El meu bocinet de món

 Casa meva no és massa gran, de fet és petita comparada amb algunes cases i pisos que vaig viure a Egipte, i pel tipus de construccions que es fan avui en dia, però sempre m'he fet el meu foradet.

Un raconet ple de detalls de la meva vida, on escriure, escoltar música, trobar-me, rellegir cartes, tornar a percebre aromes, repassar pells i moments, i tornar-los a viure, atemporal i inviolable.

Un lloc fet a mida, imperible al temps, a les situacions, al meu estat d'ànim, quan vull carregar piles, desfer-me de superficialitats i aprofundir en mi mateixa.

On desconnectar, on fugir cada cop més de la voràgine quotidiana, perquè cada vegada encaixo menys, però qui vol encaixar en aquesta mena de societat plena de vanitats, d'egos, de submissió i de mentides?

Ahir al matí, em va trucar un bon amic meu des de Luxor, tenia un parell de grups allà, temps lliure i ven petar una d'aquestes xerrades que tenim molt sovint. És irremeiable retornat al passat, de fet, vàrem compartir moltes coses junts i ara ens queda una fantàstica amistat que hem sabut recuperar i reconduir amb el temps,

I parlàvem de les relacions humanes, dels moments viscuts i del poc conscient que érem llavors de tot el que teníem, era quotidià veure sortir el sol a Gizeh o en una faluca al Nil, anar a ballar, al teatre i sopar a les quatre del matí, també és cert, que si alguna cosa no existeix Egipte, és el concepte temps.

És un altra perspectiva del concepte vida, sense complicar-se-la massa, és l'aquí i l'ara del moment, de l'instant, del que et mou per dins sense necessitat d'esperar, i potser per aquesta percepció del moment i dels sentiments que vaig aprendre, és molt xocant com a les societats mal anomenades desenvolupades, ens perdem entre els laberints de l'establert, i del políticament correcte, sense aturar-nos a pensar que cada vegada ens queda menys temps.

Com costa la vida..., ho sé, però és més fàcil quan et deixes portar pel que ets, quan prescindeixes d'estereotips, quan el teu jo interior et governa, i et deixa desfer sencera, donar-te tal com ets, quan es desmoronen un a un els idols de fang en els que vam creure un dia, i ens adonem que la força més poderosa que tenim, som nosaltres mateixos.

No pretenc donar cap lliçó de res, és el meu pensament, però no cal ser massa intel·ligent per adonar-se que com a societat hem enviat aquest món a la merda entre uns i altres, ens han enganyat per no aplicar el nostre criteri, i encara som a temps de deixar que s'enfonsin sols, perquè al final, crec més amb la justícia divina de Karma, que amb la justícia terrenal...