Fa un temps em va passar una cosa estranya...
Anava pel carrer i em va parar una dona d'avançada edat demanant-me per favor que li tragués diners del caixer amb la seva llibreta del banc a la mà.
Al principi em vaig quedar sense saber que fer, la dona va dir-me que no entenía aquests invents moderns i que necessitava diners per pagar uns encàrrecs a la nit.
Em va donar el seu numero secret, li vaig treure diners i vaig comentar-li el perillós de fer allò, em va dir que ella ja sabia a qui demanar-li perquè m'havia mirat als ulls mentre estava al forn comprant el pa.
Mirar-me als ulls..., em vaig quedar amb aquella frase tan senzilla perque jo sóc molt de mirar als ulls i es una situació que em va recordar molt a la meva vida a El Caire on la mirada es una mena de aval moral.
Mes tard en comentar-ho amb els meus companys de treball la resposta general va ser la mateixa
- estàs boja????
- perquè fas una cosa aixi????
- no saps que pot ser un parany???
- sempre has de triar el perill???
Vaig pensar que eren un bretols cagats que no veien més enllà.
Fa dos dies, vaig veure una noia de la meva edat ajupida plorant a una cantonada d' unes galeries, tothom passava pel davant, la mirava un moment i fugia, d' altres fins i tot es giraban a contemplar-la però ningú li deia res. M' he ajupit al seu costat i li he preguntat si estava bé i podia ajudar-la, la noia m' ha dit que li acabaven de dir que s' havia quedat sense feina,tenia dos fills petits i era tan inesperada la noticia que sense adonar-se s' havia quedat allà quieta plorant per tot el que li venia damunt.
La vaig veure tan indefensa que no sabia que dir, nomes la he abraçat i li he dit que de tot s'en surt, que la vida es una gran filla de puta que s' ensanya amb nosaltres quan menys no esperem però que sempre hi haurà una llum per seguir endavant encara que costi veure'la.
I és en moments com aquests t' adones de com va el món i com ens estem tornant les persones, voldries no haver-te fet gran perque al teu voltant tot fos de color rosa, pero la vida es de molts colors i a vegades ens traspassa i ens supera sense saber gaudir dels seus moments,dels matisos, d'aquests detalls que tantes vegades ens passen desapercebuts.
La por a aprofundir... a observar... és el camí que ens permet fugir sense donar masses voltes a res ni mirar en el nostre entorn.
Tenim por a la vida i fugim dels canvis...del risc...i de nosaltres mateixos...
No ens atrevim a desafiar el temps, aquest justicier implacable que de vegades inunda, ens travessa amb ràfegues contínues i ens deixa indefensos, desemparats i disposats a canviar el sentit de les coses, contemplant l'adversitat que ell mateix introdueix en nosaltres per a mutar-lo... per viure'l i matar-lo.
I ara que a la meva vida la majoria son absències, on vaig empalmant pèrdues una darrera l' altra, on aquesta setmana he enterrat a la meva millor amiga, la Remei, alguna vegada os he parlat d' ella, m' adono que passem la vida a remolc del destí, triant com ser mes que ningú oblidant com abandonar-nos al moment, com vivir-nos mantenint calmades converses amb la vida, cara a cara, amb valentia, com preludi del que pot ser un petó o l' abans d'un adéu...
Ens estem convertint en maquines, sense sentiments ni respecte per l'entorn dels altres, que a vegades no és tan privilegiat com el nostre...o potser si.
Jo sóc molt simple i puc triar asseure'm el sofà una tarda de diumenge sense pensar, amb el comandament a distància a la mà, amb la boca plena de galetes de xocolata mirant programes de cotilles que embotona'n la ment i aixafen el espiri't, pero sóc la mateixa que agafa una motxilla i surt al món.
Sóc propietària de les meves equivocacions i les gaudexo per que han fet de mi el que sóc, pero aquest món em va massa gran, que ens passa? tots estem plens de paraules pero buits de empenta, de sentiments, de abraçades ... de solidaritat.
I avui quan ja fa una setmana que la Reme no hi és i em sento mes buida que mai, quan extranyo l' abraçada de la mare, fins i tot les reganyines del pare, quan el meu Egipte esta patint , quan Catalunya esta mes sotmesa que mai, quan he descobert que per alguns la decencia és pels demés, que les mentides una carta de presentació, l' aparença una careta on amagar la merda que porten dins, on al carrer la gent passa fam no desisteixo en atrapar el meu somni perque si, perque nomes tenim una vida i no em resisteixo a entregar-la a tan baix preu.
I trio seguir envellint amb dignitat, apurant instants, perquè l' edat es una circumstancia de la vida, no un limit a res i per ells, per mi, per tota la gent anónima i no tant, pel dolor d' aquest moment i també pel record de tots ells m' acosto al sol i em deixo acariciar per les seves mans, sense cremar-me, apoderant-se de la meva pell i mostrant-me des d'on sorgen els seus llamps.
PD- Per la Conce, per la Neus, per la Fina, per mi i tots aquells que en aquest moment les absencies son més importants que qualsevol de les presencies.
