deixar viure, oi? 

L'important és no deixar-se arrossegar i seguir sent un mateix, lluny de superficialitats, consumismes i paraules embolicades amb llacets vermells i amb data de caducitat.

Us desitjo,  resiliència, bona companyia, i moments atemporals, sense preses, sense temps, i que la voràgine quotidiana no ens endureixi, ni ens faci ser impuntuals a la vida dels altres.❤️

 

De neteja...

 No em considero dona de poc món, ni d'aquelles intel·ligències distretes, aturades en un pensament únic, en les quatre parets de casa, o en la comoditat i la ignorància, qui em coneix ho sap.

Però cada vegada estic més al·lucinada amb aquesta societat, i amb la mesquinesa en general de qui confon, que quan dius el que penses, tens un caràcter de merda.

Decadència total de principis, de sentiments i d'humanitat, no cal comportar-se com la Mare Teresa de Calcuta, ni enviar missives cada dia de pau i amor, fer ioga, taitxí o al-linear tots els chackras, només cal tenir cor, empatia, amor per afecte, per complicitat, el tot per tot sense exigències ni moneda de canvi.

Em fan gràcia les persones que prediquen amb parcel-letes al cel d'actituds, comportaments, i acceptacions, i al final, entre el seu món interior i el que projecten, hi ha tot un desert de malicia, buidor i decadència.

He sigut de les que pensava que calia mantenir el componiment, per tradició?, família?, pels que ja no hi són?, no sabria ben bé dir el perquè, fins que vaig decidir, que els lligams de sang són aigua si no te'ls guanyes amb el cor, si no hi ha una llei no escrita de carinyo i fidelitat, i de compromís moral de no maltractar els sentiments, i protegir-los.

I quan no és així, cal trencar amb arrels podrides i quedar-e amb les que seguir creixent junts. 

I quin alliberament, quan et deixen de preocupar les misèries alienes, i la vida et fa el favor, d'envalentir-te, a treure't el que et sobrava....

Estrenant dècada

Avui canvio de dècada, i tot el que m'ha portat fins aquí és una motxilla carregada d'experiències, i un equip de vida meravellós, que m'ha permès descobrir-me i treure el millor i el pitjor de mi.

Però com bon escorpí, i després del primer "pronto" sempre em quedo amb el millor, amb tot el que m'ha fet créixer, amb el que m'ha fet apreciar que aquest món se'm va quedar petit des del moment que vaig marxar a Egipte, amb les matinades i les postes de sol al Nil, amb converses on despullar l'ànima, amb nits interminables de passió, amb altres per oblidar, amb "holas i adeus" i uns fins sempre, eterns...

M'agrado com soc, tampoc tinc cap altre més opció, però si, la Marta d'ara m'agrada, i m'agrada perquè vaig trencar tots els tabús del correcte, i tant em fa el que pensin els altres,  m'és igual si com em van dir fa poc, tinc un caràcter de merda, i soc massa directe.

El problema d'aquesta societat actual, és el posturisme, ni soc santa i menys verge, ni crec en deus, ni encomano la meva vida a cap ésser superior que em postuli guanyar punts per una eternitat meravellosa, perquè com no sé que hi ha més enllà,em quedo amb tot el que pugui viure aqui.

He arribat fins aquí com soc, i potser si, soc com un misto en una benzinera, com em van dir una vegada, derrapant sense mesurar conseqüències, unes vegades, i de puntetes i sense fer soroll unes altres, però malgrat errors de desconfiança inicials, mai em podran retreure manca de sinceritat, i la capacitat per escollir el que vull.

He viscut històries precioses, amors fets a mida, atemporals, d'aquells als qui prometre amor etern , però que no ha pogut ser, d'altres per oblidar, i alguns per passar el temps, enganyant el cor.

És la vida, principis i finals, amb el bagatge que li vulguem donar, amb la certesa que porten els anys i l'experiència de no conformar-se amb menys, pujant el volum de les emocions.

