Ahir en una conversa amb la meva ex cunyada, ex dona del meu germà i mes que amiga, germana perquè donada la diferència d'edat amb els meus germans, va entrar a casa quan jo tènia amb prou feines 3 anys, varem parlar d' amor i per primera vegada de les seves pors, i de la seva poca valentia per afrontar una nova relació.
Esta enamorada d'un ex company de treball casat, però la relació de parella d' ell és de simple convivència i ella l'únic atreviment que té és aparcar el cotxe davant de casa seva per poder fer que s'el ha trobat per casualitat, el far de riure els dies que tenim que caminar mig poble perquè ella deixi el cotxe davant la casa de l'altre, perquè es cert, les tonterias per amor no tenen edat.
Em demanava consell de com actuar, com comportar-se, !! consell a mi !! que tinc ple el cúmul d'estupideses d'aquesta vida i d'alguna mes d'existir, però només li vaig preguntar,
l'estimes de veritat?, doncs molta paciencia, comprensió i que fes d'aquest món un micromón on poder viure els dos sense preguntes.
El meu concepte de parella ara mateix no te res que veure amb el que tenia anys enrera, ningú neix ensenyat i amb el temps t'adones que el sentit de la vida, és una vida amb sentit, sense anar mes enllà de res perquè el futur com a procés total no existeix i els projectes són instants compartits plens de nosaltres mateixos, sense pensar en aquests vertiginosos canvis que arriben sense el més mínim indici i es marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència.
Jo l' únic que vaig poder fer és obrir-li el meu cor i que no faci els mateixos errors que he comès jo, perquè potser com a mi no li donaran tampoc l'oportunitat de rectificar.
Des de el meu jo mes intim i per expèriencia li vaig recomenar que no perdi el temps en preguntes, que no surti d'aquest espai construït pels dos i s'aferri als moments, que visqui, disfruti, assaboreixi aquest immens sentiment de pertanya a algú i que algú ens pertany perquè és molt complicat trobar la part incomplerta d'un mateix en una altra persona, perquè l'amor en el seu ampli sentit de la paraula és únic, i tota la resta ens vindra poc a poc, quan el que hem viscut són un altre tipus de sentiments disfressats en aquesta carrera de fons que és la vida en una seqüència de diferents situacions.
De vegades l'amor se substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es maquilla, els moments van i vénen, l'alegria es dosifica i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un senyal que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè la posta del sol se les emportarà, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti més útil en aquest moment.
Però quan t'enamores t'adones de la privilegiada que ets deixant-te travessar sencera per un sentiment que et deshinibeix cos i ànima sense por al fracàs perquè per fi has arribat al teu lloc.
I el reconeixes quan encara que començant sent amics, t'enamores i segueix sent el teu millor amic, perquè no només t'uneix una pasio desenfrenada al llit i a la vida, sino que un immens sentiment ho omple tot, des del sexe més brutal i salvatge a la tendresa més dolça i afectuosa, perquè ho és tot per tu, amic, amant, i la persona per la que t' enfilaries amb una escala al firmament per posar-li el seu nom a un estel, perquè la lluna només aconsegueixes tocar-la enfonsada en el seu cos.
Quan t' adones que ets una apassionada d'ell tot sencer, de la seva boca, de les seves cuixes, del seu sexe, de les seves perversions, quan pinta, quan toca la guitarra, quan et desborda la seva tendresa, et fascina la seva intel·ligència, t'enamora la seva sensibilitat, et desfà la seva veu, et rendeix una trucada a destemps i que no esperes, t' emociona aquell sms de complicitat quan mes desasperat estás i quan et diu "
Eres como el arcoiris en un charco de gasolina sobre la calle mojada" poses cara de ximple perquè no saps si somriure o plorar.
Deia ell, que els somnis són la prolongació del desig que es formula al Còsmic, i com deia Coelho "
quan algú demana un desig l'Univers conspira per aconseguir-ho", aixi sigui i que puguem aconseguir un nou punt de partida per anar construint-nos mentre caminem, aixó és amor, la resta son prejudicis dels qui posen limits a les formes d' estimar.