I mirant enrere. es cert, he arribat fins aquí amb el buit de moltes presències, però sense cap absència perquè les porto al cor, i sense por a tot el que m'ha de venir, perquè si m'han de trobar, que sigui amb la meva millor versió.

Una porta a l'univers...

No sé si haureu escoltat alguna vegada l'existència de Portes Estel·lars, i si ho heu escoltat, si hi creieu...

Per no anar més lluny, al Montseny n'hi ha una, me la van fer descobrir fa un temps, de fet, si no hi creus, no la podràs trobar.

Perú, Bolívia, Turquia, etc, però jo em quedaré amb les que he vist, i en concretament amb la que em va impactar més, la de Abu Ghurab, i que malgrat a simple vista no diu gran cosa, forma part del Temple del sol,  com la de Niuserra i la de Userkaf, i és la millor conservada. És part d'aquest Egipte que sempre us dic què no surt als itineraris.

Aquesta porta, és una plataforma feta de Pedra caliza, granit i alabastre, encara que molts d'ells l'han descrit com a Cristall Egipci, i la seva forma estranya, diuen és un dels camps magnètics de la Terra, inclòs en uns documents desclassificats de la NASA recentment es parla, com una porta estel·lar orientada a l'espai.

Sigui cert o no, el lloc és realment fascinant i ple d'un aura, i una llum, què acapara els sentits.

♥️

Per desfer-se d'amor qualsevol vespre...

 

Agost...

 

L'altre dia reorganitzant els meus bocins de vida, vaig trobar fotografies, moltes, de la mare i la Reme, moments atemporals i indescriptibles que continuen molt vius.

Aquest mes d'agost seria l'aniversari de les dues, la mare el 19 i la Reme al 26, i és ben veritat que quan estem immersos en la quotidianitat no som conscients del valor del moment.

De la mare ho podria dir tot, però seria reiterativa, és un sentiment etern d'amor i agraïment que viu més enllà.

I de la Reme també, i com més anys passen, i potser perquè la recordem sovint amb els nostres amics i companys de feina, més em venen a la memòria situacions viscudes juntes, i moments dolents perquè no dir-ho que vàrem compartir, i ens va mantenir allunyades un temps, no massa tampoc, perquè quan tens alguna mena de sentiment per algú, no cal posar distància si hi ha diferències, el que cal és parlar-ne i reconduir-nos junts, perquè no sempre es troben persones en qui vomitar el cor, amb la tranquil·litat de què és un sentiment honest i sense traïcions.

I així era la Reme, el meu puntal imprescindible sempre, i mira que jo era tossuda com una mula, prepotent i rematadament incongruent, però allà estava ella i la seva paciència. 

La primera persona que em van presentar quan vaig arribar al Caire, una catalana amiga d'Omar Sheriff, quasi treinta anys més gran que jo, amb la que sentir-me menys sola en aquella immensa capital, i una de les professionals que em va ensenyar tot en el món del turisme a un país àrab.

Al meu fill flipa era la seva tieta, però no recorda les nostres nits amb un Blanc Pescador, xerrant fins a les tantes de la matinada explicant-nos tota mena de vivències amb la complicitat i seguretat de saber que mai sortiria de nosaltres dues, o quan ens passàvem dues hores al gimnàs, vegetant perquè no dir-ho, i al sortir ens anàvem a fotre una amanida de formatges, amb sudanis (cacauets) i dues, o tres birretes....

No sé, sé que eren altres temps, i tot això és difícil de tornar a tenir, perquè ella no hi és, i aquella Marta tampoc, però amb els que la vàrem viure, continuem homenatjant aquells moments i els tornem a viure, perquè és el lloc on ens vàrem quedar... la resta és circumstancial.

Amb el temps hem après a alleugerir la nostra història amb el que sobra, i quedar-nos amb el que sempre ha sigut cert, perquè hi ha persones, que malgrat el temps i la vida, sempre seran un destí del que mai es torna...